Farà cosa d’uns mesos, l’amic Ponç Puigdevall em va recomanar una sèrie de novel·listes nascuts a finals del seixanta —al seu entendre, encara massa poc coneguts per la tribu— entre els quals es comptava el terrassenc Pep Puig. Les seves desvetlladíssimes editores em regalaren un exemplar de la seva última novel·la, El mar de cap per avall (L’Altra, 2021), bo i recordant-me que el text provenia d’un llibre editat per elles mateixes l’any anterior en una col·lecció de literatura juvenil; Caminant junts per la lluna. També em van dir que per a Puig la classificació de la novel·la era un fet menor, perquè les havia escrit amb la mateixa ambició. El comentari em va fer pensar en com el món cultureta-literari encara negligeix les obres ordides per a lectors adolescents o postpúbers (estúpidament, car aquesta és l’època de la vida on ens formem criteris i gustos), la qual cosa encara em va semblar més estúpid després de llegir el text, que és simplement magnífic. El mèrit de l’autor és doble, perquè servidor odia profundament l’estiu i té serioses dificultats per dedicar temps a qualsevol obra artística protagonitzada per nens. Però aquí no hi valen prejudicis, perquè com ha dit també en Ponç la prosa de Puig llisca com si fos dita i la radiografia de la complexitat emocional que es troba en el desig i les contradiccions dels infants en qüestió és d’una profunditat extraordinària. De fet, aquest estiu de calorades espantoses se m’ha fet un pèl més feliç amb l’ajuda d’en Marcel, l’Enzo, en Pitus, el Júnior i la Guida, i la seva història de naufragis magnificats pel caràcter intensíssim de qualsevol narració d’agost que, en aquest cas tan particular i tràgic, Puig versa amb una prosa absolutament allunyada de la cursileria (del llibre jo només canviaria les notes a peu de pàgina, innecessàries per una generació sobregooglejada) i una gràcia pels diàlegs i les escenes cinematografiables fora mida. Tant li fot si això és literatura juvenil, perquè Caminant junts per la lluna és un llibre deliciós i tant de bo que fos la porta d’entrada a la literatura de la quitxalla tribal. Mandrós de mi, he esperat algunes setmanes a començar El mar de cap per avall perquè volia quedar-me amb aquesta felicitat amargant de la primera novel·la del duo. Però l’estiu va acabant-se, sortosament, i m’hi posaré de seguida, abans que comenci l’inabastable doll de novetats que inundaran el tsunami de la tardor literària. Si m’ho passo la meitat de bé, ja firmo. Llegiu-la.
