General / Patrimoni

Sant Miquel dels Reis: el búnquer dels monjos blancs

Tota aquesta història comença prop de la Via Augusta, entre València i Sagunt, al costat d’una necròpoli monumental del segle III ane. En època islàmica el llogaret era una alqueria. Formava part d’aqueixes petites poblacions i alqueries disseminades per l’horta que envoltaven Balansiya. Una gran superfície d’hortes i canals d’aigua de la séquia de Rascanya envoltaven una vil·la romana islamitzada, una alqueria amb forns, molins i banys.

Quan el rei Jaume pren aquests territoris, dona a Guillem d’Aguiló l’alqueria, que la revén a Joan Saranyó, el primer prior de l’abadia cistercenca de Santa Maria de la Valldigna. Alhora, per a enaltir el seu nom, construeix un altre cenobi en aquesta zona. És molt humil, petit, de tàpia i morter, amb filades de rajola per al claustre i les seues dependències. Però és un monestir, un lloc on poder projectar el poder del Déu dels cristians a una població impia… La pedra només es fa servir per als arcs del claustre. Mica en mica, però, va perdent importància. Ni tan sols el futur papa Alexandre VI el va poder reconduir, quan va ser nomenat abat el 1489. El 1532 la comunitat de monjos blancs només està formada per tres membres. La desaparició del monestir sembla un fet irreversible…

Però l’espai va ser aprofitat i recuperat per un altre projecte monàstic, gairebé un segle després que les runes de Sant Bernat de Rascanya foren només el record de la memòria.

Església de Sant Miquel dels Reis.

Perquè pocs anys abans, el món semblava que s’enfonsava. Era la primera dècada del segle XVI i a la Corona d’Aragó regnava Ferran dit el Catòlic que havia enviudat d’Isabel de Castella. El 1505 s’havia casat de nou amb Germana de Foix. Ell té 54 anys. Ella, 19. Havien tingut un fill el 3 de maig de 1509, que va morir aviat. Mort el rei el 1516, Germana es va posar “al servei” del nou emperador Carles. Els biògrafs ens la dibuixen com una jove frívola, amant de festes, allunyada del caràcter auster dels castellans, però també molt banal. Uns anys després, coneix Carles, que serà el futur emperador: parlen la mateixa llengua, el francès. Uns deu mesos després, Germana tingué una filla del rei del Sacre Imperi Romano-germànic. Ella era la dona de l’avi de Carles, i aquest era el pare de la criatura. Van decidir que Isabel –la filla- s’havia de tancar en un convent i que la mare havia de ser “gestionada” per l’emperador.

De fet, Carles Vé es va casar amb Isabel de Portugal el 1526. Mai va reconèixer la seua filla, que es trobava al convent de Nostra Senyora de Gràcia, al Madrigal de las Altas Torres. Però Carles tenia una missió per a la seua estimada… àvia. Això volia dir que aquest podia casar-la amb els homes que li podien proporcionar més poder, terres o influències. El primer matrimoni de conveniència va ser amb Joan de Brandernburg i Carles el va fer immediatament posseïdor del Toisó d’or. L’extraordinari pintor Lucas Cranach el Vell el pintà temps després amb el collar penjant del cor. El 1523, i en agraïment pels serveis prestats, Carles la nomenà virreina del Regne de València. I allí traslladà la seua cort. Quan Joan –que tenia una trentena d’anys més que Germana– morí, aquesta es casà de nou amb Ferran, duc de Calàbria. I ací és quan comença Germana a construir-se el seu túmul, el seu cenotafi…

Façana de Sant Miquel dels Reis.

Sant Miquel i dels Reis Mags implica l’obra més ambiciosa que hi ha a la València del segle XVI i és reflex del canvi de rumb en la història política del Regne de València, que a partir d’aquell moment serà vista per Castella com un país molt més “submís” que altres estats de la Corona. De fet, Germana és la gran repressora de la gran “protorevolució” dels agermanats. Germana mana penjar-los, perseguir les seues famílies, expropiar-los de tots els seus béns… Sant Miquel és el llenguatge fet pedra de l’esperit de Germana. Els seus orígens com a edifici i com a símbol estan vinculats als desigs de la virreina Na Germana de Foix, que amb el seu tercer marit en Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, volgué fundar un monestir jerònim on reposar després de morts: els segons monjos blancs. Els primers –els de sant Bernat de Rascanya– eren cistercencs. Els jerònims van ser fundats el 1373 a San Bartolomé de Lupiana, a partir d’una comunitat d’anacoretes castellans.

Morta la virreina a Llíria el 1536, el seu cos fou traslladat al convent valencià de Nostra Senyora de Jesús, però el seu testament deixava ben clar el desig d’ésser enterrada en el monestir jerònim per a la construcció del qual llegava la seua quantiosa fortuna i el parament de la seua capella domèstica. Els monjos que vingueren eren de Valladolid, ciutat on hi havia la cort de Castella. Havia mort als 48 anys, víctima de la gota, la malaltia dels rics. Però deixa un enigmàtic paràgraf al seu testament: “Ittem, arribrem i dexamos aquest fil de perles gruessas de la nostra persona, que és el millor que tenim, en la qualificació hi ha cent i treynta i tres perles, a la Sereníssima doña Ysabel, Infanta de Castella, fill del Maj. del Emperador, i això per l’abundant amor que tenim per la nostra filla…”. La terrible repressora tenia un racó al seu coret que guardava un amor profund per la seua filla, tancada en un convent.

Claustres del monestir.

L’arquitecte del gran projecte va ser Alonso de Covarrubias, que ja va mostrar amb el seu disseny global el missatge de la construcció: un gran monestir a la castellana, amb església central, panteó reial, claustres a ambdós costats, amb característiques plateresques i grans escales imperials, semblants a l’Alcàsser de Toledo i l’Escorial. Entre Sant Miquel i l’Escorial hi havia moltes coses en comú: tots dos eren panteó, amb una església commemorativa de la fama del seu fundador i un monestir jerònim com a focus cultural per a guardar la biblioteca del duc de Calàbria.

Però la mort del duc de Calàbria el 1550 provocà el saqueig del seu palau. Aquest incident causà la impossibilitat de continuar les obres, les quals no van poder ser represes fins vint anys més tard.

A la planta baixa es trobaven les dependències comunitàries: així, el cos de llevant hi havia la sala capitular; al cos de migdia, la llibreria, destinada a contenir la famosa biblioteca del duc de Calàbria i al cos de ponent se situava l’aula per a llegir, i la capella dels reis. El refectori i la cuina es localitzaven al claustre antic de Sant Bernat.

En conjunt, impera un llenguatge classicista, de formes severes i orientada cap a l’est: recorda més el monestir de Yuste, que no el castell Nou de Nàpols. El gran edifici té dos grans claustres en simetria axial, separats per una superba església al llarg de l’eix central. Dos campanars herrerians quadrats flanquegen la façana del temps: una cúpula corona el creuer, còpia exacta del de l’Escorial, però es cobreix de teules blanques i blaves, una característica de l’arquitectura valenciana a partir del segle XVI amb les noves esglésies de la Contrareforma catòlica. A cada extrem dels angles de l’edifici monacal hi ha quatre torres, igual que té el monestir castellà. El claustre sud és una transposició del pati dels Evangelistes de l’Escorial, però més petit i de caràcter més primari. L’església és de planta de creu llatina i cúpula sobre el creuer. Sobre l’altar, trobem elevat el panteó. A ambdós costats, hi ha el cenotafi dels ducs de Calàbria, que fins la guerra del francès conservaven les estàtues orants dels fundadors: de Germana i de Ferran. El 1630 la part essencial de l’obra de l’església ja estava acabada. El 1699 es col·locaren les imatges de la porta per part de l’escultor Ramon Capuç, que va fer les figures de sant Miquel, sant Jeroni, el dimoni, santa Paula, l’àngel donzell i els tres reis mags que coronen la façana.

Escut i llegenda al·lusiva al Duc de Calàbria i Germana de Foix.

La gran obra inacabada per problemes econòmics, va estar a punt de desaparèixer. La guerra del Francès va provocar la desaparició de part de la biblioteca del duc, la desamortització va fer que desaparegueren definitivament els monjos el 1835…A partir d’ací, Sant Miquel és un lloc per allotjar militars retirats, una fàbrica de seda…fins que es ven a subhasta. La intenció del comprador és enderrocar-lo, ja que “sirve de madriguera a una porción de famílias que se dicen de militares retirados (…) sin mas objeto ni ocupación que explotar la riqueza del edificio arrancando puertas, ladrillos, yerros…

L’estat s’ho queda per a convertir-lo en presó. Aquest projecte provoca la destrucció de la capella dels Reis, la biblioteca, claustres… Quan és càrcer , acull presoners il·lustres com Manuel Sanchis Guarner, que havia lluitat contra els feixistes… Després, les despulles d’aquest gran dinosaure de pedra, van acabar per encabir adobs i animals morts. Actualment, convenientment restituït i recuperat, esdevé un gran patrimoni i la Biblioteca Nacional del País Valencià.

Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close