General / Debat

Un manifest per a un nou temps de cultura

“Per una nova cultura compartida i oberta el món”, el manifest auspiciat pels Premis El Temps de les Arts i llançat en col·laboració amb la Federació Llull i la Xarxa Vives d’Universitat, està rebent un important suport social. Fins ara l’han signat més de 1.800 persones de persones de diferents àmbits, incloent figures de la cultura de reconegut prestigi. I la proposta, que podem qualificar com a programàtica, una guia per a un nou temps, ha rebut el suport explícit de desenes d’entitats culturals, cíviques i professionals d’arreu dels territoris de llengua catalana. 

Personalitats com Ingrid Guardiola, Màrius Serra, Sergi López, Joan-Lluís Lluís, Jordi Puntí, Sebastià Alzamora, Vicenç Villatoro, Gino Rubert, Manuel Baixauli, Ester Xargay, Vicenç Altaió, Anna Moner, Joan Francesc Mira, Pep Munné, Eduard Escoffet, Isona Pasola, Joan Fontcuberta, Jordi Badia, Jordi Cuixart, Joan Sala, Vicent Usó, Joan Magrané, Anna Malagrida, Frederic Amat, Pilar Vélez, Núria Cadenes, Francesc Abad, Mabel Palacín, Sergi Belbel, Pilar Parcerisas o Lluís Calvo, entre molts altres (aquest és l’enllaç del text i els seus suports), juntament amb centenars de ciutadans i ciutadanes relacionats o no amb el món de la cultura, estan donant suport a un manifest que, aprofitant el canvi de paradigma que d’alguna manera ha suposat la pandèmia, planteja un canvi de rumb, una repensada de les bases “sobre les quals hem de reconstruir un país que s’ha demostrat fràgil i ple de vulnerabilitats”, diu el text.

Tot i les limitacions argumentatives pròpies d’un manifest, “Per una nova cultura compartida i oberta al món” planteja qüestions de fons per a un debat amb molt recorregut que parteix dels nous paradigmes creats per la crisi social, econòmica i sanitària que es comença a remuntar amb tanta dificultat. Després de recordar el paper de la cultura durant la transició com a “eix vertebrador simbòlic de la nació”, el manifest alerta que no les polítiques públiques no han aconseguit afavorir “un model propi d’equilibri entre la memòria i la innovació”. I com a conseqüència, el trànsit per posicionar la cultura com a eix central és lluny d’assolir-se.

Una cultura sense límits.

Sense citar-ho expressament, costa llegir aquest enunciat i no relacionar-lo amb el paper subsidiari de la cultura en la gestió política, ja siga a través de pressupostos públics que són lluny de visualitzar les qüestions culturals com a prioritàries. També per actuacions en el terreny simbòlic, dels gestos, que deixen entreveure aquesta visió subsidiària. La gestió de la pandèmia pel que fa a la cultura, sobretot en la primera desescalada, deixava entreveure aquesta noció de la cultura com allò que va darrere de tota la resta de prioritats. 

En paral·lel, cal sumar un sistema autonòmic que ha parcel·lat la gestió i ha fet compartiments estancs entre els sistemes culturals dels diferents territoris, un aïllament parcialment trencat per iniciatives públiques i privades (la Xarxa Vives, les entitats que formen part de la Federació Llull) i també per la capacitat de determinades activitats de sobreposar-se a les cotilles, com seria l’exemple de la música, l’àmbit segurament amb un intercanvi més gran i fluid entre territoris. 

En aquest punt cal un replantejament a fons per aconseguir el sistema obert, cohesionat, arrelat i en construcció permanent de què parla el manifest. L’única manera de passar de pantalla, d’anar de la subsistència a l’expansió. Una cultura molt més col·laborativa i cohesionada.

El patrimoni comú

La cita a Joan Fuster en el manifest, qui parlava que un patrimoni comú és la base per a un futur també en comú, és qualsevol cosa menys casual. En moments convulsos, cal trobar referents i punts d’ancoratge sobre els quals construir. I la llengua i la cultura és segurament l’actiu compartit més potent que tenim. Aquesta construcció, tanmateix, no podem deixar-la en mans únicament dels poders públics, és una tasca que requereix de la convicció col·lectiva. Així s’ha de llegir la crida “a la societat civil i les institucions” del manifest, perquè sols a través d’una implicació i una convicció més grans es pot arrencar la màquina de generar sinergies.

En aquest punt cal contextualitzar el manifest, sorgit com a una de les derivades d’una iniciativa ambiciosa i de gran abast com són els primers Premis El Temps de les Arts, amb un colofó d’enorme poder simbòlic com és el lliurament simultani a Perpinyà, l’Alguer, Andorra, València, Palma i Barcelona. Aquesta visualització de la cultura compartida forma part segurament del tipus de plantejaments que ens poden ajudar a projectar una visió més oberta i decidida de construcció d’un nou sistema cultural comú, més ambiciós i obert.

Cultura en observació.

En una societat globalitzada, tanmateix, cal afegir nous pilars a la cohesió interna, la visió eixamplada i oberta. Una cultura que no és capaç de projectar-se al món, que no mostra més enllà de les nostres fronteres els seus millors creadors i creadores, que no és capaç de generar una marca reconeixible, està condemnada a la irrellevància. És per això que l’apel·lació del manifest a la internacionalització no hauria de quedar com una d’aquelles codes que queden bé en aquest tipus de plantejaments, la mena de proposta ambiciosa que la gent es mira com un desideràtum i no com un objectiu assolible. 

Hi ha camins per davant, alguns transitats de manera esporàdica o no del tot sistematitzada: traduccions literàries dels nostres millors autors i autores, gires internacionals o presència en les fires de les companyies de teatre i dansa, producció audiovisual capaç de competir en mercats internacionals, exportació de talent en les arts visuals… Tenim segurament la matèria primera necessària, tot i que sempre hi ha marge de millora, però aquest esforç necessita de nou de la màxima implicació social i institucional. Una cultura reconeguda a l’extern serà una cultura forta a l’intern.

En tot cas, cal recordar una obvietat com ara que els premis estan fets per reconèixer la tasca artística nostrada, creadors i creadores que s’han esforçat per arribar a l’excel·lència. I això ens du a una última reflexió: en contra de les visions que posen els usuaris de la cultura en el centre del tauler, com si hi haguera que satisfer una sèrie de necessitats en termes econòmics d’oferta i demanda, el manifest posa l’accent en els treballadors i treballadores de la cultura, en aquells que conceben la creació i en l’exèrcit de persones que la fan possible. 

Cultura com a eina de cohesió i projecció, cultura que és alhora antídot. “Ara és temps per entendre la cultura com un bé essencial. Perquè és el foment de valors imprescindibles com la convivència, el respecte o el pluralisme, indispensables en moments en què la intolerància creix”, s’afirma en una penúltima frase sintètica però farcida de subtext, carregada de significació.

A aquesta deriva hem de saber contraposar l’amor a les arts i la vida, com apunt el manifest. Una cultura comuna que és “amor per la vida”. I també un tresor que cal cuidar, fer més gran i ensenyar al món. 

Parlar, escoltar. Fotografia: Jordi Play
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close