Nosaltres no escrivim articles. “Viatgem” articles. “Vivim” articles. I els compartim. Els qui escrivim açò no som res sense vostès, estimades i estimats lectors. En aquest cas, ens capbussem a l’antic terme municipal de Sarrià, al capdamunt de Barcelona, perquè sobre una vil·la romana i un mas medieval, s’alça un dels símbols del franciscanisme i de la història d’aquest país. L’ànima de tot això va ser Elisenda de Montcada, la segona dona de Jaume II el Just. Avui viurem un monestir sorprenent: el Reial monestir de Santa Maria de Pedralbes.
I per primera vegada en les nostres trobades, aquesta experiència tindrà dues fases. En la primera visitarem el cenobi i en la segona, ens detindrem especialment en una joia dins d’aquesta joia: la capella de Sant Miquel, amb uns frescos que Ferrer Bassa –un seguidor del Giotto- pintà i que convertiren aquell espai en un lloc màgic.
–Demanem al Consell protecció i custòdia…
Davant del Consell de Cent de Barcelona, la reina viuda de Jaume II demanava de l’administració municipal una protecció per al monestir de Santa Maria. Era el 1357 i el cenobi quedava desemparat i molt lluny de la ciutat . En temps de revolta, era fàcil assaltar-lo. Per això demanava protecció de les institucions públiques. Des d’ací, Elisenda continuava present i actuant d’assessora en els governs de la ciutat i dels territoris de la Corona. Les relacions de la reina amb la cort van ser excel·lents i una vegada mort el seu marit, continuava sent consultada sobre molts afers d’estat. Així, la Casa de la Ciutat es va fer càrrec d’un dels conjunts franciscans més importants de la Corona d’Aragó. A partir d’aquell any, els consellers (els actuals regidors) pugen el dia de santa Eulàlia amb l’alcalde (o alcaldessa) al capdavant, i són rebuts amb confitures, refrescos i… una recepta secreta: aquell dia, tasten el famós mató de Pedralbes.
A principis del segle XIV, Bernat de Sarrià vengué el mas de Pedralbes a Jaume II el Just i la seua dona, la reina Elisenda de Montcada i de Pinós. I ací van decidir fundar un monestir de monges de l’orde de Santa Clara, la franquícia femenina dels franciscans. El dia 1 de febrer de 1326 el papa Joan XXII a Avinyó signà el permís, i el 3 de maig de 1327 —davant de l’infant Joan d’Aragó, fill de Joan II i arquebisbe de Toledo— se’n feu la consagració… No s’acabà el conjunt monàstic en un any, com diu el mite, però la construcció es va fer molt ràpidament. Possiblement, Elisenda estava pensant en el seu panteó. Ella sabia que Jaume II, el seu home, ja havia estat casat amb Blanca d’Anjou. I aquesta li havia donat fills. Però ella no. Elisenda sabia que Joan volia soterrar-se al costat de la seua primera dona, a Santes Creus. I ella?… Ella havia de buscar-se un lloc a la terra per poder ascendir al cel.
Encerclat per muralles, el monestir és bàsicament d’un estil gòtic català lluminós i sobri, coherent amb l’esperit franciscà que respiraven els nostres reis. El claustre és un dels més harmònics i diàfans que tenim. Encara avui hi has d’entrar per una porta d’arc rebaixat de pedra que té al costat una torre defensiva. Mentre puges una costera, deixes a la dreta el Conventet, que era la residència dels frares menors que atenien espiritualment les monges del cenobi. Hem arribat a la placeta que articula el monestir i l’església. Aquesta és de nau única amb capelles laterals entre contraforts. Capelles i nau s’il·luminen amb la llum de finestres i rosasses. Una nau coberta per volta de creueries dividida en set parts. Al mur que uneix el claustre exterior amb l’església, trobem una de les joies d’aquest monestir: la sepultura de la reina, bifront.
Al costat de l’església, trobem la imatge jacent d’Elisenda que porta corona i capa reial. Si anem al claustre, l’altra cara de la tomba ens mostra una reina habillada amb el vestit franciscà. De fet, Elisenda es va sentir tan bé en aquesta casa que a la zona de llevant tenia la residència pròpia, al costat del dormitori de les monges, amb una gran sala i una capella: la de sant Nicolau de Bari. Igual que va fer un segle després la reina Maria, la muller d’Alfons el Magnànim al monestir també de Clarisses de la Trinitat de València.
La reina en morir, va deixar a les monges el seu palau i va instituir les abadesses futures del monestir com a senyores feudals de Sarrià. Això provocà que es construís el campanar octogonal que trobem al costat del cenobi; aquest permetia comunicar-se amb el poble.
A banda de la sala capitular, del refetor, de la infermeria, les cel·les, el monestir guarda —a banda de la meravellosa capella de Sant Miquel— elements estètics de primer ordre: enfront de la tomba de la reina hi ha unes pintures murals d’influència italiana manades fer per Sobirana d’Olzet el 1336, la primera abadessa del monestir. Sor Margarida de Montcada encarregà un meravellós retaule del cor a Bernat Martorell el 1439, avui perdut… Fins i tot, el fill de Ferrer Bassa, Arnau, va pintar uns anys després que son pare, un enorme Arbre de la Vida envoltant la rosassa situada al cor alt, que va desaparèixer. Com gotes de pluja en el temps.
