General / Opinió

Una frase de Van Gogh

Per què atrauen tant la mala llet i el sarcasme? Per què llegim amb fruïció Céline, Bernhard o Swift, fiscalitzadors de les misèries de l’ànima humana? I per què escoltem amb ànsia la crítica, en general, i badallem davant l’elogi?

Per higiene moral?

La seducció, tanmateix, no ve mai de la raó, ni dels bons propòsits. El brètol atrau més que el bondadós. Un fet que no canvia des de fa dècades, per exemple, és la devoció dels joves per músics que, a les cançons o als concerts, a la veu i als gestos, escenifiquen el menyspreu. Menyspreu a què? A la societat, a les convencions, a la hipocresia, al món anquilosat i tediós dels adults… Un menyspreu que, paradoxalment —o no—, no canvia res, ni un sol pèl, de la societat que condemna.

Pense en la frase de Van Gogh: “Troba bell tot el que pugues; la majoria de la gent no troba res prou bell”. Van Gogh, l’innocent, l’humil, l’ànima de cànter, el malaguanyat pintor, ara tan preat. I, la veritat, la voldria posar en pràctica.

Soc dels que, quan pensen en el poble on viu, en comportaments de la gent que l’envolta, en els governants o en els llanterners de qui depèn, ho fa, de primeres, en termes de mala llet i de sarcasme. Però la bellesa hi és, malgrat els qui la maltracten: en el camp, en el carrer, en les persones. Hi ha bellesa en un crepuscle, però també en l’anatomia d’una libèl·lula; en la façana d’una església, però també en un grafit reivindicatiu, fins i tot en el traç imprevist d’un clevill al mur. Hi ha bellesa en la forma mutant dels núvols, en la rialla d’una criatura i en el rostre d’un vell, en el moviment constant, irrepetible, de la mar, en l’aldarull dels xiquets al pati d’escola, en l’aroma del cafè o del pa, en els ulls d’un gos, en l’estol d’ocells que dibuixen una fletxa al cel, en el so dels tacons per un carrer buit… Fins i tot hi ha bellesa, si un vol, en les formes d’un escarabat o d’un tractor. La bellesa és a tot arreu, si un la sap veure, si un la busca. Aquesta és la bellesa subtil, gens òbvia, que transmeten els grans artistes, i no una de postal, domesticada.

No serà que Swift, Bernhard o Céline són, tan insolents ells, en el fons uns apassionats de la bellesa del món que, ofesos per les contínues agressions que pateix, la defensen i la reivindiquen de la manera més exaltada possible, amb el blasme, amb l’escarn, amb la burla?

“Troba bell tot el que pugues”, diu el bo de Van Gogh. “I defensa-ho amb dents i ungles”, semblen afegir els altres, en just despit contra els maltractadors.

I el despit, que no brolla de la raó, sí que sedueix.  

Manuel Baixauli
Pintor i escriptor, és autor del recull de contes Espiral (1998, refet el 2010), de les novel·les Verso (2001), L'home manuscrit (2007), La cinquena planta (2014) i Ignot (2020), i del recull d'articles Ningú no ens espera (2016).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close