General

Suecs en Minnesota o mirar-nos als ulls des de l’espill del passat

La minisèrie de tres capítols ‘Els emigrants’, estrenada aquest agost en Filmin, no sols és una vigorosa i molt cuidada producció que posa sobre el tapet la no massa coneguda migració sueca als Estats Units del segle XIX. El film, a més d’una bella i commovedora història sobre el desarrelament de l’emigrant, és un incòmode espill que ens fa qüestionar el present des de la mirada envers el passat.

Del director d’Els emigrants, el noruec Erik Poppe, un realitzador de curiosa trajectòria, bregat en l’agència Reuters com a fotògraf de guerra, són bastant conegudes a casa nostra algunes produccions precedents com el notable drama bèl·lic La decisió del rei i, sobretot, Utoya. 22 de juliol, la portentosa i colpidora reconstrucció, en una sola seqüència, de la terrible matança l’any 2011 en una acampada de joves del partit laborista suec.

Amb aquestes credencials, Poppe va assumir una important superproducció (més d’onze milions d’euros) per contar la història d’una família sueca del segle XIX que marxa als Estats Units empentada per la misèria, un film que pren com a base una sèrie de novel·les de Vilhem Moberg i que ja havien estat portades al cinema el 1971. Materials de partida dels quals no podem aportar referències, però que Poppe aprofita amb solvència.

Una pel·lícula (la minisèrie també té un format cinematogràfic previ de 148 minuts) que té dos pilars en les magnífiques interpretacions del sempre magnètic Gustaf Skarsgård (l’inoblidable Loki de la sèrie Vikings) i, sobretot, d’una imponent Lisa Carlehed (The Tunnel), pal de paller d’una producció molt apamada formalment, amb picades d’ull constants al cinema de Terrence Malick, no sols per la delicadesa i sentit de l’estètica que hi ha dipositats en cada plànol; també per la fusió dels pensaments de la protagonista amb les imatges, tot projectant el lirisme propi del director nord-americà, però sense caure en el seu barroquisme textual, la qual cosa no tindria sentit en tractar-se d’un personatge que no sap llegir ni escriure a causa de l’apartheid cultural a què se sotmetia encara al segle XIX a les dones a la Suècia rural i luterana.

Els intèrprets, la potència de les imatges i la destresa narrativa de Poppe sostenen un primer capítol que ens ubica en els llocs comuns, en les històries mil vegades vistes i llegides, de la misèria, les dificultats d’uns pares per portar menjar a taula i els dilemes que la situació genera. Un dia, al pare, Karl-Oskar, li arribarà una mena de pasquí parlant de les oportunitats del nou món en la llunyana Minnesota. Pren una determinació. Però abans haurà de vèncer els dubtes de la seua esposa, Kristina, qui finalment cedirà davant un seguit de desgràcies.

Projectant en el present

Kristina és, de fet, el símbol d’una pel·lícula dedicada «a totes les mares valentes», perquè a través seu farem tot un viatge espacial i, sobretot mental, que remet a les migracions del segle XXI. No es tracta de cap clau oculta en el discurs: el director va reconèixer que s’havia reunit amb dones arribades a Suècia per conèixer les seues experiències. I aquesta projecció del passat en el present prenya el metratge. Sense forçar la màquina, aparentment, sense recórrer a trucs de pa sucat.

Així les coses, es fa difícil contemplar les escenes del viatge a Amèrica en un vaixell infecte sacsejat per l’onatge, en què cada dia mor gent a causa de les malalties provocades per l’amuntegament, les rates i la mala alimentació, sense pensar en les modernes odissees amb pastera. També hi ha un paral·lelisme en el vertigen i el desconcert de l’arribada a una terra desconeguda, amb una llengua diferent, amb codis diferents. L’angoixa per mantenir agrupada la unitat familiar.

Una de les escenes més dramàtiques, la pèrdua de la filla gran abans de pujar al tren que portarà la família a Minnesota.

S’esbrina també que el desarrelament de Kristina, qui enyora Suècia fins i tot quan les coses comencen a marxar raonablement bé, és el mateix d’algú que ha deixat lluny tantes coses, siga quina siga l’època. Com ara el procés de transformació, les descobertes del nouvingut sobre el seu nou hàbitat que van fent canviar la perspectiva. Canvis que operen a velocitats diferents en cadascun dels membres de la parella i, també, dels fills, animals adaptatius per naturalesa. Aquesta mena de coses no sembla que hagen canviat substancialment.

Amb tot i això, potser el paral·lelisme més interessant siga el de la religió, la manera en què esdevé un fil de connexió amb la terra d’origen i, alhora, un element de pressió sobretot envers les dones. Per anar al cas (espòiler relatiu però necessari), Kristina es veurà acorralada entre el desig de trencar amb el passat del seu marit i de la seua filla gran i la pressió d’una comunitat rigorista de luterans suecs que pretenen preservar en el nou món l’obscurantista i patriarcal model que havien viscut a Suècia.

És impossible enfrontar-se a aquesta trama i no pensar en la pressió sobre els emigrants musulmans (especialment amb les dones) per part de la seua mateixa comunitat per mantenir les essències en terra infidel, la configuració de les mesquites i les comunitats religioses com un oasi de preservació de les arrels. Un sentiment sovint atiat pel rebuig i el desplaçament patit en la comunitat d’arribada, sobretot entre els joves. Una mena de còfia que Kristina portarà per complaure la fanàtica dona del pastor luterà (magníficament interpretada per Sofia Hellin) actua com a símbol molt potent de realitats que estem veient en l’any 2022.

També hi ha vectors que no admeten paral·lelismes, perquè les expectatives frustrades diria que ara són molt més grans. Hi ha circumstàncies diferents i quasi dos segles no passen debades. I tampoc no voldríem fer la impressió que el valor d’Els emigrants rau en la seua dimensió simbòlica i sociològica, perquè també conté dues precioses històries d’amor filial i conjugal, perquè a la seua bellesa formal afig una notable precisió narrativa i un desenllaç que, tot i la previsibilitat, resulta emotiu.

Valors que, en conjunt, fan d’Els emigrants una de les sèries més estimulants del que portem de 2022.

Gustaf Skarsgård i Lisa Carlehed: impecable parella interpretativa.
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close