General / Llibres

Una estranya comprensió de tot

Aquestes paraules no pretenen ser res més que una forma d’elogi a la vida contemplativa, al silenci, a una poesia de l’obertura. Perquè —parafrasejo a l’escriptora, filòloga i historiadora medievalista Victoria Cirlot—, el silenci és un estat d’ànim sobtat, insospitat, que s’apodera de tu i de tot allò que t’envolta i és un gran esdeveniment, una estranya comprensió de tot, una gran il·luminació.

L’obra de l’escriptor Lluís Calvo, i en concret, el llibre Transfiguracions publicat el 2022 per Edicions Poncianes, evoca, entre altres temes i motius, aquest caràcter indicible de la nostra realitat. Un assaig-narració-poema que recorda, pel seu lirisme a La promenade sous l’arbre del poeta i traductor Philippe Jacottet, una veu intenta habitar el sentit melòdicament, i ens fa creure que el discurs poètic encara és possible.

Lluís Calvo i Guardiola (Saragossa, 1963)

Un elogi a la incertesa dels dies lents sota la constant de la boirina com una veladura que ho intercepta tot. Un elogi als paratges que existeix sols per abellir la mirada i extenuar-la en la recerca inconscient d’una nitidesa amable. Indrets en què un no arriba mai a la claredat que desitja i els vespres semblen no acabar-se mai. Les tardes lentes i la imprecisió del final dels dies. Potser perquè hi ha coses de què no es pot parlar pel seu caràcter indicible i per a les quals qualsevol intent d’aproximació resultaria un fracàs que evidencia encara més la mateixa impossibilitat. Éssers constituïts pel llenguatge, éssers de paraula per als quals les paraules i la parla no són suficients.

Transfiguracions com una gran amalgama de motius —interioritat i obertura, recés i silenci, llum i interconnexió, natura i geografia, art i espiritualitat, filosofia i teologia, viatges i mística, cos i amor, meditació i simbologia, fragmentació i unicitat— que acaben per cloure’s en una idea capaç de sobreposar-se al mateix text. Un viatge físic i espiritual que amaga en la natura els secrets insondables de l’ànima humana i posa de manifest la idea d’un pelegrinatge interior subversiu i anticapitalista, en les dinàmiques asfixiants i les misèries individuals i socials que ens sobrepassen —la ceguesa d’un viure que ens atordeix amb les seves lluminàries, formes i il·lusions en contraposició a la calma, el recés, la vibració i la consonància del recolliment—. Contra l’amor a la feina, la vocació per la feina, portada fins a l’esgotament de les forces vitals de l’individu, el dret a la passió. Una al·legoria al retorn de l’ànima humana, una crida a l’humanisme que és substància originària i espiritual, un cant a l’amor en tots els seus polimorfismes. I un cant a la vida que recorda al poema-cançó Vida que Lluís Llach va treure el 1979. I que, recentment, han reinterpretat els músics Rita Payés i Pol Batlle, amb una delicadesa exquisida: encara veig a vegades,/ de vegades veig encara/ els meus ulls d’infant que busquen, / més enllà del glaç del vidre,/ un color a la tramuntana./ M’han dit les veus assenyades/ que era inútil cansar-me; / però a mi un somni mai no em cansa,/ i malgrat la meva barba/ sóc infant en la mirada./ A vegades veig encara… vida, vida! Si em faig vell en les paraules,/ si em faig vell en les paraules/ per favor tanqueu la porta/ i fugiu de l’enyorança/d’una veu que ja s’apaga./ Que a mi no m’ha de fer pena, / que a mi no em farà cap pena/ i aniré de branca en branca/ per sentir allò que canten/ nous ocells del meu paisatge./ Que a mi no em farà cap pena… és vida, vida!

Il·lacions d’imatges, la constant oposició entre eros i tànatos, la bellesa i l’horror, la necessitat de la destrucció, la fragmentació, i la foscor per a l’existència de la composició, la unicitat, la llum. En paraules de l’autor, “no cal buscar res enfora perquè tot resta endins”. Això és, deixar un espai per a la riquesa interior és el que ens permet copsar el silenci i l’equilibri. Riquesa que en el seu cas assoleix sempre a prop de la natura, torbadora i alhora seductora, que funciona com a gran misteri i font de vida inesgotable. L’entorn natural que es presenta com a símbol i via d’accés mitjançant aquesta separació necessària del brogit i la brutor de l’urbs.

L’obra també funciona com una obertura a una realitat que intuïm a través d’uns sentits que tenen més a veure amb el frec i la insinuació. Un espurneig que empeny a la recerca interior i que, en el fons, no pretén inscriure’s en cap dogma sinó manifestar un missatge universal: no tingueu mai por a l’amor, perquè tot el que ens agita ens fa viure, el dolor, l’erotisme, la separació, la mort, la literatura, el dramatisme, la música. La vida confortable és la que no s’interroga, la que no poetitza, la que no coneix el risc. I el risc implica davallada.

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close