El millor elogi que es pot fer de ‘Con los ojos bien abiertos’, una col·lecció d’assaigs sobre art que Julian Barnes (Leicester, 1946) ha escrit al llarg dels últims trenta anys i que el 2015 va aplegar en un volum, és que agradarà tots aquells lectors que sentin un entusiasme apassionat per la pintura i la literatura.
Reconec que la frase té un molest regust de clixé de faixa publicitària, però si tenim en compte la poca freqüència amb què podem llegir textos en què uns coneixements sòlids i exhaustius sobre art són vehiculats mitjançant una prosa densa i diàfana, narrativament precisa, persuasiva i elegant, neta de petulant ronya argòtica i d’abstruses filigranes teòriques, estarem d’acord que el clixé no és tal.
El llibre, aparegut en castellà a finals del 2018, consta de divuit textos: disset assaigs sobre disset artistes i una introducció inicial. Val la pena prestar atenció a la introducció perquè Barnes, a més d’explicar-hi el naixement de la seva passió per l’art –una passió casual, mai incentivada, ni tampoc desmotivada, pels seus pares, mestres d’escola–, posa les cartes sobre la taula, d’una manera gens programàtica ni dogmàtica, en relació a allò que espera d’una obra d’art per sentir-s’hi atret, interessat, encuriosit i/o fascinat.
En aquest sentit, conta que al principi allò que el fascinava no era l’art sinó l’art modern. Per art modern, cal entendre un tipus d’art que agafava la vida i la realitat i les transformava, “mediante un proceso secreto y fascinante, en otra cosa: algo relacionado con la vida, pero más potente, más intenso y, preferentemente, más extraño”. Amb els anys, Barnes va adonar-se que aquest lligam transformador amb la vida no era cosa només de l’art més extravagant, trencador, inopinat o imprevisible, sinó que qualsevol tipus de gènere i d’estil (també el realisme més exacte i minuciós) podia acabar donant uns resultats sorprenents i formidables, si era cultivat amb empenta creativa, talent imaginatiu i destresa tècnica.
Sense caure mai en el to sentenciós, sense pretendre mai construir estructures teòriques tancades, Barnes sovint es treu de la màniga observacions d’una lucidesa, diguem-ho així, sistèmica. Són observacions que funcionen com conclusions sàvies després de tota una vida d’experiències com a contemplador d’art –i com a escriptor de novel·les–. N’és una mostra aquesta frase sobre el doble mecanisme principal de la creació: “en todas las expresiones artísticas suelen darse dos cosas al mismo tiempo: el deseo de hacer algo nuevo y una conversación ininterrumpida con el pasado”.
Géricault, Delacroix, Courbet, Manet, Fantin-Latour, Cézanne, Degas, Redon, Bonnard, Vuillard, Vallotton, Bracque, Magritte, Oldenburg, Ron Mueck (però d’una manera només tangencial), Freud (Lucian) i Hodgkin: aquests són els disset artistes que surten al llibre. La llista delata dos aspectes crucials i obvis de la relació de Barnes amb l’art. La primera és la seva predilecció per la pintura francesa. La segona, la seva predilecció per la pintura a seques.
Relatiu a aquesta segona qüestió, n’hi ha prou de dir que el text titulat Entonces ¿eso se convierte en arte? agafa l’escultor Ron Mueck simplement com un pur pretext. Barnes compara les seves escultures hiperrealistes –de cossos humans vulgars– amb uns cossos embalsamats fa cosa d’un segle per raons estrictament mèdiques, i es pregunta què fa que una cosa sigui considerada art i l’altra no. També és molt eloqüent que el text més desdenyós i crític de tot el volum sigui, amb diferència, el dedicat a Claes Oldenburg, conegut sobretot per unes escultures que, entre literals i kitsch, reprodueixen elements de la quotidianitat americana més consumista.
Tot i que algú en tingui la temptació, seria absurd desqualificar Barnes com a crític d’art –o com a observador informat i apassionat de l’art– dient-ne que té gustos conservadors. O clàssics, si es vol optar per un adjectiu menys agressivament connotat. No, Barnes no és clàssic ni conservador. El que passa és que detesta algunes de les coses que han marcat el curs d’això que hem convingut a anomenar art contemporani: les brometes peresosament autoreferencials, les frivolitats lúdiques fetes i presentades de qualsevol manera, les rebel·lies trivials, les rareses fetes per provocar (provocar a qui?, com?, per quines raons?, amb quins objectius?), la ganduleria petulant de qui es pensa que fa art només perquè ell (o ella) es declara artista…
L’autor d’El sentit d’un final i L’única història tampoc no vol perdre temps amb debats estèrils, gastats, potser irresolubles. En relació amb això, té un paràgraf tan memorable que val la pena reproduir-lo sencer. “Ah, pero ¿es arte? Esa vieja pregunta que se repite tediosamente cada vez que se exponen ladrillos apilados, camas deshechas o luces que se encienden y se apagan. El artista se defiende respondiendo: Es arte porque yo soy un artista y, por lo tanto, todo lo que hago es arte. El galerista habla mediante un código estético que los granujas y tunantes de la prensa repiten como loros o imitan con sorna. Siempre deberíamos estar de acuerdo con el artista, pensemos lo que pensemos de su obra. El arte no es, no puede ser, un templo del que tengamos que excluir a los incompetentes, los charlatanes, los oportunistas y los que buscan publicidad; el arte se parece más a un campo de refugiados donde la mayoría hace cola con un bidón de plástico para obtener un poco de agua. Lo que sí podemos decir, sin embargo, cuando nos enfrentemos a otro vídeo interminable y repetitivo de un momento ínfimo y nada excepcional de la propia vida del artista, o a una pared con un enorme collage de fotografías banales, es: Sí, claro que es arte, claro que eres un artista y que tus intenciones son serias, estoy convencido. Solo que me parece que esto tiene un nivel muy bajo: intenta dotarlo de más ideas, originalidad, oficio, imaginación, en una palabra, de más interés. El gran escritor de relatos John Cheever dijo en una ocasión que el interés era el primer cánon estético”. Oi que valia la pena citar-ho sencer? Va, no us reprimiu les ganes i, abans de prosseguir, rellegiu-ho.
Un dels punts forts d’aquests textos és la manera com Barnes hi fa conviure un succint repàs a la biografia dels artistes, l’anàlisi d’algunes de les seves millors obres (o de les més representatives) i un resum sumari però instructiu de la seva trajectòria creativa i de l’evolució del seu estil, tot posat sobre l’escenografia sintetitzada del context històric i cultural.
Per si això fos poc, molts dels millors passatges del llibre tenen una excitant dimensió narrativa: Barnes no amaga ni reprimeix la seva condició de novel·lista. Un exemple el trobem en la manera trepidant i claustrofòbica com relata l’anècdota real –el naufragi d’un vaixell i els tretze dies atroços (canibalisme inclòs) que passaren en alta mar un grup minvant de supervivents– en què Géricault es va basar per pintar La balsa de la Medusa.
No em bastarien cinquanta paràgrafs per esmentar tots els detalls, reflexions, apunts i aspectes interessants del llibre. Una de les virtuts de Barnes és que de tot en pot treure material de profit: de la contradicció que hi ha entre la figura icònicament romàntica de Delacroix i la seva vida poc aventurera i el seu afany de ser acceptat per l’Acadèmia; de la riquesa amb què Courbet va saber treballar dins els límits del realisme, uns límits que va ampliar a còpia de virtuosisme tècnic i gosadia política; de l’eloqüent distància física –una distància que denota tensió i competitivitat– que separa les figures que Fantin-Latour va pintar en els seus famosos retrats col·lectius (el més famós dels quals és aquell en què apareixen Rimbaud i Verlaine); del fet que Cézanne retratava els homes i les dones com si fossin naturaleses mortes mentre que quan pintava fruites o paisatges –en especial pomes o el mont Saint-Victoire– els insuflava una vitalitat quasi humana; de la total divergència entre la convencional, sedentària i monògama vida d’Odilon Redon i el seu art fantasiós i ple de misteris incessants; de la fidelitat potser lúgubre amb què Bonnard va pintar durant dècades la seva esposa; del fet que Bracque va acabar sent un gran artista perquè va saber protegir-se de l’influx de Picasso, a qui no va voler seguir el ritme, per qui no es va deixar vampiritzar; de la violència d’ogre invasiu, megalòman i brutal de Lucian Freud…
Intel·ligent i molt ben escrit –com podria no estar-hi, si estem parlan de Julian Barnes?–, no se m’ocorre una manera més pertinent d’acabar la ressenya de Con los ojos bien abiertos que reiterant el que n’he dit al principi: el millor elogi que es pot fer d’aquest llibre és dir-ne que és un festí per als apassionats de l’art i la literatura.
Con los ojos bien abiertos. Ensayos sobre arte
Julian Barnes
Traducció: Cecilia Ceriani
Anagrama
Barcelona, 2018
