El Museu d’Història de Catalunya ens apropa a una de les dones més importants en la Catalunya contemporània. El museu presenta “Tecla Sala i Miralpeix. Empresària, benefactora i mecenes” fins al 26 de novembre de 2023. S’emmarca en el 50è aniversari del decés de la directora d’un petit imperi de la indústria tèxtil: la mestressa de la fàbrica La Blava a Roda de Ter i de Tecla Sala a l’Hospitalet de Llobregat.
Enguany fa cinquanta anys que la Tecla Sala i Miralpeix va faltar. Les transferències entre cultura literària i filosòfica, memòria, objectes i documents ens apropen a ella. L’any 1972, el poeta Miquel Martí i Pol, extreballador de la industrial Sala a Roda de Ter, projectava els seus afectes i desafectes a través dels versos de La fàbrica, immers entre conceptes i mites rectors de l’època en què els escriu.
Avui, el Museu d’Història de Catalunya ens descobreix una dimensió de la història de l’empresària catalana a través de la cultura material i la microhistòria. El programa El Museu presenta exposa una col·lecció d’objectes que fan referència a l’activitat empresarial de la Tecla al capdavant de la producció de fils de cotó i recorre a les declaracions d’antigues treballadores de les fàbriques.
El canal de YouTube del Museu d’Història de Catalunya recull la selecció d’entrevistes a diverses obreres de l’empresa Sala que deixen testimoni de les seves vivències. La conservadora del museu, Raquel Castellà i Perarnau, que ha fet la recerca i les entrevistes, comenta: «La incorporació de les dones al món de l’empresa no és un fet recent. Al nostre país, hi ha hagut moltes emprenedores que, malgrat les dificultats que aquesta opció els podia plantejar, van tenir la gosadia d’assumir riscos i de crear i desenvolupar la seva empresa. Tecla Sala va ser una pionera en el desenvolupament de la seva professió i disciplina, i ha aportat elements clau per a la nostra societat actual. Va demostrar un instint i una capacitat per dirigir el negoci que no eren usuals i ho va fer en una societat que encara hauria de caminar un segle per començar a retirar el vel que invisibilitzava les dones en molts dels àmbits de la vida».
La Tecla Sala (Roda de Ter, 1886 – Barcelona, 1973) vesteix gairebé tota la seva vida de negre. Plany la mare i el pare quan tan sols és una nena. Després porta dol pels oncles que se’n van fer càrrec d’ella i dels qui hereta, junt amb el seu cosí i futur marit, els telers d’entrada a la indústria cotonera. Esdevé definitivament directora de l’empresa en enviudar l’any 1926 i travessa el contratemps del franquisme, no gens fàcil pel simple fet de ser una dona sense marit.
A la llarga de quaranta anys, es fa palès el prestigi i el lideratge empresarial de la Tecla Sala. Profundament religiosa, combrega amb el catolicisme social de principis del segle XX. Qui treballa a les seves fàbriques és afortunat perquè té feina de per vida. La majoria d’empleats del sector tèxtil són dones. Les treballadores que han estat mares poden portar els fills i les filles a l’escola i la biblioteca que la Tecla Sala decidí obrir conscient d’aquesta necessitat, tot a compte de l’empresa. I si algú cau malalt, la mestressa el posa en mans dels millors metges a càrrec de la societat. Però, també els retors s’encomanen a la benefactora: «Escolti: una campana…».
Un bon dia, la Tecla Sala s’apropa a l’Hospitalet de Llobregat perquè s’havia corregut la veu. A Roda de Ter, s’endinsa al monumental edifici de grans portons i finestrals blaus, La Blava. La senyora, vestida de negre, recolzada en el seu gaiato creua els corredors de la fàbrica per meravellar-se: «Produïm el millor fil». I marxa.
Tecla Sala dirigeix l’empresa fins a 1973, l’any de la seva defunció. «Al llarg de les quatre generacions de la família, la cotonera Tecla Sala va anar creixent fins a situar-se entre les més importants del país en volum de producció i de treballadores empleades. A finals dels setanta, punt d’inici de l’ocàs de tot un sector, la firma encara figurava entre les cinc més grans de l’univers cotoner. La casa Tecla Sala no deixa de ser el reflex d’una història industrial que ha anat evolucionant paral·lelament a moltes indústries tèxtils situades a la conca del Ter i el Llobregat», explica la historiadora Raquel Castellà.
Una vegada més, la institució es manté renovadora i didàctica a l’hora d’explicar el discurs històric que la postmodernitat exigeix a l’Europa del segle XXI. Replanteja la història del país quan ofereix una panoràmica en què destaquen l’economia i el factor humà, i, això sí, sempre atenta als matisos i els detalls pertinents per tal de llaurar també un pensament crític en parlar de la civilització material.
En aquest sentit, el Museu d’Història de Catalunya posa en marxa El Museu presenta, una iniciativa coordinada per Teresa Rodon i Borràs amb la intenció de donar a conèixer al públic les peces destacables i singulars de la col·lecció, i també les noves incorporacions que no es troben en l’exposició permanent. Fins i tot, es poden consultar les anteriors edicions del programa.
Un valor afegit de la institució museística, palès en l’exposició “Tecla Sala i Miralpeix. Empresària, benefactora i mecenes”, és la diferenciació entre objectes i persones a través de la qual resplendeix la qualitat del servei que ofereix a la ciutadania. No és només un posicionament ètic, sinó un fonament científic: el valor d’un episodi es recolza en les accions de les persones.
