General / Patrimoni

Un carrer de Tarragona

Segons les hores que sortim de casa a l’estiu, hi ha dies que ens ve de gust passejar per carrers arbrats i altres, seure a la primera terrassa que trobem i prendre quelcom ben fred. De carrers, passejos i rambles per fer aquestes activitats n’hi ha a tot arreu, òbviament, però poques amb la concentració historicoartística o, simplement, patrimonial com la Rambla Nova de Tarragona. 

Amb inici, tradicional, a la plaça Imperial Tàrraco i final -que no canvia- al balcó del Mediterrani, o al revés, s’havia dit que era la rambla més llarga del món. Quan un cartell lluminós del “Banco Atlántico” ornamentava la seu de l’entitat a Tarragona. Completant l’acudit s’al·ludia a la situació geogràfica dels dos elements dient que la rambla anava del Mediterrani a l’”Atlántico”.

Amb el temps la Rambla Nova ha crescut en direcció muntanya, arribant ara fins a la plaça Corts Catalanes, els trams de les rambles Macià i Tarradellas, més la plaça de la Generalitat. Una zona on trobem la Torre dels Vents del vila-secà Antoni Mas Castelltort -que alguns recordaran de les seves intervencions al Món s’Acaba de Catalunya Ràdio, que conduïda Xavier Graset- o el conjunt d’homenatge al President Companys. Una obra de Bruno Gallart que potser encara no ha trobat una situació adequada per ressaltar l’escultura, l’estructura i l’arquitectura del monument. 

Però ja hem dit que la Rambla Nova comença a la plaça Imperial Tàrraco, potser millor dir que la rambla comença als peus de l’obra cimera d’Alejandro de la Sota: l’edifici del Govern Civil. L’edifici tarragoní més conegut, molt més fins i tot que les restes romanes, a escala internacional comparteix plaça amb relleus monumentals de Rebull, murals ceràmics de Bono, alguna placa de carrer de Marcel Riera Pàmies o els pedestals de les escultures que hi havia a la riba de l’estany del centre de la plaça. 

Seguint rambla amunt, passejant i aixecant la vista a banda i banda de les fileres de façanes, trobem les obres més modernes del passeig. Sobre totes elles destaca l’enorme relleu, de dalt a baix, de la façana del número 115, titulat l’Espina realitzat per Josep Maria Subirachs -sent aquesta la primera obra de l’escultor a la ciutat de Tarragona-. 

Gairebé davant de l’Espina el monument als castells. Una obra que, com la d’homenatge a Companys, potser no ha acabat de trobar-se a lloc en el seu emplaçament, però que ha resultat ser de les més fotogèniques de la ciutat, si donem un cop d’ull a les xarxes socials. Portada a cap pel metge i escultor Francesc Anglès i que amaga una relació, secreta i que tampoc cal desvetllar, amb Santa Coloma de Queralt. 

Vista de l’edifici de La Caixa i la font del centenari. Wikicommons.

Seguint el panot amb la senyera de la ciutat, van apareixent edificis de Puig Torné, Enric Saginer o Pujol i Barberà, per fer una cronologia més ampla. Edificis que emmarquen, alguns, la font del centenari. Un conjunt monumental format per un joc d’elements aquàtics i quatre guixos -les escultures sobre marbre o pedra eren massa cares- que volen representar quatre homes i animals de quatre geografies del planeta, obres de Josep Viladomat. A banda i banda de la font, part dels poders econòmics i empresarials de la demarcació, comarca i ciutat: l’edifici de La Caixa, el de l’antic “Banco Atlántico”, la Cambra de Comerç i, no gaire més amunt, la vella seu del Banc d’Espanya. 

Tot i això, el veritable poder tarragoní no el trobareu a la rambla, tampoc a la plaça de la Font o qualsevol altre racó de la Part Alta o el Serrallo. El poder secret del tarragonisme i camptarragonsime estava, i ara una mica més amagat, però encara hi és, al carrer Rovira i Virgili 23. Els de Tarragona i voltants, ja saben de què escrivim. 

Retornant al terrat central de la Rambla Nova, el passejant o caminant -esperem que sense presses-, cada vegada anem apropant-nos més, i pel cul, a una de les millors obres artístiques de tot el carrer: l’Homenatge als Herois de Tarragona del 1811 o pels de Tarragona, Els Despullats. Una de les peces més reeixides de Julio Antonio, escultor ebrenc encara poc conegut a la resta de país. El conjunt de l’escultor de Mora d’Ebre també el trobem en un d’aquells encreuaments de carrers on els poders fàctics estan molt presents. A banda i banda dels Despullats, les seus d’Hisenda i de la Seguretat Social. 

Monument dels Herois de Tarragona del 1811 o els Despullats de Julio Antonio. Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona.

En aquest nou tram de la Rambla Nova, destaca portentosament i poderosament l’edifici del col·legi de Santa Teresa de Jesús -les teresianes-. Un edifici que allotjava un convent i un internat, però que actualment només exerceix de centre educatiu i que fou aixecat entre 1922 i 1949 sota plànols de Bernardí Martorell. 

Just a l’altre costat de rambla, les restes de l’edifici que volà pels aires, a causa d’una explosió de gas, l’any 2005, cobrant-se cinc víctimes. Una deflagració que entre les seves flames s’emportà un tapís de Joan Miró que restava instal·lat en una òptica de la planta baixa de la finca. 

L’antiga seu de la diputació de Tarragona, l’espai on, el 1886, un grup d’inconscients fundaren el Club Gimnàstic de Tarragona o seus de tantes altres institucions i entitats s’acaben trobant al tram més proper al mar de la rambla. A la banda de la Part Alta, una de les terrasses més selectes, però a la vegada populars de la ciutat, la del Moto Club de Tarragona. 

Saltant a l’altra banda de rambla, la del Serrallo, un edifici amb una façana força “sosa” ens amaga l’obra magna de Josep Maria Jujol: el Teatre Metropol. Una obra de joventut, amb clares inspiracions i referències a Gaudí -que prop de la rambla té la seva única obra al Camp de Tarragona-, i que ens vol aproximar al mar, la natura i la Tarragona del passat. Segons el mateix Jujol hem de veure l’espai com “un vaixell que conduïa els espectadors cap al mar de la salvació”.

Una mica més amunt, l’escultura -a mida natural- de l’avi Virgili, dirigeix la mirada cap a la casa Joan Miret. Una de les poques cases de la Rambla Nova amb tres façanes (una dona a la Rambla Nova, l’altra al carrer d’Adrià i l’altra al carrer d’Armanyà) i de les construccions més clàssiques del passeig. 

La casa Sales Ricomà, el teatre Tarragona i l’hotel Lauria franquegen la part final de la Rambla Nova, la més alta i la presidida pel monument i escultura de Roger de Llúria. Una obra que no celebra cap fill o filla il·lustra de la pàtria xica perque el seu ús era simplement de complaença artística i no honorable. 

Balcó del Mediterrani. Wikicommons.

D’esquena al Llúria, el gran, mitificat i magnificat Balcó del Mediterrani. El gran penya-segat que separa la platja, el tren i la ciutat, guardada per una barana dissenyada per Sales Ricomà i realitzada pel contractista Josep Pelegrí, el picapedrer Joan Salvador i els serrallers Josep Balcells i Llorenç Cases. Un tot per anar “a tocar ferro”. 

Poc més de 2 quilòmetres que les bones gents de Tarragona han anat omplint, amb els anys, de patrimoni, cultura, art, història i, com sempre, de vida comercial, econòmica i social. Una de les artèries de la ciutat i capital que, esperem, segueixi com sempre. 

Damià Amorós Albareda
Historiador de l'art i museòleg, format a la Universitat de Barcelona i Universitat de Girona a més de la Real Acadèmia de Bellas Artes de San Fernado. Membre de la junta de l'Associació de Museòlegs de Catalunya i delegat territorial de l'AMC a la demarcació de Tarragona. He escrit a l'Ara, Diari de Tarragona, Nova Conca i la Segarrra, a més faig coses a l’Espluga FM Radio.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close