Va ser per indicació de mossèn Ballarín que Montserrat Domingo (Raïmat, 1943) se n’anà al Montsant, terra de forta tradició eremítica, per complir el desig que l’empenyia: viure en solitud. I a fe de Déu, mai més ben dit, que l’encertà, perquè fou al Priorat («aquest clap de sang i llicorella», diu Sagarra) on trobà, davant per davant dels cingles paorosos de Siurana, el seu lloc: Sant Joan del Codolar.
Era el 1977 i l’indret, desconegut i de difícil accés. Durant anys, doncs, hi visqué en silenci, i tan sols els diumenges baixava a Cornudella, a missa. Però no, aquesta opció fèrria de vida no era una fugida, ni molt menys un estirabot. Ans el contrari. Entre xiprers centenaris, pedruscalls i feixes abandonades, la via espiritual que emprengué tan sols tenia un objectiu: estimar. I no deuria ser fàcil, de ben segur que no, perquè en tota pràctica espiritual autèntica —lluny de la felicitat que carvenen els xarlatans i d’abnegacions dogmàtiques— cal encarar-se a l’agror, amb tots els ets i uts, de l’existència humana. I així ho va fer, i així ho demostra aquest poema, amb uns versos finals eixuts, sincers i preciosos:
Només per estimar
soc aquí i arreu
arreu i aquí per sempre
Soc aquí només per estimar
a Déu i a tots, la vida i la mort
i tot el que m’envolta
Només per estimar
i sembla estrany
que poc que estimo
Només per estimar…
No hi ha cap mena de dubte (per molt que ho negui) que l’ardidesa amb què ha transitat les carreres perilloses de l’Amat —les de l’amor— l’ha dotada d’una saviesa pelada i fonda, amical però sense sentimentalismes. I no és menys cert que hi ha atret, amb la seva obertura incondicional, gent de tota classe i condició: excursionistes encuriosits, seglars que hi fan pregària, civils que cerquen consell o pau… Tant és així que una quantitat gens menyspreable d’escriptors i artistes del país l’han anat a veure (i li han signat un llibre!), embadalits, probablement, de la quietud i la bellesa esblaimada del paratge. Dolors Miquel, Toni Sala, Perejaume, Josep Igual, Marina Rossell, Lluís Maria Xirinacs, Raül Garrigasait, Jordi Lara, Neus Borrell… No acabaríem.
I és que la relació entre l’ermita i la literatura ve de lluny: «en una gran majòlica a la paret de l’ermita», escriu Toni Sala, dona la benvinguda a creients i passavolants un sonet («L’ermita de Sant Joan del Montsant») que Josep Carner escriví el 1905, i que publicà al Segon llibre de sonets, que transcrivim amb una esmena (plantes per passes) posterior:
Oh la serra esgrogueïda
amb penyals d’un blau cansat!
Fins la volva és condormida
de tant temps de soledat.
Per qui ets blanca, oh blanca ermita,
en la terra sens perfum?
Al damunt de tu gravita
un silenci ple de llum.
Quina gran quietud salvatge!
En l’arranc de llur brancatge
se’t ressequen els xiprers.
El rocam de la drecera
un romeu ben sant espera
que amb les passes l’ensagnés.
Un any més tard —és gratar una mica i trobar el país—, un Joan Miró de tretze anyets, que estiuejava a Cornudella perquè hi vivien els avis paterns, en feu un dibuix. Qui sap si mai s’ho deurien dir, perquè és una incògnita saber quina relació tingueren (vegeu Miró i els poetes catalans, de Vicenç Altaió). Però el que és manifest, i ningú hi ha parat mai esment, és que els dos autors convergiren del tot en el que és més essencial de la tasca artística. M’explicaré.
És sabut que Joan Miró, en la recerca d’una expressió espontània, genuïna, concreta, és a dir, de l’universal («un noble ball de veritats profundes i no pas de disfresses», diu Carner) s’endinsava en el silenci. Arrelat a la terra i ofert al cosmos, connectava amb una energia clara i il·limitada, l’energia original de la ment, la que serven els infants. És així que podia treballar, contra la intel·lectualitat morta, com els poetes: «de primer sorgeix el mot i després el pensament».
I aquesta fou, precisament, la indagació i el do del poeta del mig dir («la llengua ha d’ésser particular i l’esperit incontenible. Oh nobilíssim misteri!»), que resumeix en una estrofa extraordinària al poema «De mal registrar»:
Em porten un gran llibre, amb el desfici
que jo mes entresenyes hi posés.
No sé qui sóc, d’on vinc. El meu ofici
és fluctuar perdut, fins que m’abissi,
al ritme encar d’una cançó de bres.
Cal entendre que és gràcies a aquesta concepció pregona de l’art i del viure que pintor i poeta esdevingueren, entre d’altres, amics «del pi, l’ocell i l’aire»; que restaren llargament fidels a la terra —Mont-roig, Cornudella, Catalunya—, la finíssima «fe primera»; que tingueren afinitat amb la poesia xinesa i l’art japonès, i que defugiren de «corrents estètics» i, alhora, s’obriren a l’excel·lència («En cultura són desitjables les invasions de l’excel·lent i com més millor; el perill fora, si de cas, en una de sola; qui sap si provincialisme, encara», diu Carner). En definitiva, la capacitat de palpar l’infinit, tot l’univers, en una simple garrofa o en un «palet molt lleu, color de rosa/ (on, tota amagadissa, l’eternitat es posa)».
Un seguit d’atributs que atresora l’edició exquisida que feren del Càntic del sol, de Francesc d’Assís, que Carner traduí i Miró il·lustrà. Un seguit d’atributs —silenci, esperit, comunió, fe, obertura, infinit, genuïnitat— que també encarna, en la pell i en el cor, Montserrat Domingo, i que, potser, és que emanen, com l’escalfor del foc, dels xiprers, còdols, brucs, clarors, garrics, aurons i ginebrers de l’ermita. De l’esperit incontenible, volem dir, de Sant Joan del Codolar.
