General

Tothom ho sabia i la hipocresia

Una reacció molt repetida davant dels casos d’assetjament sexual i d’abús de poder a l’Institut del Teatre que va destapar l’Ara ha estat dir el mantra “tothom ho sabia”. I tothom sabia exactament què? Calia escriure-ho, posar-hi paraules i noms, ser acurat i precís amb la definició com ho era el reportatge perquè es comencessin a anunciar mesures. Cal posar llum sobre espais d’ombra, incòmodes, sobre maneres de fer molt més arrelades del que es pugui pensar. També en l’àmbit de la cultura, que no està a resguard de res. Més aviat al contrari. A vegades la coartada progre de manual només ha servit per muntar una imatge de façana, com els missaires recalcitrants que es descuidaven la misericòrdia al primer seient de l’església: coartades netejaconsciències. I segurament ha estat pel cansament de la hipocresia, perquè hi ha hagut qui ha estat disposat a parlar i qui ha volgut escoltar, que s’ha trencat la cadena d’isolament i por sobre les víctimes, i s’ha obert la fuita.

La fuita fa barrinar sobre com han rutllat i rutllen els mecanismes d’abús de poder en general i d’abús de poder per part dels homes, i va més enllà de l’Institut del Teatre i ens convida a fer-nos preguntes segurament desagradables. L’assetjador ostenta poder perquè és un assetjador o s’hi converteix perquè ostenta poder? Quantes connivències hi ha hagut en tots els passos d’entremig? Fins on s’estén el tel de la hipocresia, com pols del Sàhara instal·lada sobre nostre? Quin és el mecanisme pel qual un home, encara avui, associa el poder a sotmetre un dona i obtenir-ne el seu cos, com un objecte, com si anés al mercat, com si fos client d’una casa de barrets amb barra lliure? Què ens diuen, aquestes actituds instal·lades en el món de la cultura, de la cultura que tenim? I finalment: quants maltractadors més campen per aquí?

Pensar que són d’una època o d’una generació i que marxaran per biologia o per obra i gràcia divina és enganyar-se. I acabar convertint el problema, de nou, en una mena d’illot ignot fins que arriba la sorpresa afectada davant l’escàndol públic o el gest descregut: “tothom ho sabia”. De la mateixa manera, hi ha qui ha volgut creure que el pujolisme i tot el seu ressò cultural es va acabar amb Pujol o que no va tenir la torna en el socialisme agafat a les altres institucions. El fill del xofer, de Jordi Amat, il·lumina la figura d’un monstre amb poder, el periodista i advocat Alfons Quintà, que acabaria assassinant la dona. Una reacció al llibre ha estat preguntar-se, amb cert rubor, com va ser possible Quintà. La resposta és fàcil: igual que ara són possibles altres abusos i es mira a una altra banda. Per aquest motiu treballs com el de l’Ara són tan rellevants. Tot de rols perversos i dobles pengen de la corretja d’opressors i oprimits: les cessions, el xantatge o senzillament la por i la dificultat de dir no per no estroncar el somni, una feina, per no decebre o per culpa de la pressió que per sistema determina rols femenins. Els abusos passen a la vora de les corrupteles.

No sé si ens n’adonem de  tot el que pot implicar la reiteració d’una sèrie de pràctiques abusives: des del senyoràs que parla sol i bandeja qualsevol intervenció que no sigui la d’un home o la d’un col·lega de camarilla (parlo de la cultura), fins a qui és que marca el cànon (literari, cinematogràfic, d’arts plàstiques…) i quins senyals hi deixa. A la novel·la Tardor, d’Ali Smith, la primera del quartet estacional que està publicant Raig Verd -amb magnífiques traduccions de Dolors Udina-, hi ha un passatge on la protagonista s’enfronta al seu tutor de tesi a la universitat. El tutor li nega que hi hagi cap artista britànica de pop art que valgui la pena. I l’Ali Smith se’n venja i ens descobreix a bombo i plateret la fascinant Pauline Boty.

L’artista de pop art Pauline Boty.

El dia abans que sortís el reportatge vaig anar a veure l’obra de teatre Encara hi ha algú al bosc, un peça documental sobre les violacions a l’ex-Iugoslàvia, les dones forçades a parir aquells fills i la vida dels fills. Que la programin arreu i que l’aneu a veure! Colpeix, fa reflexionar en lloc d’alliçonar i és un entramat narratiu formidablement ben construït. Hi ha un moment excepcional, quan un periodista que vol enregistrar les dones violades explicant el seu trauma les ha de deixar soles amb les dones de l’equip, perquè no hi ha manera de trencar el bloqueig. I aleshores admet (en reprodueixo la idea): els homes som els violadors, no hem d’haver violat a ningú per saber i reconèixer que podem fer por a les dones, que sobre el nostre gènere pesa aquesta càrrega. Això ha d’aflorar en la consciència col·lectiva.

A través de la ficció hi ha moltes maneres de fer surar el neguit, la foscor, el grotesc o el grinyol d’un món amb moltes capes d’abusos. L’assaig Las cosas como son y otras fantasías, de Pau Luque, aborda el poder i la força de la imaginació per plantejar problemes morals i obrir noves preguntes, sense ser autoconcloent ni donar-ho tot mastegat. Exemples? L’obra de Nick Cave, Iris Murdoch o Nabokov. A vegades s’ha alertat del perill d’una onada de puritanisme en les obres artístiques. Diria que el camí per esquivar la hipotètica onada i mirar de fit a fit les contradiccions del mal és no passar per alt l’autoria monstruosa en la vida real i alhora acarar-se a la complexitat i la incomoditat del monstre en la representació artística.

“Las cosas como son”. Portada de l’assaig de Pau Luque.

Els casos de l’Institut del Teatre haurien de servir per empènyer un canvi en les maneres de fer, en molts àmbits. Les manifestacions de l’alumnat són una gran espurna. Això és temps. Comença perquè les víctimes no se sentin soles, perquè no campi un clima d’impunitat o de repressió -social, laboral… I continua perquè no se simplifiqui el problema, perquè no se l’etiqueti com un bolet dolent que ha sortit del no-res -res surt del no-res- i no es perpetuï el cercle nociu d’opressors i oprimits. La intempèrie i la precarietat laboral en què ens trobem -pandèmia tocant el violí- no sembla que hi ajudin gaire. Fer com si el món no caigués a trossos i encara anéssim vestits d’etiqueta també és una altra forma d’hipocresia.

Anna Ballbona
Periodista i escriptora. Autora de les novel·les No soc aquí i Joyce i les gallines. Col·labora al programa de literatura de Catalunya Ràdio Ciutat Maragda.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close