Si Catalunya fos un país amb discussions autènticament rellevants sobre literatura, a hores d’ara estaríem xerrant sobre els complexos trencaclosques narratius amb què Melcior Comes continua escrivint novel·les de gran complexitat com ara Tots els mecanismes o la gràcia d’en Joan Todó a l’hora de reinventar la biografia d’un autor menor del nostre cànon a La verda és porta. Però aquestes cosis demanen feina, cremar-se els ulls i barrinar, i la tribu prefereix eructar tesis doctorals sobre literatura en format breu a Twitter perquè això de llegir, desenganyem-nos-en, carda un pal de collons. És així com, de dies ençà (i per enèsima conseqüència del fatigós neoautonomisme que ens ha tocat viure), l’esfera piulaire catalana perd miserablement el temps fent metafísica sobre el problema de traduir la literatura catalana a l’espanyol. Com tota cosa regurgitada del passat, la polèmica és tan previsible com els menús de menjar ràpid i hom podia anticipar els arguments de puristes, possibilistes i d’altres animals sense errar un sol fonema. Comptat i debatut, aquí el menys interessant és la part de raó que té tothom a l’hora de defensar la seva estratègia; s’entén que els editors amb pretensions de fer calés i de pagar nòmines intentin exportar els nostres autors a un mercat veí i d’enorme abast com el de la llengua de l’enemic, així com és comprensible la posició de tots aquells que, emmirallant-se en el meu adorat Bauçà, entenen que l’espanyol (o el francès) no puguin tractar-se com una llengua culturalment neutral. Enmig de tota aquesta discussió estèril on tothom busca persistir en les seves frustracions, s’hi troben els escriptors que –ho confessin o no, pobrets meus– encara conserven aquell desig naïf d’arribar a com més lectors millor. Diria que, com d’habitud, el problema de tot plegat és d’enfocament, car l’important del cas no és si cal traduir els autors de la tribu a l’espanyol (que cal fer-ho, només faltaria, i a com més llengües millor!), sinó el fet de subsumir el pes d’una cultura, el seu l’èxit literari i la consegüent projecció internacional al sedàs de la llengua dels ocupants. El problema no és a quina llengua et tradueixin, en definitiva, sinó com evitar que una cultura com la nostra acabi sentint-se aïllada del món si no passa pel filtre de les editorials castellanitzades. El nostre adorat Albert Serra ha demostrat que hom pot fer carrer internacional (i més encara amb un art de caràcter netament industrial com és el cinema) sense renunciar a la llengua pròpia, històries ni imaginaris. No veig perquè la literatura no pot fer-ho igualment. Que un lector extremeny o peruà pugui llegir Junil en tierra de bárbaros o Tierras muertas no és cap mala notícia, ni per la nostra literatura ni pels seus magnífics autors. El problema el tindríem si en Joan Lluís o la Núria se sentissin fills d’una cultura menor o acabessin escrivint en espanyol per fer-se més amables com va fer la pobra Maria de la Pau Janer quan va opositar al Planeta. Diria que no és el cas, com així passa amb la immensa majoria de tota la gent que escriu llibres malgrat les armes de distracció massiva de la xarxa. Per tant, deixeu Twitter una estona i dediqueu-vos a llegir en català. Això sí que ajudarà una mica a desvetllar el panorama, perquè a força de cansar-te perds molt menys el temps.
