En uns dies, el proper dia 3 d’agost, arrenca una nova edició del festival Sagunt a Escena, la número 40 d’aquest esdeveniment organitzat per l’Institut Valencià de Cultura (IVC) en el Teatre Romà de la capital del Camp de Morvedre. Una efemèride rodona celebrada amb una completa programació de teatre clàssic, amb un elenc interpretatiu i de directors i directores molt substancial i un parell de cites musicals de gran nivell. Una nova edició que aprofundeix en la voluntat de feminitzar el festival. Parlem amb la directora Inma Expósito, qui afronta la segona edició programada íntegrament per ella, després de prendre el relleu el 2021 del desaparegut Juan Vicente Martínez Luciano.
Fa la sensació que aquesta 40a edició de Sagunt a Escena llança un doble missatge, per un costat celebrar l’aniversari amb una bona dosi de teatre clàssic amb diferents filosofies i formats i, d’una altra, aprofundir en la feminització, no sols en presència sinó també en temàtica.
Per arribar a la igualtat primer hem de fer aquell pas de feminització en tots els àmbits de la societat. I nosaltres, com a responsables de cultura, tenim una responsabilitat afegida, la de donar tots aquests missatges d’una manera clara, concisa i, al mateix temps, amable. Aquesta és la línia tant en la programació, com la imatge, en la creació dels equips… Un poc en tot. Això ha d’estar en tots els estrats del festival.
Quan dius en la imatge estàs parlant del cartell del festival? Un cartell, per cert, que té una peculiaritat.
Sí, el cartell està fet amb intel·ligència artificial. Volíem provar què era això de què tothom parlava. Ara està a l’ordre del dia, però en el moment que començàrem amb les idees, i amb Eusebio López, que és el dissenyador, allò no estava tant en el carrer. O almenys no el concepte gràfic, no estava present en les cartelleries dels festivals. Ara sí que hi ha molts cartells de festivals de música que s’han creat amb intel·ligència artificial. Vam voler provar i ha quedat un resultat molt bonic. Estem oberts a parlar perquè sabem del rebombori generat entre el gremi de dissenyadors i il·lustradors, en som conscients, hem debatut, però en acabant és una ferramenta que, com tantes altres, ha vingut per quedar-se. És el tipus de coses que fan molta por i que s’han de regular i conèixer per veure com la podem introduir en les nostres vides sense que ens afecte negativament.
Aquesta edició del 40 aniversari té un augment de dotació de 20.000 euros per a un pressupost total de 650.000. És un esforç suficient per a una efemèride així? El cartell resultant satisfà les expectatives de la directora?
A veure, tenim el festival que tenim. Sempre s’aspira a fer un poquet més, si a algú li pugen el salari no diu: «Ja en tinc prou» [riures]. Com més sucre més dolç, però també som conscients que el festival està emmarcat dins les accions d’unes institucions públiques que tenen uns altres llocs en els quals invertir. I d’una manera gradual i justa s’ha anat pujant la dotació. A mi, el que m’agradaria, és que hi haguera uns altres inversors, no extraure sempre el suc de les mateixes entitats…
Parles del Ministeri de Cultura?
Del Ministeri de Cultura i de qualsevol inversor públic o privat que vulga. Tota participació seria benvinguda, però òbviament ens agradaria que l’INAEM [Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música] hi participara. A banda d’aquesta pujadeta de pressupost hem de tenir en compte que l’Ajuntament està fent unes altres activitats emmarcades en Sagunt a Escena, com el Més Escena a Sagunt. Activitats que tenien les dates més encavalcades en el festival, però que ara mateix, per raons de personal, logística, etcètera, s’extrauen i es fan una setmana després.
Bé, forma part del que deies en una entrevista, que caldria expandir el festival més enllà de les dates d’agost.
Sí, ens agradaria que a més d’aquestes activitats locals, en el bon sentit de la paraula, coses que sempre s’han fet a Sagunt, hi haguera activitats paral·leles de formació, de reunions, de fòrums, etcètera. Enguany volíem fer-ho abans del festival, però per diverses raons, com ara que la gent està en període d’assajos per als festivals d’estiu, no ha pogut ser. I el mes d’agost és absolutament inviable per fer activitats formatives, no funcionaria. Estem parlant amb altres festivals per veure com es poden fer aquestes coses. Ho aconseguirem.
Hi ha apostes significatives, com una que imagine molt especial per a tu, la reformulació d’Èdip rei a càrrec de Bambalina Teatre, un projecte de Jaume Policarpo per expandir l’espectacle preexistent.
La meua relació amb Jaume Policarpo és de fa molts anys. I era una cosa que teníem pendent, fer l’Èdip en el Teatre Romà. Però clar, s’havia de canviar molt l’espectacle. Quan parle amb les companyies i em diuen que poden adaptar els seus espectacles a l’espai els dic si són conscients de la dimensió del Teatre Romà, que moltes vegades es menja els espectacles. I no estem parlant d’una qüestió només de mida o de què hi haja molts intèrprets en escena. Llavors, vam estar parlant molt amb Jaume, per adaptar l’espectacle i fer que l’escenografia jugara amb l’espai patrimonial del Romà, etcètera. I quan fa uns mesos ens plantejàrem obrir Sagunt a Escena amb una companyia valenciana vam veure que era factible i bonic. Mai no s’ha fet una estrena amb titelles i teatre clàssic, hi ha molts factors que fan que siga una experiència única, un Èdip rei de Bambalina amb cor, músics en escena, etcètera. Amb aquells ingredients inaugurarem el festival.
Tindre un Sòfocles en el 40 aniversari de Sagunt a Escena té molt de sentit. Però també ho té combinar-ho amb Aristòfanes, dues icones del teatre clàssic amb registres diferents.
La comèdia és molt necessària, encara que la humanitat tendeix molt a la tragèdia [riures]. Sí, calia equilibrar el pes de la tragèdia d’Èdip o Salomé. I també tenim dos Shakespeares, en els dos vessants oposats. Ens agrada jugar amb els oposats.
No és habitual programar dos Shakespeares, certament. En tot cas, Coriolà, d’Eva Zapico, s’ha programat en Off Sagunt. Té a veure amb les dimensions del Teatre Romà que esmentaves o de fer una aposta potent per a la programació de fora d’aquest recinte?
Vull trencar amb la idea que l’Off Sagunt s’ha de reservar al públic familiar, que el teatre en el carrer o a l’aire lliure ha de tindre unes determinades característiques properes al circ o al teatre de moviment, etcètera. En aquest cas, Coriolà i altres espectacles es fan en l’Auditori del Triangle, que té forma de teatre romà, un semicercle amb un escenari. Quan eixim del Teatre Romà el que volem és fer públics, i per això es pensa en propostes més amables o familiars. En el cas de Coriolà o Voràgine, els espectacles que fem més de nit, volem que siga un públic que vol veure sencer l’espectacle, que atén. No sé si m’explique…
Perfectament.
La idea és traure fora el teatre que es fa dins per donar oportunitat a tothom de veure un Skakespeare. No és una plaça oberta, és un espai teatral.
Salomé, escrita i dirigida per Magüi Mira, amb Belén Rueda en l’escenari, és un dels grans al·licients de Sagunt a Escena. Fins a quin punt és important estrenar espectacles després d’haver-se vist a Mèrida?
És molt important. Portem uns anys treballant en una xarxa de festivals d’estiu perquè tenim espais semblants i no hi ha molta producció per a aquests tipus d’escenaris. Mèrida és un segell de garantia, a més de tindre uns elencs i unes dramatúrgies impecables, les peces ja venen testades. No és una estrena absoluta, que fa molt de vertigen, però són peces que, si no has anat a Mèrida, no les has vist encara.
I en algun moment podrem produir des de Sagunt per a Mèrida i uns altres festivals amb regularitat?
Des de Sagunt? El festival no té una entitat pròpia, depén de l’Institut Valencià de Cultura. L’IVC, quan fa produccions, ha de pensar una mica en tots els seus espais. Si fas una producció per al Teatre Principal, pot anar a Castelló i Alacant, té una vida. En 2021 es va fer Els bojos 20!, que no va poder circular perquè era un espectacle molt pensat per al Teatre Romà.
Però en alguna ocasió s’han fet produccions per al Teatre Romà que han pogut eixir, estic pensant en l’Antígona de la Ferroviaria.
Sí. I es podria fer novament. Però cada temporada s’estudia on poder invertir, no podem exigir des de Sagunt a Escena una producció anual per al festival perquè hi ha moltes cistelletes on posar els ouets [riures]. Juguem amb això, és una mica el que comentava adés respecte del pressupost. És complicat.
Parlàvem de Belén Rueda: en aquesta edició del festival hi ha un cert star-system d’intèrprets, amb ella, Cayetana Guillem Cuervo, Pepón Niteo, Pepe Viyuela… Tot i que també és important la nòmina de directors i directores. Què és el que atrau més al públic de Sagunt a Escena a l’hora de triar espectacles?
Crec que hi ha un públic molt versat, que coneix l’ecosistema cultural i de les arts escèniques. I després tenim moltes personalitats de proximitat, noms com Pepa Cases, Eva Zapico, Jaume Policarpo, que tenen molts seguidors. Si sumem Paco Mir, Magüi Mira, són noms que són garantia de treball ben fet.
En l’apartat musical, em sembla important l’espectacle de l’Arpeggiatta, coproduït amb Pollença i Torrella de Montgrí, amb Maria del Mar Bonet i Christina Pluhar en l’escenari. És una aposta important.
Estem molt satisfetes perquè ha costat prou, no era senzill. Calia generar una coproducció amb l’ensemble de Christina Pluhar, Maria del Mar Bonet, Vincenzo Capezzuto… Un esforç de conjunció, d’assajos, no era només les tres funcions, hi ha tot un treball de composició de l’espectacle, de trobar les dates… En acabant, la conjunció dels tres festivals i la bona voluntat de tots els implicats ho farà possible. Serà tan bonic… Hi ha com molta sensibilitat posada en això.
I després imagine que fer coincidir en una mateixa sessió Maria José Llergo i Sandra Monfort no és una casualitat.
No, en absolut, va ser molt intencional per la nostra part. I tampoc no ha estat fàcil, perquè aquestes dones tenen unes agendes molt complicades, però bé, tenia tota la intenció, aquell punt que tenen les dues de jugar amb la tradició però passada pel filtre de la contemporaneïtat, la passió… Semblen molt diferents, però s’han nodrit de la mateixa manera i han evolucionat de maneres paral·leles. Serà preciós, també.
En la programació sempre hi ha espai per a la dansa, però m’ha interessat el plantejament de Voràgine, de Pepa Cases, que denuncia la impunitat de les agressions sexuals. La cultura ha de tenir també aquest punt d’intencionalitat, de remoure les consciències? Això ha d’estar present en una programació?
Totalment. No es tracta d’estar sempre donant lliçons, cal donar espai al gaudi. El que no farem és que un espectacle vaja en contra de certs principis, però pensem que és important donar paraula als sectors de la societat que estan en desavantatge o són víctimes d’algun abús. En Voràgine està com molt clar el missatge, però en NüShu de Capicua es parla de l’explotació laboral cap a les dones, en Cospress de Kimani es fa una reflexió sobre l’excés de preocupació per la imatge i els trastorns alimentaris… Hi ha moments per fer-nos reflexionar, per eixir tocats.
Fins a quin punt aquest 40 aniversari és també una mica de Juan Vicente Martínez Luciano?
Crec que Juanvi estarà sempre present. A mi, personalment, em va deixar molta empremta, era l’espill on mirar-me a l’hora d’agafar aquesta responsabilitat. Però això ho veus també en tot l’equip, en les converses que hem tingut en les noves regidores de Sagunt, sempre hi ha un moment per al record de Juanvi. Era una persona que a banda de tota la seua cultura i trajectòria era molt propera i molt amable. Ha impregnat el festival i l’essència seua perdurarà molt de temps.
L’última: hi ha hagut canvis a les institucions. Sagunt a Escena és un referent molt sòlid i amb molta trajectòria, però penseu que els relleus poden afectar a la filosofia o el pressupost d’aquest festival?
Ni idea. Espere que siguen conscients que és un festival amb quaranta anys de trajectòria, conegut entre els espectadors i la crítica, la qual cosa costa molt de construir, amb públic que ve de fora any rere any a veure les peces, que dona prestigi a l’Institut Valencià de Cultura i, per tant, a la Generalitat Valenciana… Un prestigi que és cultural però també turístic, parlant en termes amplis. A banda, és un motor econòmic: l’any passat comptabilitzàrem que entre equips tècnics i companyies van treballar a Sagunt més de 500 persones. És una inversió. Molt gran, ho sabem, però que al mateix temps està generant uns beneficis incalculables a la ciutadania. I crec que això és intocable. Hi ha una inèrcia del mateix festival, els professionals ja sabem com gestionar-lo. I jo advocaria per la mínima intervenció. Òbviament, estic oberta a tot i parlaré amb qui siga, però crec que el camí és deixar-nos treballar. No ho dic per mi, que soc una nouvinguda al festival, hi ha persones que porten trenta-vuit anys dedicades a Sagunt a Escena. Espere que els polítics que han arribat estiguen oberts al diàleg.
