L’emblemàtic espai de l’Alguer Sa Mandra, un establiment d’agriturisme dedicat a la cuina tradicional i, alhora, un museu a cel obert de la Sardenya rural, ha obert un espai cultural amb la instal·lació ‘Telos-la paret tova’, del jove artista sard Cenzo Cocca. El muntatge ha estat curat per Stefano Resmini.
Si mai heu visitat l’Alguer i sou amants de la bona cuina tradicional, de ben segur que heu ja visitat l’agriturisme Sa Mandra, situat ben a prop de l’aeroport. Sa Mandra és considerada una veritable institució culinària a Sardenya, de gestió familiar i acurada, on es poden tastar els sabors sards més autèntics. Sa Mandra, però, no és només un restaurant rural que ofereix un viatge gastronòmic i sensorial per la cuina de la Barbàgia, la comarcal central de l’illa d’on són originaris els propietaris, és també un museu a cel obert de la Sardenya rural, on es poden admirar centenars d’eines del món agrícola i ramader de les zones internes, a més de mobles antics, obres d’artesania, com ara una col·lecció impressionat de catifes sardes, baguls de dot i aixovars, “bértulas” (les bosses de viatge dels pastors sards) o vells telers de fusta en els quals es treballava la llana d’ovella. Com sovint els dic, mig de broma, és un tros de la Sardenya genuïna empeltat en el cor de la Catalunya sarda, com és l’Alguer.
Arran de la pandèmia, com la resta d’establiments turístics i de restauració, Sa Mandra va haver de tancar les portes però en cap cas es va aturar l’activitat, ja que els animals de la granja i els horts de la finca en cap cas han deixat de produir, i indefectiblement s’ha continuat amb l’elaboració d’excel·lents formatges, embotits i confitures. Malgrat que de treball no hi mancava, Sa Mandra s’ha convertit al llarg d’aquests mesos de confinament en una mena de taller d’exploració del passat, el present i el futur de la cultura gastronòmica i la identitat sarda.
D’una part la senyora Rita (matriarca, ànima i cuinera de Sa Mandra) ha aprofitat l’aturada forçosa per escriure un fantàstic llibre de receptes tradicionals amb el xai de protagonista principal i únic: L’agnello e le ricette della tradizione. Una quarantena de receptes, on s’il·lustra la importància d’aquest animal símbol de la cultural ramadera sarda. Tot un full de ruta de la cuina més genuïna de Sardenya, publicat pel diari de capçalera del nord de l’illa, La Nuova Sardegna, que ha esdevingut un èxit sense precedents.
De l’altra, Sa Mandra ha aprofitat aquest temps per mirar d’enriquir la seva zona museística, tot habilitant un petit i bufó espai cultural. Un indret artístic on el passat vol debatre amb el present i adreçar-se al futur. Ha estat enderrocada una paret en la sala principal del restaurant, s’ha creat una porta d’accés per accedir a una zona nova, abans inaccessible als clients, per afavorir que el diàleg amb el patrimoni etnogràfic i cultural pugui tenir cabuda amb més comoditat. És una zona enjardinada que s’ha de convertir en els propers anys en escenari d’esdeveniments culturals, presentacions de llibres, mostres i debats. Dues són les sales que es miren amb l’herba i una olivera entremig i que esdevindran la propera seu de Mandigos e Logos (Menjar i paraules, en sard), una biblioteca que té l’objectiu d’acollir en un futur tots aquells llibres i publicacions on la relació entre el paisatge i la cultura gastronòmica mediterrània sigui un eix central i prioritari. A l’espera que els llibres habitin les futures prestatgeries, altres projectes s’apropien dels espais buits. I d’aquesta idea sorgeix Telos. Allò que abans era una petita cuina, una taula amb cadires, un lleixa a la paret amb plats, tasses i cassoles de coure, coberts d’argent, una pica, una petita xemeneia, ara és una altra mena de cambra pròpia: telos – the soft wall. La paret tova.
Aquest projecte artístic naix d’una necessitat, d’una urgència, d’aquella pressa pregona de les teles de sortir de la foscor dels calaixos, de les antigues arques, dels olorosos baguls, de mostrar-se, de fer-se veure, de desplegar-se. Delegen llum. Recorden que abans de ser teixits, havien estat camps de cotó, de cànem, de lli. Són llençols, tovallons, roba, draps. Tenen estrips, forats, tapulos. Desateses es vanten de la pròpia història i del temps transcorregut. Han arrecerat la intimitat, preservat desitjos, protegit somnis i resguardat pensaments.
És per això que el jove artista sard Cenzo Cocca ha ideat un espai per totes aquestes peces de roba que es volien alliberar i sortir a la llum del dia. Cocca (Guilarza, 1994) va començar la seva formació a Nuoro l’any 2015, la capital cultural de Sardenya. Durant els seus estudis de moda, es va interessar per l’art de forma autodidacta, i va començar l’experimentació entre la feina habitual de sastre i una dimensió més artística. És a partir d’aquesta combinació que porta a cap les seves primeres obres cosides a mà i comença a “pintar” els primers retrats de personatges coneguts o simplement estimats, uns retrats cosits amb fils de colors vius, ben particulars i admirables. El seu art s’expressa mitjançant tècniques i materials molt senzills, especialment l’agulla i el fill. A més dels retrats, destaquen moments de la vida quotidiana, pensaments abstractes i frases cosides sempre a la tela.
També a Telos, Cenzo Cocca amb punts fets amb fil ha cosit paisatges, ha bastit geografies, ha sabut interceptar connexions. Com ha escrit Stefano Resmini, curador de la instal·lació “els seus repunts són materials. Són veritables sutures. Cicatrius que deixen entreveure estats d’ànim. És hàbil. Utilitza tècniques i coneixements de costura. Els seus punts mai no són fortuïts. Són punts de mosca, punt ple, punt tou senzill i doble, el punt enrere, el sobrefil. Ha oblidat la disciplina tot deixant espai per a la fantasia. Amb el seu treball fa aflorar curtcircuits, batecs, dígrafs. Fa paleses visions, una rosa, un got, un ramat. És una florida de signes, de grafits”. És el de Cocca un llenguatge que invita a ser tocat, acariciat, grapejat, que es concreta en paraules i suggereix reflexions, fetes amb repunts de fil blau cel i blau marí, de groc, de marró.
Aquesta cambra flonja és un espai on el temps s’alenteix i s’alleugereix. És també memòria feta de petits d’objectes i, sobretots, de teixits preuats heretats de generació a generació que han anat bastint al llarg dels anys una història familiar i privada i que ara surt a la llum per ésser compartida. No és gens casual que en el centre de l’habitació s’hagi situat una petita cadira, de color blau cel, que recorda les petites cadires que, a l’estiu, s’ensenyoreix de les voreres dels pobles mediterranis quan, després de sopar, els veïns del carrer surten a prendre la fresca, fer petar la xerrada tot resseguint el dia a dia de la comunitat. Telos ofereix també lloc on seure’s, aturar-se, mirar, tocar, recordar, compartir, deixar-se embadalir o simplement sentir la possibilitat de tornar-se a abraçar. Aquests gestos senzills que, durant aquests llargs i estranys mesos de pandèmia, ens ha estat impedits, denegats, prohibits: abraçar, participar, compartir. La cambra tova és també tot això: una invitació al ritual catàrtic, a la purificació alliberadora dels costums més quotidians i universal com són els de l’abraçada, la besada, l’encaixada de mans i la comunió.
Aquest espai particular que és Sa Mandra és doncs un taller sempre en moviment, que d’alguna manera defineix la identitat sarda. Un d’aquests indrets nascuts i crescuts des del no-res, que es fonamenta per la passió i l’amor per la terra, per les tradicions i per una forma particular d’entendre la vida. Mai no ha estat només un restaurant, una simple agriturisme, sinó que sempre ha estat oberta a rebre noves iniciatives, a acollir noves idees, com aquesta de crear una “cambra tova” des d’on explicar el passat, el present i el futur d’aquesta preciosa i massa sovint desconeguda illa. I durant el confinament, quan el temps suspès va aturar l’activitat al món, va paralitzar idees i moviments, en aquest petit racó del país català de Sardenya, la vida i les ganes de fer tenen massa força, sempre en construcció.
