General / Llibres

“Seré Dalí! Seré Dalí!”. Nietzsche en l’obra de Salvador Dalí

Un llibre sobre la influència del filòsof Nietzsche en la figura i l’obra de Dalí és el que aborda la tesi de Pau Guinart, ara publicada per Edicions Reremús al llibre “Dalí-Nietzsche”, sota la tutela de Joan-Ramon Resina. A partir de l’obra escrita de Dalí, l’autor s’endinsa en la infinita ambició existencial del pintor i l’apropa a la noció de l’artista tirà, pas d’accés al superhome nietzscheà. El camí per arribar-hi és l’anàlisi de l’obra escrita del pintor. La coberta del llibre presenta amb gran encert el contrast entre ambdós personatges a partir dels bigotis frondosos i “depriments”, segons Dalí, de l’autor d’“Així parlà Zaratrustra” i els seus, afilats i en posició ascendent mirant al cel, de to daurat, com a metàfora de l’alquímia que transforma la merda en or.

No és la primera vegada que es posa l’ull a la relació entre Dalí i Nietzsche. Magdalena Scholle ja l’apuntà al seu llibre How Nietzsche inspired Dalí. Pau Guinart n’amplia el context, abans d’endinsar-se en l’interès de Dalí per encarnar el superhome que ja mostra des de ben petit i contextualitza la recepció de Nietzsche a l’estat espanyol, especialment en la generació del 98.  Dalí viurà a la Residencia de Estudiantes el patriotisme reformista d’Ortega y Gasset  i la recerca de la identitat espanyola després de la pèrdua de les colònies. Aquesta generació del 98 viu la fascinació per la mort de Déu encara que Unamuno acaba sent un cristià nietzscheà— la voluntat de poder i el superhome, i els modernistes ens recorda Guinart “troben l’exaltació dionisíaca de la vida i la justificació estètica de l’existència com allò més atractiu de Nietzsche”. Joan Maragall veu la tragèdia de Nietzsche en algú que volia ser déu i va acabar convertit en un “home autoderrotat pel seu anhel desbordant de poder”.

La següent generació, la de 1914, Eugeni d’Ors pren la paraula en el Noucentisme, que pretén reunir i estructurar els fragments de l’experiència en l’anomenat arbitrarisme d’Eugeni d’Ors que és, segons Joan Ramon Resina, “l’intent noucentista de rehabilitar les ruïnes de la metafísica”, quelcom equivalent a dir que “l’arbitrarisme orsià conserva l’objecte categòricament unificat de Kant, però passat per l’individualisme de Nietzsche”.

Dalí integra l’acumulació de totes les seves experiències a Vida secreta, la seva obra autobiogràfica. Dalí tendeix a acumular totes les perversions dionisíaques, traumes i complexos fins a convertir-se en un artista tirà, en el “pervers poliform”, tal com es defineix; és l’heroi freudià. En aquest joc, hi té un paper l’experiment psicològic de l’etern retorn, tornar enrere i reviure experiències.

Coberta del llibre de Pau Guinart, Dalí-Nietzsche, 2022

El llibre s’estructura en tres capítols, el primer dels quals tracta el principi d’“acumulació” que, precisament, parla de la integració com a estil de vida, que recicla l’error i tota mena d’experiències. Dalí transforma les experiències viscudes i també les inventades; és a dir, els fragments de la seva vida, en obra d’art, que és l’equivalent en “or”. I a Vida secreta pren en responsabilitat tota la seva existència anterior en una actitud que recorda l’etern retorn. També Zaratustra anuncia nova vida integrant, com serà integrador el surrealisme. Si la major part de declaracions que acosten Dalí al superhome es troben a Diari d’un geni, la demostració és a les pàgines de Vida secreta. A Diari d’un geni Dalí s’esplaia proclamant-se “heroi” perquè s’ha rebel·lat contra l’autoritat paterna i l’ha vençut. Així, la seva vida heroica és una obra mestra convertida en art. Hi ha altres exemples d’aquest fer, com el que assenyala Alexander Nehamas, a Nietzsche. Life as Literature, parlant de Proust com a superhome per la capacitat de convertir mitjançant l’escriptura la seva vida en una experiència estètica. Nietzsche també fa el mateix: crear una obra d’art a partir de si mateix, d’un personatge literari que també sigui filòsof. Dalí és qui ha estat més capaç de sobrehumanitzar-se a partir de la creació i de la superposició de “jos”; per això al final de la seva vida es defineix com el “superhome absolut”.

El segon capítol defineix el concepte d’“afirmació”. Amb el mètode paranoicocrític que Dalí introdueix en el surrealisme com a mètode actiu del pensament basat en la “irracionalitat concreta”, llença —com diu Pau Guinart— “una capa apol·línia sobre la reivindicació nietzscheana de Dionís”. És una manera d’equilibrar amb racionalitat la irracionalitat promulgada per Nietzsche i Freud, el que el salvà de la bogeria a la qual havien sucumbit molts romàntics. L’individualisme nietzscheà triomfa en Dalí, amb una mirada projectada a l’infinit i en afirmació constant com una victòria enfront de la mort, una de les seves grans preocupacions. I aquí treballa l’atzar, el llançament de daus de Zaratustra es converteix en una afirmació. Cal aprofitar tots els accidents i afinar l’atzar. Saber aprofitar la tirada de daus sigui quin sigui el seu resultat, i no tirar-los diverses vegades fins que surti la jugada desitjada. Com diu Deleuze, “Saber afirmar l’atzar és saber jugar”.

El tercer capítol es dedica a la “generositat”, a la virtut de donar, que fa celebració de la vida i del seu excés desbordant, el que és alhora una voluntat de poder sobre els altres, per fer-los mereixedors de l’ideal de futur. Una “generositat” que és fruit dels altres dos conceptes, acumulació i afirmació. Seguint la cita de Francesc Pujols: “El pensament català rebrota i sempre sobreviu als seus il·lusos enterradors”, Dalí es fa valent en el seu individualisme extrem: “la meva força és que soc voluntàriament del que soc. En cap moment m’abandonaran ni la meva intel·ligència ni la meva lucidesa. La delirant herència de Catalunya viu en mi”.

Al final de l’anàlisi de la influència de Nietzsche en Dalí, Pau Guinart ens diu que “Dalí va domesticar el tigre dionisíac deixant-lo lliure i fent derivar les lleis dels seus moviments imprevisibles i aleatoris, dominant l’irracional, de la mateixa manera que el boig d’Ordis (es refereix al sabater d’Ordis que immortalitzà poèticament Carles Fages de Climent) dominava la tramuntana”.

Tota l’anàlisi ens porta a la conclusió que l’obra més gran de Dalí va ser la seva vida. La influència nietzscheana en Dalí l’apropa a l’ “artista tirà” descrit a l’obra del filòsof alemany. Pau Guinart tanca el llibre amb una frase lapidària de contingut obert: “El superhome és una actitud més que no pas un objectiu, i cada persona té la seva manera d’aproximar-s’hi”.

Calen més estudis d’aquestes característiques en l’obra de Dalí, fins ara molt ben analitzada iconogràficament, però que com a màquina de pensar que l’art és per a aquest artista empordanès, la base filosòfica que hi ha darrere l’obra de Dalí mereixeria altres aproximacions, com Voltaire o Montaigne, per exemple. L’obra pictòrica de Dalí sempre deixa una escletxa per entreveure un pensament filosòfic que travessa la psicoanàlisi freudiana sempre en favor de Seré Dalí!.

Pilar Parcerisas
Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close