General / Exposicions

Saadane Afif. La “Fountain” de Marcel Duchamp com a pretext artístic

Marcel Duchamp. Del dadaisme al conceptual

Exposició Saâdane Afif. Els arxius de la Font i més enllà
Comissaria: Yasmine d’O
Lloc: Fundació Tàpies
Fins 20 de febrer de 2022

Quan l’any 1917 Marcel Duchamp va enviar una obra perquè s’exposés a la Society of Independent Artists de Nova York, no intuïa les conseqüències que aquesta iniciativa tindria en el futur, ja que en aquell moment només pretenia desmitificar “l’essència estètica de l’art i comprovar els seus límits”. Per això, va triar una obra que fos provocadora com va ser Fountain, un urinari de porcellana col·locat cap avall. Es tracta d’un readymade, o el què és el mateix, la transformació d’un objecte quotidià en una peça d’art, que ha passat a ser el més famós de la història de l’art, molt abans de l’aparició de l’art conceptual. Per tant, tal com Kandinski va fer amb l’abstracció, Duchamp es va avançar a les avantguardes que van aparèixer a la segona meitat del segle passat. En aquella exposició Duchamp signà amb el pseudònim de R. Mutt.

Saâdane Afif, Musiques pour tuyauterie (Poster), 2018

El comitè organitzador va rebutjar l’obra i va desaparèixer, però l’artista la va reproduir en una fotografia feta per Alfred Stieglitz, marit de la pintora Georgia O’Keffee, juntament amb un article de l’artista i animadora cultural Louise Norton que va publicar a la revista The Blind Man, titulat El cas Richard Mutt, on afirmava que la peça era una mena de “Buda captivador”, així com també li semblava “el perfil de les cames d’un nu femení pintat per Cézanne”. Possiblement aquesta obra sigui l’objecte més controvertit i del que més se ha parlat en l’art contemporani, encara que avui hi ha altres peces que poden ser tant o més atrevides que aquesta, però per l’època en què va ser presentada va ocasionar un gran enrenou.

Saâdane Afif. The Fountain Archives, artist at work

Abans de Fountain, Duchamp havia realitzat Nu descendent un escalier (Nº 2) amb la intenció de mostrar-la al Salon des Indépendents de Paris, l’any 1912, però va ser rebutjada. Dos anys més tard va exhibir Bottle rack. Un ampoller de ferro amb unes puntes eriçades que, segons ell, l’havia creat “per criticar de manera devastadora les obres d’art, i tractar de fetitxe tot objecte artístic”. Precisament ara s’està celebrant una exposició de l’artista dadaista a la galeria Thaddaeus Ropac de París, amb el títol de Prière de toucher (Es prega tocar), on es mostren una sèrie d’obres que fan referència al fetitxisme, sent la primera que es dedica a aquesta temàtica.

Saâdane Afif, FA.0400, 2014, turn out page from: Hall, Sean. « This Means This, This Means That: A User’s Guide to Semiotics ». London: Laurence King Publishing, 2012 – p. 145

Saâdane Afif. L’artista conceptual loquaç

Saâdame Afif (Vendôme. França, 1970) es defineix així mateix com “artista conceptual loquaç”, o sigui, una persona que parla massa, encara que el treball que presenta ara a la Fundació Tàpies, Els arxius de la Font i més enllà, comissariada per la berlinesa Yasmine d’O, editora executiva de Side Magazine, tracta més aviat la part literària i documental que no pas la verbal, ja que l’exposició està basada en la recollida de totes les publicacions on apareixen reproduccions de l’obra de Duchamp, Fountain. Un total de 500 imatges de l’urinari, així com un gran nombre de llibres que fan referència a la seva obra. Es tracta, doncs, d’un exercici d’arxiu exhaustiu, sobretot perquè només se centra en una sola obra i no pas en un artista o tendència concreta.

Saâdane Afif, FA.0589, 2015, turn out page from: Cirlot, Lourdes. « Las claves del Dadaísmo: Cómo interpretarlo ». Barcelona: Editorial Planeta, 1990 – p. 30

Afif viu i treballa a Berlín des de l’any 2001. Es va formar a les escoles de Belles Arts de Bourges i de Nantes. Ha fet diverses residències, entre elles a Niça i Glasgow. Ha exercit la docència com a professor de l’Escola de Belles Arts de Bourgues. Sol treballar en diferents camps creatius, com per exemple: instal·lacions, performances, escultures, objectes, textos, cartells i obres en neó, on la música té un paper preferent, a més de la participació de la gent en alguns de les seves accions. L’any 2006 va ser guardonat amb el Premi Internacional d’Art Contemporani de la Fondation Prince Pierre de Mònaco. Al 2009 li van concedir el Premi Marcel Duchamp i el 2015 el Premi Meurice d’Art Contemporani, entre altres distincions. Ha exposat principalment a França i Alemanya. Ha participat a la Documenta de Kassel (2017) i a les Biennals de Berlin (2014) i Venècia (2015). L’exposició Els arxius de la Font, s’havia exhibit anteriorment al Centre Pompidou de Paris, al Nouveau Musée National de Mònaco i al Museu Jumex de Mèxic.

Saâdane Afif, FA.0723, 2015, turn out page from: Garcia Juanes, Santiago, et al. « Education plástica y visual 4° ». Madrid: Editorial Editex, S. A., 2008 – p. 160

Se’l considera un artista “post-conceptual”, degut a que utilitza aspectes i situacions provinents del món de l’art, ja que apart de la música, també li interessa la dansa, el teatre, la poesia i la història de l’art. Des de l’any 2004 que sol·licita a diferents artistes i escriptors que li escriguin textos que estiguin relacionats amb els seus treballs, investigant les “nocions d’autor i autoritat en l’art”.

Els Arxius de la Font i el més enllà

Aquest projecte el va començar l’any 2008, arrancant pàgines de llibres, revistes i catàlegs on apareix l’orinal de Duchamp. En total hi ha 500 imatges que ha emmarcat com si es tractés d’una obra art cadascuna d’elles, com un “objecte trobat”. Les imatges tenen un procediment d’arxivament que parteix “d’unes minucioses regles que formen part d’aquest procés artístic”, ja que les imatges disposen d’una targeta a mode d’inventari, com si es tractés d’un certificat d’autenticitat.

Saâdane Afif. The Fountain Archives. Bookshelves detall. Foto Katharina Kritzler

Totes les imatges s’han distribuït per les parets del primer pis de la Fundació Tàpies, on al centre de la sala hi ha una gran prestatgeria amb 1067 llibres, a mode d’instal·lació, com si l’artista tingués la intenció d’establir un diàleg amb la biblioteca de la pròpia Fundació, degut a que estan situades una davant de l’altra, encara que estigui a l’altra banda de la sala, com si fos “una mena d’arxiu en negatiu, sense el seu objecte, fet que li confereix un caràcter escultòric”. També hi és present The augmented Series, que consta de 147 pàgines emmarcades, a mode d’arxiu de l’arxiu, ja que estan basades en els comentaris dels crítics i de la premsa que s’han publicat en diferents mitjans escrits respecte de la tasca de Saâdame Afif, que permeten comprovar com s’ha anat produint tot el projecte.

Saâdane Afif. Vista general exposició The Fountain Arhives

Unes altres obres que s’exposen són lletres de cançons que fan referència a la Fountain, que el propi artista ha encarregat a diferents creadors. En total hi ha 23 cançons, entre les quals destaquen les dels artistes catalans Alicia Kopf i Ignasi Aballí. Aquesta selecció de cançons, cinc d’elles inèdites, porten el títol de Lyric. Acompanyant l’exposició hi ha una sèrie de postals antigues que pertanyen al 1917. Son imatges de fonts reals que fan referència a l’any de naixement de la Fountain, que coincideix cronològicament amb el moment àlgid de la I Guerra Mundial. La col·lecció es titula Fountain 1917, Fontaine 1917, Fontäne 1917.

Saâdane Afif. Marcel Duchamp

Paral·lelament a l’exposició s’han desenvolupat una sèrie d’activitats seleccionades pel seu comissari, l’artista visual belga Erich Weiss, que ha invitat diversos artistes i especialistes de diferents matèries perquè hi participessin, i així poder oferir les seves pròpies visions respecte de l’obra de Marcel Duchamp, entre ells els artistes Miquel Mont, Mathieu Mercier, Enric Farrés, Xavier Aballí i Bernat Daviu, l’intèrpret i compositora Barbara Held, la crítica d’art Victoria Combalía, el jugador d’escacs Miguel Illescas i l’escriptor Jorge Aguadero.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close