El conjunt patrimonial del monestir de Ripoll és un dels indrets màgics de la nostra cultura. Sense dubte, és un lloc fascinant. Hi ha algunes nits que si ens quedem quiets i en silenci davant de la seua portada, ens fa la sensació que aquells personatges alenen… I és quan nosaltres comencem a comprendre que el món és molt més que misèria.
Aquell dia Godmar el bisbe estava content. Les pluges d’abril havien omplert els camps de grocs lluminosos i de rojos elèctrics. Godmar estava a punt de consagrar l’església de Santa Maria en presència dels comtes Guifré i la seua muller Guinidilda. Els senyors feudals oferien a Déu el seu fill Rodilf, i dotaven el monestir i els monjos d’una quantitat perquè aquell projecte articulés el territori. Era el 20 d’abril de l’any de Nostre Senyor 888.
Ripoll és una cruïlla de camins, un lloc de pas, un node de comunicació d’idees, objectes i persones que recorda la importància de la via carolíngia Strata Francesca. És una terra de frontera que a poc a poc va anar incorporant-se al món cristià a través de recuperacions i de repoblacions. Guifré el Pilós tindrà un protagonisme especial quan aconsegueix reinstaurar l’antiga diòcesi d’Osona. Amb això, inicia el projecte del poble de Catalunya.
Així naix el monestir. La primera referència del cenobi la tenim el 2 de desembre del 880, quan el prevere Ariülf dona béns a Ripoll i a altres esglésies fundades de sant Pere i sant Joan a l’abat Daguí. A partir d’ací, les ampliacions van ser constants i donaran pas a la gran ampliació de l’abat Arnulf que el 960 inicia el projecte de la gran abadia sota protecció del papa Agapit II.
S’hi construiran claustres, molins, séquies, forges… És Arnulf l’ànima de la basílica de 5 naus coronades amb 5 absis separats per pilars gruixuts. Tocant l’any 1000 la gran abadia de Ripoll amb la seua gran església ja és reconeixible. Arnulf, a més, creà un dels scriptòriums més importants d’Occident i en l’escola monàstica de Ripoll crea un dels centres culturals més importants del seu temps: ací confluïen el món carolingi –el món romà- amb el món islàmic, que era com dir el redescobriment de la saviesa i el coneixement de l’antiguitat clàssica, perduda a causa d’un cristianisme xenòfob i dogmàtic. Aquest mirà de tapar un passat que havia existit abans de la gran franquícia cristiana iniciada pel pagà Constantí.
Fins i tot políticament, personatges com el comte de Barcelona, Borrell II -cap al 990- iniciaren contactes amb Còrdova. Una relació que els reis francs no acceptaven de cap manera. De fet, part del sepulcre de Guifré a dins del temple, està fet amb capitells califals vinguts del Xarq. A Ripoll es produeix un renaixement espiritual i intel·lectual que posa Europa en la casella d’eixida per a l’Humanisme que sorgirà en els segles següents, perdut o amagat durant segles.
El bisbe Oliba és el successor i el continuador d’aquest projecte que travessa l’any 1000. Ell –el bisbe- que ha renunciat a ser comte i que sempre estarà aconsellat per sa mare, la increïble i fortíssima Ermessenda de Carcassona. Un home que orienta la litúrgia, funda monestirs, que és conseller de reis i de reines, i creador de la figura jurídica “Temps de pau i treva”. I profundament anti-semita, com gairebé tots aquests personatges en aquell temps. Aquesta determinació es pren al concili de Narbona: era un “temps” determinat pel qual ningú no podia matar ningú. El que ara pot semblar-nos increïble, en aquells moments que els senyors feudals tenien tot el poder, era una fita inaudita. Cap vassall podia ser assassinat, ni agredit. Al costat de l’abat Oliba, hi ha una figura que destaca dins del monestir: es tracta de Gerbert d’Orlhac, el futur papa Silvestre II, un home de ciència i pedagog, que segurament estudià els còdexs científics del monestir i que introduí la numeració aràbiga a Europa, l’astrolabi i la tècnica de construcció de l’àbac monàstic.
Durant la gestió d’Oliba, Ripoll produeix obres musicals, porta les noves estètiques arquitectòniques de Llombardia i les aplica a un nombre important d’esglésies. Cap a l’any 1100 el monestir i els seues satèl·lits orbiten i es consoliden. És ara quan s’inicia la portada, el robí d’aquella corona que és Ripoll.
Fa més de 1000 anys, els rics tenien terres. Terres i serfs, gent que les treballava, les mantenia i això permetia als senyors d ela guerra fer el que més els agradava: enfrontar-se a altres bestioles com ells i aconseguir més terres i més serfs. Déu els havia proporcionat aquella situació de privilegi i era de llei. De tant en tant, i per a cobrir les aparences donaven alguna almoina a aquell Déu… que recollien els seus representants ací a la terra.
Guifré el Pilós a finals del segle IX va donar Ripoll i moltes terres als monjos benedictins, els mitgers que actuaven entre la divinitat i els humans per aquells territoris. I per això, també calia mantenir-los contents. Nobles i comtes anaven fent donacions a aquell monestir que va anar creixent a partir de l’any 900 en un dels paratges més màgics i evocadors del nostre país.
L’església del monestir és grandiosa, imponent… però és mentida. Bé, és producte de la restauració de la darrera dècada del segle XIX, que només respecta la planta del pla de l’abat Oliba que en va promoure la seua construcció… El 2 de febrer de 1428, un terratrèmol enfonsà la volta de la nau central, el campanar nord i algunes dependències. Reconstruït el monestir, Jaume Huguet el 1455 pintà el gran retaule de l’absis central per 80 florins. Però quatre-cents anys després, tot havia canviat. El 1880 només era l’espectre d’un passat esplendorós, el record d’un lloc que conservà per a Occident els mots de cada cosa: una part del coneixement de l’antiguitat que els mateixos cristians havien volgut amagar. La degradació s’accelerava quan el territori patia una devastació: el 1794 en forma de guerra, avalots, incendis… La invasió dels francesos o el 1855 un terrible incendi que provocà la definitiva profanació de molts sepulcres. Avui, de tots els personatges mítics que s’hi soterraren només hi queden tres records. Un d’ells –tomba- són les despulles de Guifré, a l’extrem dels transsepte nord. Al costat, el cenotafi de Ramon Berenguer IV i al costat contrari el sepulcre de Ramon Berenguer III el Gran.
De fet, molts nobles se soterraren ací a Ripoll. Buscaven descansar en un lloc sagrat, en contacte amb la divinitat: Guifré i el seu fill Radulf, el besnet Bernat Tallaferro, el comte Ramon Berenguer III el Gran…
El claustre de Santa Maria actua de distribuïdor de les dependències del cenobi: scriptorium, capítol, refetor, església… Aquesta té 5 naus travessades per un transsepte amb set absis…7, el nombre màgic…(N’hi ha algun que no ho siga?) El central, és el més gran perquè representa el cap de la divinitat que visita el temple cada cop que hi ha la consagració… El visitant es queda bocabadat quen passeja pel claustre i comença a veure conscientment el microcosmos que els mestres escultors li proposen des del llunyà segle XII: bèsties que panteixen mentre devoren humans, sirenes monstruoses, grius amenaçadors….
Aquell monestir de Ripoll es convertí a mesura que passaven els anys en un dels centres capdavanters culturals més importants d’Occident. La seua biblioteca i la fàbrica on escrivien i copiaven monjos vinguts de tot Europa, es convertí en un referent i en un autèntic repositori de coneixement. L’any 1046, quan l’abat Oliba, bisbe i fill d’Hermessenda de Carcassona, va morir, la biblioteca acollia uns 250 incunables. Llibres únics…Imagineu per un moment que sou un antic company d’Oliba: aquest us acompanya als prestatges d’aquella atractiva, misteriosa i emocionant biblioteca. Els seus dits anirien indicant-vos no només obres litúrgiques, sinó textos de dret romà, llibres de poesia, matemàtiques, obres llatines i gregues perdudes aparentment. Les aules del monestir de Ripoll impartien geometria euclidiana, música, aritmètica, astronomia… Aquells monjos devien ser els savis del seu temps. Dels pocs que sabien utilitzar una ploma d’oca amb una canyeta que els permetria traçar diferents tipus de lletra: la carolina o la gòtica. Sí, és el que esteu pensant: el mateix que fa ara el vostre ordinador, però sense tantes opcions de tipus, cos i gruix…Perquè en aquells anys, els “ordinadors” anaven més lents…Fer una bíblia per exemple, transcriure’n una, costava la vida d’un monjo: des dels 12 anys.
La història del monestir de Ripoll va fer que tot aquell univers de saber es perdés o anés a parar a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, a la Nacional de París o a l’Arxiu de la Corona d’Aragó…
Suposem que tots els monjos d’aquells segles daurats de Ripoll sabien llegir i escriure. Alguns d’ells, possiblement, només sabien copiar, com fan ara molts alumnes. Però fins i tot, per copiar s’ha de saber fer bé. Al segle XIII, el ben cert és que molt poca gent sabia llegir i escriure. I per això, l’Església acudí a la pedagogia: va crear els primers tebeos, les imatges visuals per tal d’explicar a la púrria –ovelles necessitades de guia- els relats bíblics i la manera de salvar-se. I a Ripoll potser existeix una de les joies d’aquella “Bíblia pauperum”, la neta de la Viquipèdia actual.
A meitat del segle XII, es crea un dels conjunts més impressionants de l’escultura romànica d’Europa. És un rectangle de 12 metres per 7’5 per un metre de profund adossat al mur occidental i flanquejat per les dues torres del campanar.
La portada del monestir de Ripoll consta en totes les històries de l’art com a paradigma d’una bíblia de pedra que “parlava” a tots aquells que la sabien llegir. Que identificaven sobre aquella roca que respirava tots els relats que coneixien. Nosaltres, davant d’aquesta cartografia de l’esperit som en general uns autèntics analfabets. No sabem llegir-la. Som incapaços de llegir aquell llibre immens i corprenedor que se’ns obre quan penetrem a poc a poc per aquella porta que ens marca on és la terra i el paradís… On és Wally? On és a la porta Jonàs? On és Moisès? On el mes de juny?
Aquelles imatges panteixaven davant dels “incultes” serfs que observaven corpresos com la pedra prenia formes i volums en forma de relats que ells coneixien. A la part central, la portada amb 7 arcs concèntrics en gradació sostinguts per columnes. A cada costat, hi ha sis registres i un doble fris que marca el registre número set que com un arquitrau, uneix les tres parts de la portada.
El fidel entra escortat per dos brancals sostinguts per sant Pere i sant Pau, els dos pilars sobre els quals s’assenta el cristianisme després de Crist. A baix, dues bèsties que volen eixir de la portada són les visions de Daniel que enllacen amb l’Apocalipsi de sant Joan. El sòcol és més gruixut sobre el que descansa tot el cos. És com un arc de triomf clàssic, romà. Ací tot són matemàtiques. En aquella viquipèdia de pedra trobem fragments del llibre del Gènesi, de l’’Èxode, dels Reis, de Jonàs i Daniel, dels Fets dels Apòstols i de l’Apocalipsi.
El programa iconogràfic el va fer algú que sabia de teologia. A la clau central Crist assisteix a la creació de la mateixa portada de la Creació… Crist sosté el Llibre de la Llei mentre veiem escenes amb Caïm i Abel, Moisès… Possiblement, l’artista o artistes s’inspiraren en les miniatures de la Bíblia de Ripoll. I transforma en escultura les imatges del llibre: hi veiem la recollida del manà, la batalla de Rafidim, Caïm mata Abel, el rei David envoltat de músics…
Ripoll continua sent un dels monestirs més emblemàtics d’una edat mitjana on es construí la idea d’Europa. On va començar el lent camí de l’Humanisme i la Il·lustració, on es descobrí el camí de la modernitat.
