World Arts / Art & Science
Sons en causa

Selva Missionera · Mesa Redonda

Read it in English

 

A Misiones, el trajecte proposat per Gonzalo Biffarella, que va organitzar la nostra campanya argentina, va des d’El Soberbio, població fundada a principis del segle XX, ara amb una mica menys de quatre-mil habitants, als Saltos del Moconá, a uns 70 quilòmetres al nord, remuntant el riu Uruguai. Només hi ha un cibercafè en tota la zona i algunes xarxes wifi tancades que, en una primera inspecció, no és possible saber si es tracta de serveis públics o dispositius privats.

Al llarg d’aquest trajecte, on la cobertura telefònica argentina esdevé cada vegada més deficient, els colons, que majoritàriament arriben a la regió des del Brasil, acostumen a assentar-se on els convé, tant si el lloc té propietari com si no. Hi conreen herba mate, esponja, canya, tabac, blat de moro, civada, cítrics, com ara la citronel·la i l’ananá. Les companyies tabaqueres acostumen a convèncer-los que conreïn tabac. Hi construeixen un assecador, hi posen les llavors i en compren tota la producció. Al cap d’uns anys, la terra emmalaltida ja no en dona més. Llavors, els colons es veuen obligats a vendre-la a nous colons nouvinguts i n’ocupen una altra. L’activitat econòmica tal vegada més important d’aquesta regió és la tala de fusta de llei. La duen a terme grans empreses, com ara Harriet o Larragui, propietaris d’una reserva enorme de més de dues-centes cinquanta mil hectàrees. Juan Alberto Harriet, conegut empresari ramader, va cedir-ne mil en el segle passat per a la creació del Parc Provincial Moconá. Aquestes empreses exploten les dues-centes quaranta-nou mil restants d’acord amb el Ministeri de Medi Ambient, el qual, diuen, regula la tala d’algunes espècies.

Selva Missionera des del riu Yabotí.

En aquesta regió, on les carretes tirades per bous són imatges habituals al llarg dels camins i la carretera asfaltada, la nova indústria emergent és l’ecoturisme, al qual suposem es deuen les obres de construcció de la nova via que arriba a les instal·lacions del Parc Provincial Moconá. En aquesta part de món les comunicacions són difícils. Arribar al cor de la selva Missionera és, en certs casos, impossible.

A Mesa Redonda no hi ha cases. Només és un encreuament amb nom, però al mapa apareix com una població. En arribar a aquest punt, en Guillermo, el nostre guia, insisteix que aquest camí tan sols l’usen els fusters i els guaranís. El ramal principal, que ve d’El Soberbio, s’endinsa en la selva Missionera en direcció al riu Yabotí. El desviament du als salts del Moconá, però tothom diu que la carretera és impracticable de fa molt. Passàvem ahir per aquí i vam decidir de tornar-hi a enregistrar el paisatge sonor. Ara fa mitja hora que el sol ha marxat i el que més sona són grills. És l’estructura ritmicotímbrica sobre la qual la nostra cognició, tan entrenada a establir dicotomies entre fons i forma, disposa un cant fet de xiulets ben formats i definits. Què és percebre si no destacar senyals sobre la resta? Entre els senyals que el meu sistema nerviós proposa com a forma sense la intervenció contradictòria de la consciència, no sols hi ha l’ocell dels xiulets: un cucleig molt interessant acaba de produir-se prop del micro. A més, per aquí se senten uns cruixits com de fusta. Pel fet que són molt poc periòdics, gairebé estic segur que els produeix un animal en moure branques. Tot això és forma, és clar, però si me n’oblido i dirigeixo la meva atenció al que d’entrada involuntàriament i automàtica em proposava com a fons, el cantar dels grills, comprovo que també és forma. I a l’interior, encara més formes. Tinc la impressió gairebé paranoide que arribaria a esmicolar els sons fins a l’infinit i continuaria escoltant formes. És evident que no: l’experiència humana té límits, igual que el món, per gran que sigui, però no sembla ser el cas de la bogeria.

Selva Missionera des del riu Yabotí.

Com si volgués distreure’m d’aquestes idees d’utilitat poc clara, s’aixeca una brisa en sincronia difícil de separar amb la caiguda d’unes branques a l’interior del bosc. Comprovo llavors que els grills llunyans sonen una tercera major gran per sobre dels que sento més a prop. A cent vuitanta pulsacions per minut i, si es posen lents, a la meitat. El cruixit de fusta torna a produir-se. Un, ben a prop de mi. Un altre, al davant, més lluny.

Els fusters tallen troncs a les fosques. Abans ja sentíem una serra mecànica. Ara, una altra. En acabar el ressonar del so que rebota per l’interior de la selva del tronc d’un arbre a l’altre, torna a provar sort l’ocell que abans ens regalava la seva xiulada. Però només li respon la maquinària llunyana. Ell hi insisteix. Als grills els importa un rave. Van a la seva, com els fusters. Ja no veig tot el que em rodeja. Els arbres han esdevingut ombres. A en Gonzalo ni el sento ni el veig. S’ha allunyat pel camí en direcció a El Soberbio. D’en Carlos Gómez, que enregistra a deu metres de mi, només endevino el seu perfil quan m’adono que davant, i molt lluny, deu haver-hi un grill que canta una tercera menor per sobre del més proper. A més, la seva periodicitat és molt més alta. Frega el registre integrable en termes d’altura, al voltant dels 20 hertz. Augmenta el nivell i després decreix, però això pot ser efecte de la brisa, que me’l deu fer arribar en onades, igual que mou les fulles del meu darrere. Només per un instant tinc la sensació de percebre alguna presència per aquí. A banda d’algun d’aquests camions monstruosos, no sembla que es puguin produir gaire canvis en una hora.

Les estrelles han sortit i, ves a saber, potser demà tampoc plourà.

Incendi prop de Mesa Redonda.

Tornant a El Soberbio ja de nit, albirem un foc no lluny de la carretera asfaltada. En Guillermo ens explica que els colons cremen la selva amb la intenció de guanyar-hi espai per llurs plantacions de tabac. Agressiu i molt ràpid, el foc és enorme en comparació amb altres focs ‘controlats’ que he vist de prop. El vent el porta cap al punt del camí on hem aparcat el tot terreny. Espero que no salti a aquesta banda. Té més d’un focus. Quan hem arribat semblava que només n’hi hagués un, però després se n’han declarat uns quants més. Ara, a l’escolta, es perceben clarament tres llocs diferenciats on el cruixir de les flames és més intens. Les ràfegues de vent l’intensifiquen. Darrere del foc, a la casa, se sent música i gossos. Però hi ha colons molt més a prop. Han vingut amb les seves destrals a fer-nos companyia. Com si ens vigilessin. En passar una moto on viatjaven tres persones, el vent ha refermat i, amb ell, el foc. Bestial. En cremar, les branques seques aixequen flames altes i llavors l’augment de temperatura es percep des del meu punt d’observació, a uns quaranta metres. En Guillermo pensa que ja no és segur romandre aquí. Marxem.

Sud 27 05.305- Oest 053 58.822 · 18.34 · 30.07.201

Sons en Causa

Sons en Causa és un projecte de l’Orquestra del Caos basat en el registre del patrimoni sonor propi d’una sèrie de contextos culturals on a l’entorn mediambiental, a causa del creixement econòmic, són previsibles canvis irreversibles a curt i mitjà termini. Les diversitats cultural i biològica, encara enormes, són massa fràgils. Mereixen ser tingudes en compte i la seva gran importància, divulgada. El patrimoni intangible, i amb ell, el sonor, està seriosament amenaçat en molts llocs del món. Un cop produïts els canvis que ara ens semblen inevitables, els sons, i amb ells les seves causes, hauran desaparegut per sempre.

Enregistraments: Carlos Gómez

Josep Manuel Berenguer
Josep Manuel Berenguer és coordinador i professor de Psicoacústica i Música experimental del Màster en Art Sonor de la UB i director l'Orquestra del Caos. President d'Honor de la International Conference of Electroacoustic Music del CIM / UNESCO, President de Quantum Art Lab, membre del Patronat de la Fundació Phonos i del grup MISAME. El seu treball inicialment electroacústic s'ha orientat a la instal·lació, al temps real i a la interactivitat. Les temàtiques desenvolupades inclouen qüestions relacionades amb la filosofia i la història de la ciència, els límits de llenguatge, l'ètica, la vida i la intel·ligència artificial, la robòtica, el metabolisme de la informació, així com els límits mateixos de la comprensió i la percepció humanes del món. Luci, que explora els comportaments complexos emergents de superposicions d'elements simples, va rebre el Premi ARCO-Beep d'Art Electrònic.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close