General

Una casa de París

Un cop passades les dues voltes del semipresidencialista sistema electoral francès, i, el passat dissabte, la presa de possessió, creiem oportú d’aturar-nos i entrar, ni que sigui a través d’unes ratlles, a la seu i residència oficial de la presidència de la República més monàrquica d’Europa: el Palau de l’Elisi. Els salons, habitacions, despatxos, escales, jardins i espais varis que ocuparà, per cinc anys més, Emmanuel Macron —copríncep laic d’Andorra— i la seva família. 

Emplaçat al núm. 55 del carrer Faubourg-Saint-Honoré —en origen, un simple camí que connectava París amb el poble de Roule, i el Grand Cours— dins del  districte (arrondissement) VII de la capital gal·la. El Palau compta amb més 11.000 m² de superfície construïda, unes 356 habitacions, 2 ha destinades a jardins d’ús privat, 1.000 treballadors, 320 rellotges, més de 2.000 mobles, 75 vehicles, un dels conjunts de seguretat i protecció més moderns d’Europa i una de les millors col·leccions públiques d’arts aplicades i decoratives a escala mundial. 

La història del conjunt àulic s’inicia l’any 1718, amb unes obres que s’allargaren fins al 1722, sota l’encàrrec del comte d’Évreux, Louis Henri de La Tour d’Auvergne, a l’arquitecte Armand-Claude Mollet va edificar-se un dels principals palaus del seu temps. 

Jardins del Palau de l’Elisi. PRF

Una consideració que s’amplià amb la presència en el moment que la propietat del Palau recaigué sobre Madame de Pompadour, a través de l’adquisició que realitzà el rei de França, Lluís XV, per dotar a una de les seves amants d’una residència a París. Al llarg del segle XVIII la propietat anà passant entre diversos membres de l’alta noblesa i aristocràcia francesa.

No fou fins a l’arribada de Napoleó que el Palau s’integrà al patrimoni imperial gràcies a la cessió que en feu el mariscal Murat a favor de l’emperador el 1808. El juny del 1815, va ser l’escenari de l’abdicació de Bonaparte abans de ser desterrat. Amb el retorn borbònic passà definitivament a patrimoni nacional. 

L’any 1848, per decisió de l’Assemblea Nacional de la Segona República, el Palau oficialitzà el seu ús com a residència oficial del president. Un fet que s’ha anat repetint fins a l’actual Cinquena República. 

Despatx Presidencial al Saló Daurat del Palau de l’Elisi. PRF

Al llarg del segle XIX les obres, reformes i restauracions afecten i amplien l’edifici, però no desvirtuen l’herència estètica del segle XVIII. Unes accions que milloraren les condicions d’habitabilitat, però al mateix temps respectaren una coherència estètica, artística i arquitectònica destacable. L’ús de l’edifici també indicà certes reformes com la instal·lació de llum i electricitat, aigua corrent i calenta, telèfon… 

La invasió de París per part de les tropes nazis i la Segona Guerra Mundial provocaren el tancament i retirada de la presidència de la República del Palau cap a diferents punts de la França Lliure, liderada pel general De Gaulle, el qual, un cop restituïda la presidència i aixecada la Cinquena República, plantejà el trasllat de la seu de la presidència cap als Invàlids, el castell de Vincennes o d’altres localitzacions a fi de poder accedir amb mitjans aeris, millorar les comunicacions terrestres i aïllar el centre de poder del rovell de l’ou de la capital. Unes gestions, que com tots sabem, no arribaren a bon port. 

Saló amb decoració de l’època del president Pompidou. PRF

Les últimes intervencions arquitectòniques al Palau s’acabaren abans de la pandèmia, on s’arrengaren gran part dels jardins per millorar l’estalvi i gestió de l’aigua, s’arreglaren afectacions estructurals importants a les zones nobles i milloraren les instal·lacions, que en alguns casos, s’arrossegaven amb intervencions del segle passat. 

Com passa amb el sistema museístic i cultural francès, cada habitant de l’Elisi ha intentat deixar-hi la seva marca personal i, almenys amb bona intenció, millorar el llegat presidencial. L’actual organització interna beu de les distribucions del segle XX, amb l’ús oficial de la planta baixa i principal, una zona privada per a la família presidencial i d’altres edificacions annexes dedicades al pinyol d’assessors i col·laboradors. 

A través del pati principal o d’honor, s’accedeix a la planta baixa del Palau. Una zona que acull sales cerimonials destinades a recepcions i reunions amb convidats estrangers o a la reunió de les sessions del Consell de Ministres. Amb la connexió a través de l’escala Murat o d’honor —decorada amb obres de Rodin i  François Dubois— s’arriba al primer pis. 

Saló amb decoració de l’època del president Pompidou. PRF

La primera planta del Palau resta destinada a l’acollida d’espai de treball del president, els seus assessors més proper i la primera dama —una figura que no resta vinculada a cap legislació, però que assumeix activitats paral·leles a les línies estratègiques de la presidència de torn. El Saló Daurat, que ja era utilitzat per Madame de Pompadour com espai principal del palau, acull, des de la presidència de Charles de Gaulle, el despatx oficial del president. Un espai que l’actual inquilí del Palau, com també feu el president Valéry Giscard d’Estaing, només fa servir per a ocasions especials, com la recepció d’autoritats i visites oficials o la realització de les fotografies oficials com a president i copríncep. El despatx d’ús diari és, doncs, la zona destinada a l’oficina del quarto militar del president. 

Les golfes de Palau, històricament, han acollit espais destinats a l’ús privat de la família del president, encara que ara estigui destinada a sales de treball, reunions i despatxos a disposició dels equips presidencials. 

Les ales est i oest del cos principal del Palau acullen zones de treball, d’ús privat, cuines, espais per a la premsa, salons principals com el dels tapissos, menjadors, l’antiga capella, despatxos i la biblioteca. 

Com en altres residències presidencials, reials i de caps d’estat, la decoració privada i pública de les sales, sovint, han estat temes d’estat. L’Elisi manté, en alguns casos especials, intervencions històriques. Un cas destacat és la petjada que deixaren al Palau el matrimoni Pompidou en diferents sales del conjunt. Expandida cap a les altres residències oficials, com és el cas del veí Palau Marigny, el pavelló de la Lanterne o el fort de Brégançon. Uns espais que no s’han de barrejar amb altres propietats urbanes i patrimonials vinculades a la presidència, al primer ministre o a l’ús del mateix govern gal. 

Dels gustos presidencials, traduïts al mobiliari i decoració del Palau en respon, gràcies als seus magnífics fons, professionals i possibilitats, Mobilier national, una entitat pública que agrupa diferents manufactures i tallers artesans, una immensa col·lecció de mobiliari destinada a l’ús institucional, centres de restauració i un complet espai d’exposició. 

Com ja exemplificàvem a l’article «Art de despatx», l’ús o abús d’una decoració o altra en un espai de poder —com el Palau de l’Elisi— no és un fet banal. Part del missatge, de la intenció, amb allò que no veiem, ens ho diu, explica o crida el que hi ha a les parets, sales, despatxos, espais… d’una casa de París. 

Damià Amorós Albareda
Historiador de l'art i museòleg, format a la Universitat de Barcelona i Universitat de Girona a més de la Real Acadèmia de Bellas Artes de San Fernado. Membre de la junta de l'Associació de Museòlegs de Catalunya i delegat territorial de l'AMC a la demarcació de Tarragona. He escrit a l'Ara, Diari de Tarragona, Nova Conca i la Segarrra, a més faig coses a l’Espluga FM Radio.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close