Quan es posa en escena una exposició, es pretén transmetre una idea i es procura ressaltar la dimensió que interessa del discurs expositiu. Últimament, m’he topat amb algunes exposicions d’art contemporani el discurs de les quals insereix el visitant en una nebulosa ideològica. Solen traure a col·lació la historiografia i la història d’una manera o altra i recorren sovint a la desconstrucció de les coses com ara els conceptes ‘artista‘ i ‘art‘. Consideren que artista és aquell que obra amb la intenció de ser-ho i ben poc importa la perícia de les seves mans. Pregonen que l’important és el discurs de l’obra, no l’objecte en si ni la seva estètica. Els encanta parlar d’una sort d’art contingent.
Aquests oradors semblen innovadors a l’hora de construir el discurs expositiu, però la veritat és que utilitzen estratègicament, entre d’altres, les consideracions que cite a continuació:
1. «Qualitats sens dubte gratíssimes en un orador són l’afabilitat, l’accessibilitat, la mesura i la benevolència, però també convenen unes altres actituds contràries: avorrir els dolents, commoure’s en nom de la comunitat i disposar-se a castigar els crims i les injustícies» (Quintilià en Institucions oratòries, XI, 1)
2. «Parlar amb ornament i ritme sense idees és bogeria, i parlar amb idees sense ordre ni mesura en les paraules, puerilitat, i una puerilitat de tal naturalesa que, als qui d’ella en fan ús, se’ls pot tenir per hòmens no necis, inclús de bon sentit, la majoria de les vegades» (Ciceró en L’orador, 71, 236). I afegim les següents paraules també de Ciceró: «és més fàcil descompondre el que està ordenat que compondre el que està dispers».
En general, són exposicions complexes, difícils, sense causalitat ni seqüència; amb una bona dosi del relativisme que pregona «la veritat no existeix» i ataca sistemàticament qualsevol pretensió de veritat llevat de la seva, que és la bona; abunda la concurrència, l’associació d’imàtgens i idees, l’amenaça de l’emotivisme… i poden arribar a saturar. Tanmateix, els oradors diuen que les seves exposicions tenen múltiples lectures per tal de transmetre afabilitat, accessibilitat, mesura i benevolència; que cada visitant en farà una, de lectura, atès el propi bagatge cultural (o atesa la molla de pa de dacsa dins el cap). I afigen: «totes les lectures són vàlides». Els oradors proclamen la seva honradesa, la integritat del seu obrar, però els agraden massa els membres sol(t)s.
L’orador autèntic, és a dir, la institució o el comissari de l’exposició, organitza les peces eficaçment a tall de pluja d’idees, de manera que incentiva la creativitat dels visitants que s’entretenen. I aquests, en articular cadascun d’ells la seva “pròpia” lectura o discurs a partir del que troben a l’exhibició, esdevenen oradors també, però açò no és del tot cert perquè el que ocorre és que s’immergeixen en les regles del joc i es resignen o accepten els materials que els ofereix el discurs expositiu i esdevenen llavors partícips de l’entremaliat, exceptuant els erudits proveïts de matisos, coneixements i raonaments que hi afegiran.
En efecte, si ets un visitant perspicaç, veuràs que el discurs sí que té un sentit i potser aprecies que l’orador, a l’hora de distanciar-se d’ells en el discurs, només destaca el pitjor que tenen ells emocionalment i, moralment parlant, amb la intenció d’avorrir els dolents, «commoure’s en nom de la comunitat i disposar-se a castigar els crims i les injustícies».
Tot plegat, resulta una història mal contada per aficionats amb interessos de partit. La temptació d’apartar la història dels ciutadans en el magisteri escolar occidental trau el cap també en exhibicions d’aquest calibre, que ressemblen còmplices de veritables campanyes oficials contra el passat, el conreu del pensament crític i els nostres projectes de futur.
