General

Un estadi sense càntics: més que una gentrificació

Les dinàmiques globals del turisme han comportat externalitzats negatives, sobretot sobre el patrimoni immaterial dels països que el reben. A Catalunya, més enllà de condicionar el model econòmic del país, aquests nòmades temporals estan aigualint un dels símbols de la identitat catalana: el Futbol Club Barcelona.

El 14 d’abril de 2022 el FC Barcelona s’enfrontava a l’Entracht de Frankfurt al Camp Nou, en el partit de tornada de quarts de final d’Europa League. Aquell partit, més enllà de la ignomínia que suposava jugar aquesta competició, va deixar una imatge traumàtica per l’entitat: més de 35.000 aficionats alemanys omplint les grades. A més de la derrota en el terreny de joc, el Barça va viure a l’estadi els efectes de la gentrificació, una tendència que la ciutat que porta el nom del nostre club fa anys que sofreix.

El model turístic català i els seus efectes fa temps que estan al centre del debat polític i social, suscitant campanyes de mobilització social com la de les veïnes del Born demanant civisme, l’aparició d’adhesius  “Tourism kills the city” o l’acció més impactant de militants d’Arran rebentant a cops de martell un autobús turístic el 2017, que ara seria jutjada amb altres ulls.

Enganxina %22Tourism kills the City%22 (2017)

Mirant-ho des d’un pla zenital, Catalunya rep aproximadament el 25% dels turistes de l’estat i la gran majoria visiten Barcelona, que multiplica gairebé per deu la seva població cada any. Es calcula que el 30% dels nòmades de temporada visita algun espai cultural, però és difícil qualificar-ho com a turisme cultural, més aviat alguns consumeixen productes culturals. El model de sol, platja i preus baixos, ideat pel franquisme, perjudica l’economia de la ciutat, augmentant la informalitat, la desigualtat a causa d’un repartiment dispar dels beneficis de la indústria turística, la precarització laboral, l’incivisme, l’estandardització del comerç i la pèrdua de la identitat. Allà on hi havia una merceria hi ha una botiga de fundes de mòbil i on hi havia una fonda s’hi venen gofres-penis. Qui no ho vulgui veure o és un cínic o s’enriqueix amb la depredació del país.

La renovació del parc immobiliari i d’infraestructures propiciada per l’Olimpíada del 92, i la posterior encunyació de la Marca Barcelona, han afavorit la museïtzació de l’espai públic, embellint-lo però anorreant el seu ús social. El canvi i la millora no són, per si soles, un perjudici per l’urbs, però han resultat en un increment dels preus de l’habitatge, afavorit per l’arribada dels autoproclamats “expats”, que no tenen arrelament amb el teixit local. Tenint en compte que des de 2009 la població de l’estat espanyol ha perdut un 6,2% del seu poder de compra, aquesta dinàmica ha desplaçat els llogaters i compradors autòctons, contribuint a la pèrdua d’identitat de la ciutat.

La pèrdua d’identitat cultural ciutadana, fenomen conegut com a Domesticació per Capuccino, és palpable en diversos espais, comportaments i manifestacions, i es concreta en la desaparició del patrimoni immaterial o intangible de la ciutat. Alguns turistes i “expats”, tot i no tenir arrelament, volen participar i gaudir de l’autenticitat del patrimoni: les xocolateries del carrer Petritxol o el mercat de la Boqueria, on anaven a comprar els meus avis. Fa una dècada, l’economista cultural Lluís Bonet ja afirmava que “molts dels productes culturals i patrimonials consumits pels turistes van ser originalment concebuts per la il·lustració, gaudi i consum dels locals”.

El Barcelona és, indubtablement, patrimoni immaterial de la ciutat. El futbol va més enllà de l’esport: és una forma d’aglutinament identitari que transcendeix la individualitat per encabir-la en el col·lectiu. És motiu d’alegries, enutjos, odis i, fins i tot, batalles, com la de Beverwijk (1997), que va obligar les autoritats neerlandeses a prohibir els aficionats visitants en els duels Ajax-Feyenoord. Des d’un punt de vista antropològic, més o menys barroer i tendenciós, es podria categoritzar com una religió invisible: hi ha temples (estadis) on gent enterra les cendres dels seus éssers estimats, peregrinacions (desplaçaments en partits de visitant o turisme d’estadis), himnes, litúrgies pròpies, jerarquies, sants, heretges i apòstates (Luis Figo) o miracles (la final de la Champions 2005, la Premier del Leicester o la victòria de Grècia en l’Euro del 2004). Els clubs han patit un procés de canonització, exemple del qual seria l’erecció de museus on emmagatzemar les relíquies de la història de l’entitat, com les pilotes d’or de Messi, la Champions de Wembley o la samarreta de Kubala. En aquest punt hom es podria preguntar quina diferència hi ha entre un tifo o un corteo amb una processó de Setmana Santa.

Encara que l’eslògan estigui molt suat i sigui un xic hipòcrita, el Barça és més que un club perquè és un pilar de la identitat catalana. No cal recordar que el 1925 el Camp Nou va ser tancat durant sis mesos per la dictadura de Primo de Rivera perquè els seus aficionats van xiular l’himne d’Espanya, que el president Suñol va ser afusellat pel bàndol facciós, que les grades van ser un baluard en defensa del català i la democràcia durant el franquisme, que des de 2009 en totes les finals de Copa es xiula al Rei d’Espanya, que el 2014 el club es va adherir al Pacte Nacional pel Dret a Decidir o que l’actual junta directiva estigui estudiant posicionar l’entitat obertament com antifeixista, antiracista i antihomòfoba. Com a símbol d’orgull nacional, Manuel Vázquez Montalbán ja el va categoritzar com “l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya”.

Malauradament, l’FCB és també més que un club, perquè és una marca global i una multinacional. Abans de les maleïdes palanques, l’entitat barcelonina es trobava entre els clubs més rics del món segons la llista Forbes. No és gens menyspreable el fet que el Barça és propietari del museu més visitat de Catalunya, en part degut a l’absència d’un museu nacional públic de primer ordre com serien el Rijksmuseum, el Louvre o el Prado -coses de ser una nació sense estat. Cal afegir també que, en defensa de Vázquez Montalbán, l’escriptor no va veure l’ascens turbo-comercial del futbol dels últims vint anys ni tampoc els estendards del club tacats pel patrocini de la satrapia qatariana. Tot i ser-ne ambaixador i que el seu president sigui la tercera personalitat electa més important del Principat, l’entitat culer difícilment es mostra en consonància amb la ciutat més enllà de la narrativa amb què Nike vulgui adornar noves samarretes.

Pancarta Independentista al Camp Nou (2019)

L’atmosfera i l’assistència són essencials per l’experiència del futbol en viu i el Barça ja fa anys que es bat contra aquesta calamitat. Cal puntualitzar que el Camp Nou mai ha tingut l’atmosfera hostil d’un estadi balcànic o turc, ni la passió desenfrenada d’un club de la conca del Rhur. Però tampoc es pot obviar que el turisme està diluint l’ambient del temple culer. L’exemple mencionat a l’inici és la manifestació més extrema d’aquesta tendència de llarg recorregut. El FC Barcelona té els preus d’entrades més cares pels grans partits dels grans clubs europeus, fet que afavoreix el consum dels turistes amb una voluntat de pagament –willingness to pay– més alta que la del ciutadà mitjà, ja que rarament repetiran la compra. Per molt barcelonista que sigui el turista, és molt difícil que comprengui completament el que representa el club o que se sàpiga els càntics. Per això, el Barça també és un dels grans clubs amb més seients buits per partit, en part perquè tenia i tindrà l’estadi amb més capacitat d’Europa. La política de seient buit, en la que els socis cedeixen el seu seient al club a canvi d’un percentatge del preu de venda, és un altre dels causants d’aquesta manca d’ambient, sobretot en els partits contra rivals de menys rang.

La problemàtica dels preus ha estat corregida a Alemanya, on les entrades són molt més assequibles, sobretot si es té en compte que el salari mínim teutònic és el doble que l’ibèric. En el país germànic tots els estadis estan plens de locals que animen durant tot el matx, perquè s’identifiquen al 100% amb els seus clubs. La política de propietat dels clubs, la major part de la qual està en mans dels socis, també ho afavoreix. Pels escèptics aquest podria ser un dels fets diferencials entre el cas hispànic i l’alemany, fins que s’assenyala que el Barça és propietat dels socis -i al soci no se’l pot enganyar.

Adrià Riu i Blasco
Graduat en Història, menció en Història Contemporània, per la Universitat Autònoma de Barcelona (2017-2020). Actualment, estudiant del Master in Cultural Economics and Entrepreneurship a Erasmus Universiteit Rotterdam. Ha escrit articles a la revista digital Núvol i va ser guanyador de la 5a edició del Premi a TFG sobre desenvolupament sostenible i justícia global atorgat per la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close