General

Serge Gainsbourg, la biblioteca del dandi provocador

Artista transgressor i compositor prolífic, una exposició al Centre Pompidou de París descobreix al cantant-compositor Serge Gainsbourg a través de la seua biblioteca i univers literari.

Serge Gainsbourg. Le mot exact
BPI. Centre Pompidou. París.
Fins al 8 de maig de 2023

En el gran panteó de la Chanson, Serge Gainsbourg pot ostentar sense discussió el títol de “gran virtuós de la provocació”. Al costat dels grans mestres, Brassens, Brel o Ferré, Gainsbourg ( 1928-1991) sobreïx per la seua exuberància semàntica a l’hora de combinar i teixir tota classe d’artefactes o enginys lingüístics i literaris en les lletres de les cançons. Un dels seus títols més celebrats, “Je t’aime moi non plus” —’T’estime, jo tampoc’— pres d’una frase de Salvador Dalí a propòsit de la seua relació amb Picasso, evidencia aquest gust pels contrasentits i paradoxes que assenyalen la seua obra musical.

Una exposició a la biblioteca del Centre Pompidou de Paris, Serge Gainsbourg, le mot exact ‘Serge Gainsbourg, la paraula exacta’ descobreix al cantant-compositor-lletrista a través de la seua biblioteca, els llibres de capçalera, manuscrits, documents, lletres de cançons, etcètera, conservats en la seua residència, a la rue de Vernuil de Paris, lloc de peregrinació per als fans de tot el món. Ara, a punt d’obrir-se com a espai museístic.

Autor prolífic, compta en el seu arxiu musical prop de 485 cançons, Serge Gainsbourg inicia una carrera musical a finals dels anys cinquanta després d’abandonar la seua primera vocació pictòrica en el París postexistencialista i rive Gauche. La seua família, jueus russos ashkenazis que han fugit de la Rússia revolucionària, es refugia a París on el seu pare es guanya la vida com a pianista de sales de ball. Lucien Ginzburg, el seu vertader nom, mudarà al nom artístic de Serge Gainsbourg de ressonàncies plàstiques —el pintor anglès del segle XVIII Thomas Gainsborough—, un joc de dobles identitats que practicarà en la seua trajectòria creativa. Durant l’ocupació alemanya adopta el nom de Lucien Guimbard per fugir de la deportació, refugiant-se tota la família a l’interior del país com altres membres de la comunitat jueva.

Cartell de l’exposició a la Biblioteca del Centre Pompidou (red)

Els primers passos artístics estan marcats per dues figures excepcionals, l’escriptor i també músic a més d’altres vocacions, Boris Vian i el promotor i agent musical Jacques Canetti, germà del futur Premi Nobel de Literatura Elias Canetti, l’autor de Les veus de Marràqueix. Del primer, Gainsbourg assimila els seus enginyosos jocs de paraules, el gust per les deformacions fonètiques; una actitud personal que passa per la ironia enfront de la indignació i cultiva la indiferència davant la dificultat de viure. L’exercici d’una escriptura que no renuncia a la seua voluntat de sumar sarcasme i lirisme. Malgrat la mort prematura de Boris Vian, l’ombra surrealista de l’escriptor planejarà llargament sobre l’obra gainsbouriana. Si Boris Vian aconsegueix amb la seua cançó “Le Deserteur” despertar les ires —i censures— del patriotisme gal, dos dits de la mateixa farà anys després Gainsbourg amb la seua versió reggae de l’himne “La Marsellesa” que el posa en l’ull de l’huracà de l’extrema dreta.

L’altra figura clau en aquest primer tram professional serà Jacques Canetti, un descobridor de talents que el fa debutar en l’univers dels cabarets parisencs. La silueta de Gainsbourg, un físic poc atractiu i una actitud distant sobre l’escena resulta xocant entre el públic habitual que acudeix a les sales. L’èxit de la cançó “Le Poinçonneur des Lilas” —un títol premonitori que barreja un joc semàntic— l’obre a un públic més popular. Des d’aquesta primera cançó fins a les últimes compostes abans de morir, Gainsbourg destil·la el seu gran arsenal literari i musical abraçant gèneres, estils, modes i intèrprets.

Una carrera musical poblada d’escàndols i transgressions ja siga interpretant a duo amb la seua companya sentimental Jane Birkin una composició que exhibeix sense pudor l’amor físic o de tintes incestuosos amb la seua filla Charlotte Gainsbourg. Una existència i trajectòria creativa opulenta i intensa per a un creador com revela l’exposició que li dedica el Centre Pompidou al que li agrada degustar sense complexos ni manies els clàssics de la literatura i els còmics, Rimbaud i Cole Porter, Brigitte Bardot i Vladímir Nabókov, les novel·les policíaques i el Marqués de Sade. Per la seua batedora musical tot passa oportunament destil·lat i novament posat al dia.

Serge Gainsbourg i Jane Birkin a la seua casa de la rue Vernuil de París.

Gainsbourg és un alquimista a l’hora d’utilitzar les paraules sempre atrapades al ritme de la seua època i el seu esperit. Travessa — i traspuà— els moviments de l’avantguarda i amb el seu olfacte camaleònic, s’adapta a l’estil dels seus intèrprets i els colors musicals més diversos. Salta des d’una ja envellida cançó rive Gauche per abraçar el jazz i els ritmes llatins i tropicals; paladeja amb èxit la nova onada ié-ié i pop amb intèrprets com France Gall i Françoise Hardy. Gainsbourg es reinventa i modela a l’air du temps, treballant per altres cantants, component bandes sonores o creant àlbums propis que esdevindran obres de culte com L’histoire de Melody Nelson, el descens als inferns d’un home atrapat pel seu amor obsessiu per una adolescent o l’ombra de la figura de la Lolita de Nabókov, un argument que reapareix en altres cançons.

Aquesta capacitat de reinventar-se constantment farà d’ell una referència per a les noves generacions musicals. Gainsbourg dona forma a la seua figura de dandi provocador per a escàndol i delectació tot cremant un bitllet 500 francs a la televisió a propòsit dels seus comptes amb la hisenda pública o transvestint-se per a la coberta de l’àlbum Love on the beat.

Gainsbourg al Zenith de París, fotografia de Serge van Poucke.

“Cínic i afectuós” segons les seues paraules, poeta major d’un art menor com la cançó com ell la definia, Gainsbourg és el gran mestre en l’art del collage musical del qual fa un estil únic i personal. Creador prolífic, li agrada treballar en la urgència, a contrarellotge, a l’últim moment. Per a l’àlbum Aux armes et caetera es desplaça fins a Jamaica per a gravar amb músics jamaicans de reggae. El dia anterior de l’enregistrament del disc encara no ha escrit les lletres de les cançons per a desesperació del productor. Només hi ha els playbacks musicals. L’endemà grava la totalitat de l’àlbum. En una sola nit havia compost els dotze temes del disc.

Carles Gámez
Periodista i guionista. Ha treballat en premsa, radio i televisió, en programes de gènere cultural, debats, magazines, sèries documentals, musicals, etc. Guionista dels documentals “Serrat, el último trovador”( Discovery Channel), “Bruno Lomas” (Canal 9), “Monle, Món, Monleon”( FAFM/Levante Televisió). Autor de “Serrat. El canto libre”. Blume Ediciones, “Llach “. Edicions Tres i Quatre, “Los años ye-ye”. T&B Ediciones, “Serrat, de l’A a la Z”. Edicions de La Vanguardia, “Bailando los 70”. Midons Ediciones, “Celuloide de terciopelo”. Filmoteca Valenciana.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close