No hi ha cap llibre roín en la ment d’un autor. El que passa és que molts llibres ens arriben inconclusos, poc treballats, immadurs, cedits abans del punt òptim, punt que no se sol aconseguir per addició, sinó per poda. Pocs són els textos no farcits de fullaraca, inclosos més d’un clàssic. Contextualitzem, però: molts totxos foren escrits en èpoques en què el concepte de temps era distint al nostre, en què anar al poble veí podia costar tant com ara viatjar a l’altra punta del món. Sovint, a més, els autors cobraven per entregues que publicaven a la premsa. A més planes, més paga.
Stefan Zweig proposa, a El món d’ahir, de “publicar, en una sèrie sinòptica, tota la literatura universal, des d’Homer fins a La muntanya màgica, passant per Balzac i Dostoievski, amb escurçades dràstiques de passatges superflus concrets; aleshores totes aquestes obres, que sens dubte tenen un contingut intemporal, podrien tornar a infondre vida a la nostra època”. Zweig també es pregunta en quina virtut dels seus llibres es basa l’èxit, segons ell “insospitat”, de què disfruta. I, havent rumiat, ho atribueix a la seua dèria per “condensar i compondre”, “un continu desempallegar-se de llast, un comprimir i aclarir constant de l’arquitectura interior”.
Jo, la proposta de Zweig d’escurçar obres, l’aplicaria no solament als clàssics, sinó també als contemporanis, fins i tot als coetanis. A tot déu, vaja. Perquè la percepció que tinc com a lector és que no es fa cas d’aquelles sàvies paraules de Borges: “Les moltes pàgines, en general, són promesa de tedi o de rutina”. Ho patisc quan llig un assaig farcit de citacions i allargassat, que es podria condensar en un aforisme o, com a molt, en un article. O una novel·la que podria mantindre la tensió i l’interès des de la primera frase, si no fora per les dues-centes pàgines de greix, insulses, que li sobren. I què se’n pot fer, d’un conte que semble llarg?
Proposta als editors: així com delegueu competències als correctors i dissenyadors, contracteu també un esporgador de textos, un lector crític, despietat, que, amb una dalla esmolada, faça net i salve de la grisor projectes que en el fons no són roïns, sinó que han quedat a mig recorregut. Podem fins i tot, si l’autor s’ofèn per la intrusió, esgrimir un descàrrec ètic: a ningú no li sobra temps, respectem el lector.
No hi ha cap llibre roín en la ment d’un autor, però s’amaga dins d’un bloc de marbre de Carrara d’on, com feia Michelangelo, cal extraure’l a colps de martell sobre l’escarpre; cal escurçar, “condensar i compondre”, obstinats, sense pressa. Si no ho fa l’escriptor, si tira la tovallola, cal que algú l’ajude i empre, rigorós, la dalla. I pare ací. No vull fer-ho llarg.
