General / Patrimoni

Un far terra endins

Benavites és un lloc estratègic entre Almenara i Sagunt, al costat de la Via Augusta, l’autopista de l’antiguitat romana que connectava el nord d’Àfrica amb el sud de la península itàlica. Un lloc ple d’aigua.La torre de Benavites és en certa manera un enigma. És el testimoni d’una època i una societat molt diferent a l’actual. Un lloc medieval polivalent: una fortalesa i una residència senyorial alhora.

També un palau renaixentista i al mateix temps un castell inexpugnable per a un moment incert de revoltes, atacs piràtics i conflictes socials en el Regne de València… Què va fer que algú dibuixara a les parets de la torre de la Senyoria de Benavites escenes de vaixells de guerra? Quina amenaça temia?

Actualment, la torre de Benavites s’alça magestuosa enmig d’un paisatge espectacular, ple de verd, de vida, d’aigua, de camps dissenyats amb un gegantí tiralínies i d’un blau que anuncia la mar Mediterrània. La Font de les Valls subministra el líquid de la vida d’una manera constant als camps de la comarca. Fa dos mil anys, els humans que habitaven aquestes terres, ja sabien el valor de l’aigua. I per això la gestionaven i l’optimitzaven amb un rellotge hidràulic: la clepsidra. Al museu de Benavites en trobem encara alguna.

Panoràmica des de la finestra de la torre.

Un paisatge que havia vist passar moltes cultures durant més de dos mil anys. La Vall de Segó és una zona on confluïen totes les cultures des d’època ibèrica. La zona formà part del “ager saguntorum” i en època islàmica el territori tenia moltes alqueries. De fet, Benavites és una alqueria musulmana: Ibn Abidis… Fill d’Abidis.

Per fora, l’edifici no només ens parla d’una potència arquitectònica notable, sinó d’un fet que canvià la història de Benavites, del Regne i de la Corona. L’expulsió dels jueus ordenada per la inquisició castellana el 1492 tenia un objectiu: esborrar la memòria del poble jueu, la seua presència. Un dels calls més importants de la Corona era el de Morvedre, el de Sagunt. Homes, dones, objectes i vivències van desaparèixer del paisatge, de la Vall de Segó. Del Regne de València, de la Corona d’Aragó. Només alguns testimonis ens parlen que allò va passar. Una de les pedres que valgué per a construir la torre és una làpida funerària hebrea. Això ens indica que aquell nivell de l’edifici es faria després de 1492, ja que abans hauria estat difícil espoliar una làpida jueva d’un cementeri. Però aquesta construcció encara va viure un segon èxode humà: el dels moriscos un segle després.

La gènesi de la torre de la Senyoria de Benavites és encara desconeguda. Mentre que alguns sostenen que l’ànima de la construcció és un castell de guaita musulmà, uns altres defensen que el subsòl guarda estructures d’algun element arquitectònic islàmic relacionat amb els cuirs i els tints. De fet, és un edifici impressionant. De més de 22 metres d’alt. La presència de la torre indica un poder econòmic per part dels senyors que la van construir al llarg sobretot de dos segles.

Des del segle XIII, la Torre passà per moltes mans. Una de les famílies van ser els Corella, senyors de Cocentaina, de Benavites i d’Almenara. Aquests senyors, com molts d’altres tenien durant el segle XVI al seu servei el col·lectiu morisc. Una mà d’obra semiesclava que donava als senyors grans beneficis. Benavites tenia població cristiana i morisca. De manera que quan arribà el conflicte amb els musulmans valencians, el poble va experimentar una profunda inestabilitat.

L’espectacular escala de caragol de la torre.

De tota manera, l’edifici es conforma a través d’un projecte unitari que té un element primordial: una fascinant escala de caragol que connecta tots els nivells de la torre feta d’obra. Possiblement, la consolidació de l’edifici es va fer a principis del segle XVII, quan els moriscos del senyoriu van provocar aldarulls en ser expulsats del Regne. Segurament els senyors de Corella tenien por que els seus vassalls moriscos que vivien en condicions extremes, se’ls revoltaren. I per això, van convertir el conjunt palatí en una fortalesa.

Les escales de caragol són possiblement la joia de la corona de l’estereotomia mediterrània. Unes escales que s’aproximaven a les formes que la natura ens donava: als del nombre auri, als d’un gran mol·lusc que ascendia, s’estirava, i que no tenia eix. Eren escales que no tenien ànima… De fet, quan les mires des de dalt, aquelles formes es transformen en un ull màgic el qual t’observa i t’hi integra.

El nivell de terra té les característiques pròpies d’una construcció defensiva amb espieres, pont llevadís i fossar. És interessant observar que el subsòl té un pou d’aigua que constituïa una garantia per a un possible atac o setge. El caràcter inexpugnable i defensiu s’accentua per la quantitat d’espieres que estan pensades tant per a armes llancívoles com per a armes de foc.

Paviment de Manises.

El segon pis té un caràcter eminentment residencial. El paviment és el típic d’ossets de Manises del segle XV i el sostre ens mostra una coberta interessantíssima feta amb guix molt fi que ens porta directament a alguns palaus gòtics i renaixentistes de la Toscana i del Lazio. I els relacionem amb els palaus de Cocentaina o d’Oliva. És lògica aquesta connexió estètica, ja que els senyors de Benavites, Benicalaf, Quartell, Almenara i Cocentaina eren els Corella i tenien relacions amb aquell món itàlic mediterrani. El lucratiu negoci de la seda estenia un màgic fil per moltes comarques del Regne i provocava intercanvis a la Mediterrània. La seda va ser un motor econòmic per a la comarca. Els cucs de seda produïen uns fils fascinants que junts formaven uns teixits que competien amb el mateix Sol. I només els més rics podien comprar aquell tros d’astre.

Cal observar que ací tenim els primers grafits que representen un gran vaixell de tres pals i un lleny… En quin moment es van fer els grafits de la Torre de Benavites. Es van fer tots al mateix temps? Els va fer una mateixa persona? Què volien representar? Una amenaça? L’expulsió per mar de 1609?

Al tercer pis tenim un paviment de Rosa de Jericó de Manises. Els festejadors o balcons amb peanya els tenim per tota la construcció. I ací una cuina. De fet, al llarg del temps aquestes estances degueren adaptar-se a les diferents necessitats dels habitants de la Torre. El terra té una ceràmica que popularment es coneix com “d’escarabatets”, ja que la gent identificava els pètals de la rosa amb els coleòpters que devien conviure amb la societat del segle XVII. Al quart pis tenim més grafits. Dibuixos que també representen vaixells. I representacions epigràfiques: en àrab i en castellà.

Grafiti d’un vaixell.

La part superior de la torre era una autèntica posició estratègica amb una gran potència de foc i d’observació. No només permetia guaitar les amenaces que venien per mar i per terra. També estava preparada per a resistir un setge i un atac. La torre i la seua orientació eren un punt estratègic de primer ordre. Des de dalt de la torre de Benavites teniu un paisatge extraordinari. La torre és com un far dins de terra. I ens proporciona una foto “satèl·lit” del segle XV. És com un dron medieval. I des del seu cim podeu sentir-vos un poc els reis del món.

La Torre de la Senyoria va estar molt temps abandonada, servint de sala de jocs als xiquets i xiquetes de Benavites. A poc a poc, la consciència i el respecte cap a la memòria i el patrimoni van tornant a la torre la dignitat que sempre ha tingut.

La torre de Benavites continuarà observant, des de la seua privilegiada talaia, un paisatge i un país que mira al mar. Un paisatge, un poble i un país que d’ací a 1000 anys continuarà estimant i admirant una torre que ha format part de la memòria patrimonial d’un poble que respecta, estima i cuida el llegat dels seus avantpassats.

Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.
Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close