General

Refugiats, la història que mai no acaba (una mirada andorrana)

El gener del 2015, KarlaKhimi, que aleshores tenia vuitanta-cinc anys, picava a la porta del cap de Govern d’Andorra. Volia recordar i agrair l’acollida que el país havia dispensat els seus en 1942, quan aquella acomodada família vienesa albirava la fi d’una fugida de quatre anys, amagats per mitja Europa. És així com la història es mostra en carn i ossos. La història, abans de ser-ho, és aquest present en què cent milions de persones viuen com a refugiats. Un avui que presagia un futur funest, el que viurà —a qui li toqui un 2050 en què al món hi haurà mil milions de refugiats, segons les projeccions de l’ACNUR. Passat, present i futur queden lligats a l’exposició Refugiats. Andorra, país d’acollida, que ocupa fins al gener de l’any vinent les instal·lacions de Cal Pal de la Cortinada, a Ordino. Una proposta parida, més que comissariada, per Xavier Llovera.

S’ho esperaven, però no fins a tal punt, confessa Xavier Llovera: el dia de la inauguració, entre els visitants de Cal Pal qui més qui menys recordava que a casa seva havien allotjat fugitius de guerra. La d’Espanya, que és com en aquestes terres es refereixen a la desfermada el 18 de juliol de 1936, va adreçar una riuada de 17.000 persones cap a un país de tot just 5.000 habitants. “Tocaven a tres refugiats i mig per andorrà, i aquí mai no es va fer cap camp de retenció”, puntualitza el comissari. Es distribuïen per cases, eres i bordes, fins i tot en cabanes al bosc. També pels poquíssims hotels que just aleshores es començaven a construir. Un grapat d’aquells nouvinguts s’hi establirien i farien una contribució indiscutible al posterior desenvolupament econòmic del país. L’escultor Josep Viladomat en seria un dels casos paradigmàtics.

La guerra de França —i és així com els andorrans s’hi referien a la Segona Guerra Mundial— encaminaria unes 8.000 ànimes, entre les quals molts jueus, com els Bergson, la família de Karla Khimi, que en aquells dies tenia vuit anys. Historiadors com Josep Calvet o Claude Benet han anat posant fil a l’agulla per recuperar aquest passat de fugitius, guies i espies, com resa el llibre de Benet. Han intentat aclarir una llegenda negra que l’exposició no defuig: “El tabú i el silenci han predominat durant molt temps”, recull al text que acompanya la vitrina on es mostren els exemplars de la revista Reporter que el 1977 s’acarnissava acusant prohoms del país d’haver-se enriquit assassinant i robant les famílies que, com a guies a través de les muntanyes, havien de conduir a la salvació. Acusacions emeses sense cap prova, puntualitza també la mostra.

Arribada dels gendarmes del coronel Baulard a la plaça d’Andorra el novembre del 1936 Autor: Areny-Plandolit Fons ACAP Arxiu Nacional d’Andorra. Govern d’Andorra.

En aquella segona riuada també s’hi comptaven centenars de pilots de les forces aliades que, abatuts, havien de tornar a incorporar-se, a través del consolat britànic a Barcelona o via Gibraltar. Eren aviadors com el sergent nord-americà Francis E. Owens, que havia rebut l’impacte dels projectils el 4 de juliol de 1943, en un vol sobre el nord-est de França per bombardejar Le Mans. En el seu cas, la peripècia acabava als cims nevats d’Andorra, on va perir per fred i esgotament. El seu cos no es va trobar fins a la primavera següent. Enterrat inicialment a Arinsal, ara descansa al cementiri militar de les Ardenes. Molts altres completaven la ruta amb èxit fins i tot més d’un cop. Joaquim Baldrich, un dels últims passadors –—va morir en 2012 amb noranta-cinc anys—, recordava haver guiat algun d’aquests militars en tres ocasions. Ell calculava haver ajudat a passar unes 380 persones.

La proposta detalla aquelles rutes d’evasió (més de dues-centes travessaven la serralada pirinenca per diferents punts), entre les quals la de Tarascó – Ausat – port d’Arinsal – Erts – la Massana, o la que transitava per Acs – Pimorent – vall de Sant Josep – Soldeu – Canillo – Encamp. Això pel que fa a les possibilitats d’entrada; les sortides seguien el riu Valira avall, entrant en territori espanyol pel Mas d’Alins o per la Rabassa, o bé creuaven la vall del Madriu en direcció a l’Alt Urgell o la Cerdanya. L’exposició acredita 106 guies de muntanya per acompanyar-los. Aquells intrèpids “comerciants”, ironitza Llovera, que tan bé s’havien estudiat els corriols de les valls.

Grup de cinc refugiats fotografiant-se per poder obtenir la documentació. Autor: Areny-Plandolit Fons/ ACAP Arxiu Nacional d’Andorra. Govern d’Andorra.

D’aquella munió de gent transitant les muntanyes d’Andorra per escapar de les urpes dels nazis, l’exposició a Cal Pal recull alguns dels testimonis que van deixar darrere seu. Per exemple, Aharon Hammer, de Dresden, qui va declarar que el juny de 1944 va creuar les muntanyes per Andorra gràcies a l’ajuda dels maquis antifranquistes. O Fiet Andriesse-Hess, que viu amagada a Holanda, mentre que el seu pare havia estat deportat. El març de 1944 passa clandestinament cap a França amb el seu marit, que és capturat. Entra a Andorra amb un grup de refugiats, i recorda haver dormit en un hotel. O Ruth Durlacher-Horn (Colònia, 1918), que també viu en la clandestinitat fins que el 1944 passa a França amb identitat falsa. El 18 de juliol de 1944 entra a Andorra amb l’ajuda dels maquis i de la JDC (American Jewih Joint Distribution Committe). O Emilemech Emil Gluecker (Viena, 1920), que passa per Dachau el 1938, pel camp de Westerbork el 1942, escapa a França i entra a la Resistència el 1944. Gràcies a l’ajuda dels Rotspanier, entra a Andorra el 15 de juliol de 1944.

Per cert, que en un país d’acollida les primeres a rebre aquells qui arribaven cansats, bruts, famolencs, malalts, ferits, destrossats, eren les dones. La mostra els ret homenatge. Entre elles, també hi ha les que es van jugar la vida formant part de les xarxes d’evasió. “Marie-LouiseDissart treballa primer dins la xarxa PatO’Leary i, després, lidera la xarxa Françoise des d’una botiga de roba de Tolosa», mentre que Mary Lindell és la cap de la xarxa Marie Claire, i des de l’hotel Pla d’Escaldes, Lina Pla col·labora amb els britànics.

El pas dels fugitius durant la Segona Guerra Mundial el temps l’ha revestit d’un cert misticisme, d’un caràcter quasi d’aventura cinematogràfica. Al contrari, els èxodes de la guerra civil queden tenyits de tristesa i grisor. Temps de penúries en un país no precisament opulent. Els refugiats es fotografiaven en grup per estalviar negatiu i paper de revelatge; després ja es tallarà cada rostre per a cada passaport. En canvi, el pas d’aquells entre 17.000 i 20.000 espanyols d’ambdós bàndols (i en aquells temps Andorra comptava amb un cos policial integrat per sis agents i un cap) deixaria rere seu una petja econòmica inqüestionable, posaria les bases del miracle econòmic de les dècades posteriors.

Un metge cura els peus congelats d’un refugiat Autor desconegut Fons FSG. Imatge cedida per Daniela Sirés. Arxiu Nacional d’Andorra. Govern d’Andorra.

“Un cop acabada la Guerra Civil espanyola, uns 300-400 refugiats republicans es quedaran a viure a Andorra i el 1940, després del reagrupament familiar, la xifra de refugiats que arrelen al país puja fins a 500-600. El Consell General té alguns cops problemes amb el Govern de Franco per l’acollida d’aquestes persones, però la manté”, recull el text de l’exposició (obra de Roser Porta, per acompanyar l’abundantíssim material gràfic i objectes: algun dia Llovera explicarà l’anecdotari que produeix travessar la duana amb projectils de la batalla de l’Ebre o metralladores). Entre aquests centenars, els que solen esmentar-se sempre són els d’Antoni Forné, Andreu Claret, Josep Viladomat, Joan Sasplugas o el metge Josep Vilanova.

A ells dedica un dels àmbits l’exposició: La bugaderia, l’han retolat, per endinsar-se en el perfil més personal. “Eren homes emprenedors, prou somiadors per imaginar una Andorra diferent, rica i pròspera, urbanitzada, oberta al món, que semblava impossible. La vida de tots ells no fou fàcil els primers anys, perquè el mal era molt recent, la majoria de les vides havien estat truncades i la misèria d’Andorra encara era profunda”. Són paraules d’Andreu Claret fill recollides també als textos que acompanyen el material exhibit.

Duana del Pas de la Casa, amb la bandera nazi. 16 de gener de 1944 Autor: Francesc Pantebre Fons. Arxiu Nacional d’Andorra. Govern d’Andorra.

Però si aquestes de mitjan segle XX van ser les dues grans onades de refugiats sobre el país de les valls, no van ser les úniques. La proposta reflecteix el pas dels que probablement van ser els primers fugitius cèlebres, els bisbes (i coprínceps) Simó de Guardiola i Josep Caixal durant les guerres carlines. Són allotjats en cases principals i estan a l’ull de les fortes tensions que es generen. “L’Andorra rural i antiga representa el paradís per als tradicionalistes, però els vencedors de les guerres carlines són els liberals i Andorra en surt perjudicada”.

La Primera Guerra Mundial també té efectes sobre el diminut país, encara que res a veure amb les allaus que viuria unes dècades després. Després d’esclatar el conflicte del 1914, dos-cents quaranta-dos soldats francesos entren a Andorra com a desertors, aprofitant la neutralitat de les Valls. També hi ha episodis un punt rocambolescos, com el dels sis turcs presoners de guerra a França, però que aconsegueixen escapolir-se fins a Andorra, on són novament empresonats.

INTEGrup de vuit refugiats fotografiant-se a la farmàcia d’Areny-Plandolit per poder obtenir la documentació. Autor: Areny-Plandolit. Fons FCAP Arxiu Nacional d’Andorra. Govern d’Andorra.


Història a banda, també hi ha el present: la peripècia dels eritreus acollits en 2006, l’arribada de famílies sirianes, els ucraïnesos que escapen de la guerra en curs… El relat de l’exposició es projecta cap al futur. També cap a altres racons del món: la pinzellada artística necessària, defensa Llovera, ve de la mà del col·lectiu Medu Art Ensemble, moviment cultural que es va posar al servei dels exiliats de l’apartheid sud-africà a Botswana. Una de les protagonistes d’aquell moment era Teresa Daban: la catalana havia marxat a Suècia a estudiar direcció teatral. Al país escandinau va conèixer el seu home, un arquitecte cubà, amb qui es va involucrar en el Medu i en una lluita per la llibertat en què continua forçosament involucrada: té vincles molt propers amb l’eternament empresonat Julian Assange.

Per tancar el cercle d’aquesta proposta, Daban dirigeix l’obra Jodic mai més, que es representarà a Andorra a la tardor. Amb dramatúrgia del també actor Ferran Castells. I per deixar obert el treball del qual aquesta exposició és la punta de l’iceberg, continuen en marxa recerques com la de l’historiador Pau Chica, lligada i guiada pels mateixos propòsits que l’exposició i que ha fructificat en el monumental llibre Andorra i la Guerra Civil espanyola (Aloma Editors). Una feinada tot plegat que, apostem-nos el coll, no quedarà aquí.

Vista general de l’exposició.
Alba Doral
Periodista. Llicenciada per la UAB. Ha treballat en mitjans gallecs (La Voz de Galicia, El Progreso) i des de fa 14 anys es mou per Andorra: al Diari d'Andorra va exercir com a redactora de cultura i des de febrer del 2020 explora nous àmbits al BonDia.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close