General / Camins de Serp

Rushdie

El manual de l’articulista diu que avui tocaria escriure un text sobre Salman Rushdie (més ben dit, sobre allò que resta del cos enganivetat del novel·lista i pensador angloindi, mantingut en vida per obra i gràcia d’un respirador): encara filant més prim, avui diu que s’imposaria una columna on es defensin la llibertat d’expressió i la tolerància religiosa/espiritual com a pilars fonamentals d’Occident. No discutiré el caràcter rector de les idees citades –en efecte, tòtems del liberalisme– i encara menys la valenta tossuderia de Rushdie en defensar-les amb una capacitat de sacrifici i paciència inimitables. Però diria que l’article que avui s’ha d’escriure és molt menys complaent i ha de dir que amb la brillantíssima vigència d’aquestes idees-força no n’hi ha prou o, si més no, que no n’hi ha hagut prou com per aturar el canell i la ràbia un nano de vint-i-quatre anys (és a dir, d’un jove –possiblement ben integrat a la societat nord-americana– que va néixer una dècada després de l’aparició dels “Versos Satànics” i un any menys que la promulgació de la fàtua de Khomeini).

Passi el que passi a les properes hores, els cursis diran que, malgrat l’agressió patida i les dècades de pràctica reclusió, Rushdie ha guanyat la lluita per escriure en llibertat i per transcendir el seu esperit en una obra immortal. Tot el que es vulgui, però la veritat també és que Occident ha emprat moltes més hores en seminaris interculturals sobre la tolerància intrínseca en les religions i els seus textos fundacionals que no pas en defensar els seus valors ateus i fal·libles com una font immarcescible de felicitat i pau. Entenc el conciutadà que troba confort en la creença i la divinitat, però –al límit– el discurs religiós sempre es funda en la veritat unívoca, tard o d’hora acaba creient que el seguidor d’un altre sant té menys raó, contravenint així la norma bàsica de la convivència liberal-socràtica segons la qual totes les nostres veritats han d’ésser contínuament sotmeses al dubte i, encara més important, a la possibilitat que ens errem.

No hem insistit prou en la superioritat manifesta d’aquesta idea (sí, escric conscientment superioritat, car de cara a la pau i la convivència la versemblança del propi credo sempre serà més beneficiosa que no pas l’assumpció d’un saber revelat, per tolerant que s’escaigui); ens agradi o no, en un món que es decanta progressivament a l’autoritarisme, les religions continuaran essent una porta privilegiada al fanatisme. Això no s’aplica a tots els creients, insisteixo i només faltaria, però s’ajusta perfectament als actes d’un apunyalador que acumula prou odi com per haver intentat venjar una suposada burla de la qual no en té la mínima consciència.

Podem pensar que tenim l’imperi de la raó i que (kantianament) la tolerància s’imposarà paulatinament a tota la terra. Però guanyar aquesta lluita implicarà defensar les tesis democràtiques amb un fanatisme que sigui molt més fort que el dels imbècils que basen la seva salvació en el mal aliè.

Jo no tinc tan clar que anem guanyant. I diria que allò que resta del cos de Rushdie, ara mateix, tampoc deu tenir gaire esperances. Sortosament, a l’acte de NY hi havia un lector que és policia.

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close