Dijous passat, l’escriptora Llucia Ramis disparava un fil a Twitter sobre la situació del periodisme freelance a la nostra tribu que, com la majoria de coses interessants abocades a la piuladera nacional, no tingué l’atenció ni el ressò que mereixia. La Llu ho va fer tan cert, clar i breu que val la pena transcriure-ho sense més:
“Coses que potser no sabeu sobre el periodisme freelance en aquest país (també aplicable a col·laboradors, dissenyadors i fotògrafs; bé, i autònoms en general). Com més temps passes en un programa, pitjor et paguen. Pots haver apagat incendis, ser-hi malgrat pandèmies i retallades, haver fet substitucions a darrera hora, adaptar-te a l’impossible. Sempre arribarà un moment que ajustaran pressupost i passaràs a cobrar un 25% menys. Això si no prescindeixen dels teus serveis perquè no encaixes en el nou espai. No saps si comptaran amb tu de cara a la nova temporada fins al juliol (o agost), cosa que impossibilita qualsevol planificació, atès que començarà el setembre. Dius que sí a tot per si de cas i acabes fent molta més feina de la que voldries/hauries. Pots passar-te set, vuit, nou anys sense tenir cap dia lliure ni de vacances. No deixes de sentir complex de mileurista perquè pots tornar-ho a ser en qualsevol moment. No goses demanar augments. Com que cada cop paguen menys, tens menys capacitat de maniobra. Per tant, fas encara més feina/feines per si de cas, malgrat anar de puto cul. Creix la impressió que ho fas tot malament perquè no li dediques el temps que caldria. Les retallades en la facturació accentuen aquesta impressió (cada cop es valora menys la meva feina, la meva feina no val res). Pots haver hipotecat tots els estius des de segon de carrera i dedicar-te al periodisme de fa 25 anys. Et continuaran tractant com a una becària. A sobre la gent es pensa que, com que surts a molts mitjans, estàs muntada en el dòlar (si sabessin el preu de cada col·laboració!) i si resulta que guanyes un premi literari diran que és perquè ets mediàtica (si sabessin que és en concepte d’avançament!). Afegim-hi la por d’explicar això públicament, que només pot perjudicar-me. No hi guanyo res i pot donar-me problemes, provocar situacions incòmodes, o coses pitjors: no renovar surt barat a les empreses. I, tanmateix, que jo expliqui això no canviarà res. També hi ha retallades entre treballadors fixos, ja ho sé. I sé totes les rèpliques del tipus: “doncs si fossis així”, o “si et dedicassis a tal”, o “a sobre, queixa’t, privilegiada de merda”. Sé que soc afortunada. Tenc la feina més divertida del món i compten amb jo. Però tenc 45 anys, fa més de mitja vida que em dedic al que em dedic, crec que he demostrat solvència, bona disposició, professionalitat. I em fa l’efecte que per aquí només vas cap al burnout. No hi ha progressió possible. Per això tants acaben dedicant-se a altres coses. Ser freelance en aquest país és cobrar poc durant molts anys; després cobrar normal i creure que cobres bé; i al cap d’un temps cobrar menys treballant mil vegades més, amb moltes més inseguretats i una inquietud crònica provocada per l’eterna provisionalitat. Només poden ser freelance els que tenen pasta o els que no tenen vida.”
Comparteixo (i visc) plenament el que diu la Llucia i només puc afegir-hi algunes pinzellades categòriques de context, perquè la precarització d’un ofici mai no és fruit de la casualitat. Primer i abans que res; el periodisme català viu en l’anormalitat de ser considerat un ofici per a ociosos, apartat del sistema cultural. Quan es xerra de l’estat de la llengua i la salut del català, ningú no gosa dedicar ni un trist espai al periodisme; això és una tragèdia doble, no només perquè els cims més alts de la nostra prosa s’hagin falcat en la premsa del país (ompliu el parèntesi amb el nom de la generació de preguerra que us plagui), sinó perquè la literatura periodística en català és, amb diferència, la més llegida pels conciutadans. Catalunya té un univers molt ric de diaris i espais culturals digitals amb xifres milionàries de lectors, però aquests mateixos consumidors hi accedeixen de forma totalment gratuïta, la qual cosa porta molta gent a pensar que resulta ben natural no gastar un sol cèntim quan hi llegeixen continguts. Si consumir periodisme no val res –o si els diaris ja reben la respectiva subvenció de l’administració, en definitiva– pagarà sa tia per llegir-los (curiosament, els lectors catalans no apliquen l’equació a la benzina o al llucet, dos productes pels quals afluixen la mosca religiosament).
No obstant això, la majoria d’escriptors que passem la vida a diferents mitjans per guanyar-nos el pa ens hem d’enfrontar tard o d’hora al comentari: “t’estaràs forrant, oi?”. Quan algú em fa aquesta pregunta –sigui polític, taxista o saludat– acostumo a demanar-li quina és la quantitat que creu que percebo per una tertúlia o un article: faig l’estadística d’anys ençà, i la resposta acostuma a quintuplicar el preu real del meu sou. Com li passa a la Llu, només ploro a casa i davant el meu psiquiatre; puc viure escrivint en català i, per si no n’hi hagués prou, els meus contractants, espero que també els meus lectors, saben que l’única condició que acostumo a exigir-los és la meva absoluta i radical llibertat d’opinió. Sé que la meva situació laboral és pràcticament única (me l’he guanyada a pols, pencant molt i convertint la meva pell en una armadura a prova de bales), però situar-me en un context de “privilegi” implicaria tractar com a excepcional que en la majoria dels països del món no només és una cosa d’habitud, sinó justament allò que s’espera d’un plomaire.
Finalment, hi ha, com passa sempre, l’ocupació mental que pateix la tribu; en aquest cas, es tradueix amb el prejudici segons el qual viure escrivint en català és una qüestió de pur voluntarisme. Qui fa lletra en català als mitjans, ja se sap, ha d’agrair de ser publicat, queixar-se poc, i esperar que la posteritat li regali l’honor i la glòria que mereix. Els catalans som gent curiosa i podem arribar a muntar una campanya que t’hi cagues perquè Netflix ens posi subtítols als seus productes mentre passem olímpicament del jornal de molts professionals a qui llegim de forma diària i militant. Per sort, la tecnologia ens ajuda i aplicacions com ara Patreon o Substack estan demostrant que pot establir-se una relació comercial sana i directa entre els escriptors en català i una audiència que cada dia serà més nombrosa (aquesta obertura de mires, lluny de ser un perill per a la premsa tradicional, li serà molt profitós, perquè com més gent escrigui i més es naturalitzi la professionalització dels creadors de continguts, més beneficiat en sortirà tothom).
Denunciar la precarització de l’ofici, per tant, no és un atac pel qual ningú hagi d’arrufar el nas. Contràriament, és un toc d’alerta per garantir la pervivència d’un ofici fonamental per la salut de la llengua. Això no va de si la Llu o servidora estem cansats per manca de vacances, que ho estem, sinó de triar entre un sistema voluntarista que generi una cultura de cau i guitarretes o d’una mínima professionalització que garanteixi molta més llibertat i, per tant, una llengua molt més prestigiada. A banda de llegir aquest article, cosa que s’agraeix, el lector també forma part d’aquesta tria. I no se’n pot escapar. Us deixo, que avui és festiu i només he de fer un parell d’articles. Descansa, Llu.
