La història i la política europea el trànsit de l’edat mitjana al Renaixement no es pot explicar sense fer esment a un dels llinatges valencians més importants de tots els temps, els Borja, una nissaga originària d’Aragó establida a Xàtiva que, durant un segle, va acumular quotes de poder insòlites amb la proesa de coronar dos membres de la família com a màxims pontífexs de l’església. En aquest text, de la mà d’un gran coneixedor del patrimoni i la història de la ciutat, Ximo Corts, proposem un recorregut per Xàtiva que ens ajudarà a conèixer la ciutat tot relacionant-la amb aquesta nissaga cabdal.
“L’aventura vital i política dels Borja, entre els segles XV i XVI, és tan absolutament excepcional, tan semblant a una narració fabulosa, que no necessita afegits llegendaris per a ser allò que és: increïble i única”. Així comença Joan Francesc Mira la introducció de la seua extraordinària novel·la Borja Papa. El gran intel·lectual valencià fa referència així al fet que “una família de la petita aristocràcia d’un país quasi marginal de l’Europa mediterrània” donara en menys de mig segle dos papes i una dotzena de cardenals a l’església romana i ocupara el seu centre de poder. Efectivament, es tractava d’una família de cavallers, un dels estaments mitjans de la jerarquitzada societat medieval, que havien arribat a terres valencianes des d’Aragó, potser originaris de la població de Borja, seguint el rei Jaume I en la conquesta dels territoris fins aleshores domini musulmà.
Un periple extraordinari que comença a Xàtiva i el que és ara la comarca de la Costera. I que va deixar nombroses petjades en el patrimoni que recorrem de la mà de Ximo Corts, president durant molts anys del prestigiós col·lectiu cultural Amics de la Costera, responsable de nombrosíssimes activitats al voltant de la família Borja. Corts, molt relacionat també amb activitats de turisme cultural, va ser redactor de la Ruta dels Borja a la Costera. El passeig, un matí calorós, però relativament benigne de juliol, ens serveix per conèixer detalls sobre la cèlebre nissaga mentre gaudim del ric patrimoni xativí.
Partint de la popular Font del Lleó, tradicional punt de trobada de la ciutat, enfilem els carrers cap al centre històric per anar a l’antiga plaça d’Aldomar, actualment plaça d’Alexandre VI. Es tracta d’un bonic indret, amb una de les moltes fonts de la ciutat envoltada d’arbres no massa frondoses i cases senyorials. No caldria l’inevitable panell turístic per ensumar que ens trobem en un racó amb història. Amb molta història. Perquè allí, assenyalada per una placa, hi ha la casa pairal de Roderic de Borja, qui passaria a la història com el papa Alexandre VI. La proclamació papal va tenir lloc a l’estiu del 1492, en un episodi magistralment literaturitzat per Mira.
En aquest punt, ens trobem amb la primera de les curiositats: més que una certesa, adverteix Corts, aquesta atribució és més un tema de tradició. El relat arrenca quan Roderic ja estava instal·lat a Itàlia com a cardenal, però ha de tornar a la Península per tractar de solucionar el matrimoni entre els futurs Reis Catòlics, Ferran i Isabel, cosins germans. En paral·lel a la visita, Roderic de Borja va voler visitar la seua ciutat natal. Entrà pel portal de Cocentaina, del qual no queden petjades, però que estava ubicat al voltant de la coneguda Font de vint-i-cinc dolls. Acompanyat d’una ben nodrida comitiva, indicativa del seu important estatus, arribà a la placeta. “Heus ací la casa dels meus pares”, va dir. “Però no sabem on apuntava el braç, no sabem si era la casa de la dreta, la de l’esquerra o era un únic conjunt. Però la tradició sempre ha dit que la casa on va nàixer era la que conserva un arc gòtic”, explica Corts. L’any 1992, amb motiu del 500 aniversari de l’inici pontificat, es va posar la placa commemorativa, destapada pel cardenal Enrique Tarancón.
Fem ara el camí invers al que faria aquella fastuosa comitiva per buscar a pocs metres una plaça molt més ampla, la de Sant Pere. Era l’antiga plaça del Mercat i, fins i tot es feien fires de ramat en el trànsit dels segles XIX al XX. Allà està la restaurada església de Sant Pere, en la qual va ser batejat Roderic de Borja el 1432. Era, de fet, la parròquia que li corresponia. El temple no sempre és fàcil de visitar, però ens acompanya la sort (o la planificació del guia) perquè quan hi arribem està en marxa una missa. L’interior del monument i els seus extraordinaris retaules es poden contemplar.
Ximo Corts ens conta detalls de l’edifici i d’una restauració, a càrrec de l’arquitecte Vicent Torregrosa Soler, que va restituir la volumetria original de l’època medieval. No sense el disgust del veïnat, acostumat a l’afegit barroc del campanar, una mica més alt. A l’interior, d’una altra banda, els successius rectors han afegit elements que no estaven en la minimalista restauració inicial que buscava anar a l’essència. La història de l’església de Sant Pere, de la qual també es pot visitar una molt cridanera cripta, donaria per un reportatge a banda.
La història de Calixt III
Ens dirigim a continuació a buscar el centre neuràlgic de la ciutat antiga, on hi ha col·legiata de Santa Maria i on convergeixen les històries dels dos principals representants de la nissaga. Perquè ara tocaria parlar d’Alfons de Borja, oncle de Roderic i el primer membre de la família que va accedir al papat com a Calixt III en el conclave del 1455. Ho va fer molt gran, amb setanta-set anys. I el seu pontificat fou breu, només tres anys, però va tenir temps per solidificar la influència borgiana en la península Itàlica.
Alfons de Borja va nàixer a la Baronia de Canals, aleshores domini de Xàtiva. El primer dels papes Borja procedia d’una branca familiar modesta, el seu pare, Domènec, segurament estava a cura de terres propietat de Roderic Gil de Borja, ofici que simultaniejava amb la carrera militar. En algun moment, la família del futur papa es trasllada a Xàtiva i es produeix un fet curiós, el matrimoni de la seua germana Isabel amb un fill de Roderic Gil, Jofré, “pare del futur Alexandre VI i tot un personatge”, en paraules de Corts. Una boda entre el fill de l’amo i la filla del serf no era habitual, però va ser possible perquè Alfons de Borja, que tot i els orígens humils estava en plena ascensió social (era bisbe i canceller d’Alfons el Magnànim), va pagar el dot de 3.000 florins. “Els amos, per una mala administració, estaven passant per un mal moment econòmic”, aclareix el nostre guia.
En aquest punt, Corts recomana el recent llibre de Verònica Zaragoza Les dones Borja (2022, Editorial 3i4), per conèixer la història d’Isabel, la persona que hagué de fer-se càrrec de la família després que Jofré haguera de fugir per assassinar el síndic d’Ontinyent. Isabel, coneguda com “la bisbessa”, va tirar endavant la família, “en contra del que era habitual en època medieval”. Corts recomana el volum perquè, tret de Lucrècia, el personatge més conegut, estudiat i representat, hi ha un gran desconeixement sobre aquestes dones. Cal afegir que la família va abandonar Xàtiva per instal·lar-se a València, en l’actual Palau dels Borja, seu de les Corts Valencianes.
De camí a la col·legiata, la nostra següent estació, Corts rememora altres històries, una de les quals és especialment atractiva, la trobada d’Alfons de Borja amb el predicador Vicent Ferrer, suposadament a Xàtiva. El futur papa era un xiquet. I el cèlebre predicador, donant-li la benedicció, va augurar que arribaria alt si el dedicaven a l’església. Així va ser. Calixt III tal vegada va exagerar la premonició, però va ser agraït amb aquell auguri canonitzant el predicador, qui passaria per això a la història com a Sant Vicent Ferrer.
La imponent col·legiata, l’intent de catedral que mai no va arribar a ser, està presidida a l’exterior per dues estàtues de bronze de Calixt III i Alexandre VI, peces del segle XX donades a la ciutat per l’empresari paperer Gregorio Molina, qui va ser també propietari del Castell fins que la família va donar el monument. Les estàtues contenen els escuts heràldics, però Corts adverteix que la iconografia està mal reproduïda: hi apareix el bou característic dels Borja, en el de Calixt III amb la tiara pontifícia, però en el d’Alexandre VI falten tres franges horitzontals característiques del seu emblema. Per veure l’escut original amb les franges hem de pujar uns metres, al Palau de l’Ardiaca (actualment un alberg): allí trobem tres escuts, un de Calixt III, amb la tiara, i dos més que podrien correspondre a Roderic abans de ser papa (falta la tiara) i al seu fill Cèsar o algun dels seus descendents. Corts adverteix, no obstant això, que no es poden fer amb exactitud les atribucions.
Fent conjectures irresolubles, tornem a la col·legiata de Santa Maria, on va ser batejat Alfons de Borja. Una obra que va durar segles (la primera pedra es posa el 1596 i a principis del segle XX encara s’estava acabant) i que, malgrat això, adverteix Corts, va conservar una estranya coherència estilística basada en el classicisme. Tot i acabar-se amb una façana estranya “barreja de neoromànic i bizantí”. El monument, altrament, és conegut per l’altura del seu campanar, quasi setanta metres que el fan un dels més alts del territori valencià. I també és cèlebre per una segona torre que mai no es va acabar de construir. A banda d’això, les petjades Borja són múltiples en el monument. I podrien ser més: a l’entrada, a l’esquerra, hi havia la Capella Borja, una construcció fastuosa que acollia els difunts de la família, però que va ser desmuntada. Les peces que queden, ara en parlarem, estan en el Museu de Belles Arts.
Després d’admirar la magnificència de l’interior, fruit de les aspiracions catedralícies mai culminades, és obligada la visita al Museu dels Borja. L’entrada inclou accés al campanar, des del qual hi ha unes vistes magnífiques de la ciutat. Però la nostra xicoteta expedició de guia, redactor i fotògraf té unes altres prioritats.
En el museu trobem peces com un calze i una relíquia, un Lignum Crucis, donats per Calixt III. Més cridanera és la custòdia major, sobre la qual hi ha la llegenda que es va fer amb el primer or arribat d’Amèrica, regal de Ferran el Catòlic a Alexandre VI. Corts dubta que atesa “l’íntima enemistat” entre els dos personatges la cosa anara així. A més, la custòdia és de plata amb un bany d’or. “Pura llegenda”, per tant. També hi ha documents, alguns curiosos, com ara un “breu” amb el qual Calixt III atorga a un familiar, Ausiàs Ferran, la rectoria de Santa Maria de Tortosa. Una mostra xicoteta però representativa de com la família va anar col·locant els membres de la nissaga en llocs de privilegi. La peça més important, en tot cas, és el retaule de Santa Anna, de Pere Reixac amb possible participació de Jacomart, no demostrada, que formava part de l’esmentada capella.
En aquest retaule, a més dels característics bous i de la Santa Anna central sostenint el jesuset (“la família li tenia molta devoció a aquesta santa”, aclareix Corts), hi ha els retrats d’Alfons de Borja i, als costats, una Santa Elena i un Sant Sebastià. Aquest darrer retrat s’empra sovint per representar Ausiàs March, a falta de retrats reals del gran poeta. Una meravella de conjunt, en tot cas. Una de les joies de la ciutat. A la col·legiata, per cert, formant part de la capella, hi havia un retrat papal obra de Pinturicchio. Ja no està a Xàtiva, però es pot contemplar al Museu de Belles Arts de València, informa Ximo Corts amb una certa recança.
En algun moment, el nostre guia fa una referència a un element arquitectònic emparentat amb l’arquitectura florentina. Ens llancem a una interpretació potser entusiasta:
—Es diu que Xàtiva i València són les ciutats més italianes fora d’Itàlia.
—És possible—, contesta Corts amb prudència i sentit del rigor.
Coses del directe. Realment, Joan Fuster es va limitar a afirmar que “València fou la ciutat més italiana de fora d’Itàlia”. En passat. Es podria afirmar el mateix sobre Xàtiva? Deixem la incògnita en l’aire, perquè siga resposta pels visitants.
Eixim del temple i ens rep una llum enlluernadora, d’estar ja més a prop del migdia que de les primeres hores del matí. El sol il·lumina de valent la impressionant façana gòtica i renaixentista de l’Antic Hospital. En aquest monument, habilitat per a diferents usos administratius, s’ha ubicat també L’Espai Borja, en una xicoteta capella. Una oportunitat per als visitants de descansar en un lloc condicionat, preservat de la xafogor. Podem seure mentre veiem un curt audiovisual que contextualitza la història de la ciutat i la seua relació amb els Borja. Una curiositat al voltant del monument: els elements gòtics de la façana de la capella, que xoquen amb el conjunt renaixentista, podrien ser importats d’un altre lloc, empeltats, alerta Corts.
Després del repòs il·lustrat, ens dirigim al Museu de Belles Arts de la Casa de l’Ensenyança. Allí, trobarem restes de la desapareguda capella de la col·legiata, peces soltes com ara una mènsula (un element de sustentació) amb l’escut de l’aleshores cardenal Alfons de Borja. Tot i la destrucció, encara s’observa que la policromia de la peça original, gràcies a la restauració coincidint amb el 500 aniversari de l’accés al papat d’Alexandre VI. Enfront, hi ha una altra mènsula, amb una representació del profeta Elies. I en un corredor, en una disposició millorable, la clau de volta decorada de la capella.
Les petjades no visibles dels Borja
Lògicament, amb això no s’acaba la presència dels Borja a la ciutat, tot i que a partir d’ara hem d’anar a elements menys tangibles. Per exemple, si baixem al senyorial carrer Montcada, el principal del centre històric, trobarem la que va ser residència de Pere Lluís Galceran de Borja, en la prop de l’actual Casa de Cultura. Aquest personatge era fill del tercer duc de Gandia, germanastre de Sant Francesc de Borja, lloctinent de Catalunya i vinculat a l’orde de Montesa. Un personatge notable. La visita al carrer, en tot cas, és inexcusable.
A poca distància, altrament, hi ha el Reial Monestir de Santa Clara, del qual va ser mare abadessa Beatriu de Borja, que apareix en algunes publicacions identificada com a germana d’Alexandre VI. Era en realitat, aclareix Corts, una neboda. No era estrany: en diversos convents de clarisses, com el de Gandia o Cocentaina, hi ha presents representants del llinatge Borja. De fet, a l’esmentat llibre de Verònica Zaragoza, Les dones Borja, hi ha tot un capítol dedicat a les clarisses vinculades a la família. Aquest convent, adquirit recentment per l’Ajuntament de Xàtiva, albergarà el futur centre dedicat a Raimon i els nous jutjats de la ciutat.
La ruta borgiana quedaria més o menys completada amb una visita al Castell de Xàtiva. Tot i que aquest emblemàtic monument està associat al seu presoner més il·lustre, el comte d’Urgell, també va tenir com a hoste oblidat Dídac de Borja, germanastre de Sant Francesc de Borja i besnet d’Alexandre VI. Acusat de l’assassinat d’un fill del duc de Sogorb, en venjança per la mort de Pere Figuerola, Dídac fou empresonat i executat. La petjada Borja és invisible, però la visita és inexcusable.
Per als mitòmans, cal aclarir finalment que dos dels Borja més cèlebres, a banda dels papes, Lucrècia i Cèsar, mai no visitaren la ciutat dels seus orígens. Durant els anys que una família originària de Xàtiva va ser art i part de la història europea.
