Fa dues setmanes que van ser suspesos tots els actes culturals amb públic i, tot seguit, ens arribà una ordre de confinament. La cultura presencial, que interpel·la el saber i el gaudi individual en col·lectivitat, ha fet mut. Vivim en un silenci interioritzat, incert i fora del temps. Aquest silenci del cos de la cultura contrasta amb el brogit a les llars i la hiperactivitat en línia del consum cultural domèstic, amb el Núvol a punt de caure. Deleixo alhora que em resisteixo.
Dubitatiu, em desconnecto; i sento el parrup al llimoner: la primavera ha arribat. A l’hort salvatge que es veu des de la finestra on estic confinat, a Cadaqués, fa divuit dies, un colom amb les ales replegades infla amb una gran quantitat d’aire el pap i balla amb una femella. El colom que ha vingut, sense cap fulla d’olivera al bec, no porta cap esperança. Tanmateix niuarà entre branques espinoses i covarà vida nova. El groc lluminós de les llimones ens alegra. L’observació del món natural contrasta amb el món humà vist per les pantalles: a Ciutat Vella, deserta, els coloms han baixat dels terrats rocallosos i s’han aplegat, gregaris, a la plaça Catalunya. La capital, aquests dies ferida, es renaturalitza. Anit, aquí, un porc senglar es va enfilar amunt, venint de mar, solitari, per la vella riera buscant les deixalles. S’explica que a la gran ciutat, de nit, els porcs senglars transiten pel centre en grup matriarcal sense risc de trànsit. Res del present, en els moments de crisi, pot ser escrit sense inscriure’s en el passat i en la natura.
Al voltant del llimoner, els colors es distribueixen en cercle, des de la fosca del tronc fins a la llum exterior. Hem llegit tots els llibres i sabem que la història ens mostra amb la seva dinàmica que els grans canvis es produeixen de cop sobtat. I ara ens caldrà crear un món nou: els gossos treuen a passejar els humans. A l’abecedari han desaparegut unes quantes lletres estimades; n’hi ha una, la primera lletra de l’alfabet, l’A d’art i d’amor, que Joan Brossa la desmuntà plegant els tres pals. O bé, la tipografia per a Ariadna Serrahima és un sistema que mesura les coses que estan confinades dins el llenguatge.
Havent passat de la plasticitat permanent de la natura a la seva transformació i invenció per la pràctica de l’art, he reculat, com si fóssim de nou als anys de la guerra dels Segadors, per un document de la història -ahir com la d’avui-, que s’ha salvat de la devastació. La qualitat del paper, l’olor de la tinta, el gravat amb l’escut heràldic de la ciutat, la caplletra principal i la tipografia hi juguen un rol eminent d’addicció misteriosa. Tinc al davant un bàndol de després de la reunió del Consell de Cent del 19 de febrer de 1714 i que triga un mes a ser imprès, el 14 de març. Barcelona, pocs mesos abans de la derrota que significà la pèrdua de les llibertats nacionals, estava bloquejada i assetjada pels soldats borbònics, al mig de la guerra de Successió espanyola. Un tenor i veu de vuit trompetes entonaven pels carrers de Barcelona una Crida feta pública. S’hi fixava el preu dels comestibles a fi d’evitar l’estraperlo i que senyors i pobres en disposessin per igual. El document, en referenciar la llista dels productes que s’han de vendre a la menuda, actua en nosaltres com una “natura morta”. Tot allò escrit passa per la nostra ment reconvertit en visual i tot el que és visual és lletrejat. Vegeu: “Oli, Vi, Arròs, Tocino salat, Sagí o Llard de sagí, Bou salat, Formatge, Bacallà, Tonyina, Arengada, Alatxes, Arengs, Sardina salada, Anxoves, Mongetes, Faves, Figues, Mantega, Ordi, Sabó, Sucre, Ametlles i Avellanes”. A més d’informar-nos del que hem menjat, podem conèixer la procedència geogràfica dels productes (els formatges d’Holanda, d’Anglaterra, de Mallorca i de Menorca, el tocino de Sardenya i de Nàpols, com la tonyina i també de Sicília, etc); els sistemes de mesura (la lliura, la quartera, la dotzena. etc.), i els preus (sous, reals, diners, etc.) que es comptaven per jornades.
El sistema nerviós organitza el món visual, el món olfactiu i el món sonor. A la gamma cromàtica, si es barreja, hi ha colors que desapareixen. Els fragments de realitat desplaçats fan l’operació de ready-made i ens traslladen a una altra realitat, en aquest cas política i qui sap si estètica. La Pepa Llopis considerava que la gran aportació de Joan Brossa a la literatura va ser la prosa retallada.
Així com nombre de jutges són incapaços d’interpretar el dret amb justícia, nombre d’escriptors, actors i artistes es troben idènticament en el mateix cas, la dificultat de no confondre la llengua amb el llenguatge. El registre notarial per escrit, amb eficàcia demostrada davant l’analfabetisme generalitzat fins ben entrat el segle XX, era llegit amb cant, després de l’avís a cops de trompeta, per diferents punts de la ciutat de forta confluència. La crida, en situació d’alarmes, era completada a cops de campana, que segons els tocs i el ritme tothom sabia llegir. El pregoner començava l’avís amb l’expressió “Ara ojats generalment” i allò d'”Es fa saber a tothom de part de”. El cartellisme, a l’època de la cultura de masses, amb la incorporació de noves tècniques gràfiques, multiplicava la presència dels eslògans des de la pluralitat partidista. La capacitat de síntesi, pròpia de la modernitat racional, ha caigut pel costat de la inflor barroca. El retoricisme armat és la darrera modalitat de la retòrica política. Els que investiguen als laboratoris farmacèutics descobriran el real efectiu. L’artista Eugènia Balcells creà a partir dels espectres de llum una taula periòdica, una recreació de l’univers visible. Els àtoms xoquen per crear la matèria.
És cert que avui, sense poder parlar amb ningú, he pres la distància de dos metres per acostar-me amb el periodisme d’idees a la natura, la història i l’art. Amb un sistema obert he procurat l’exploració i la lliure associació. Diumenge passat vaig haver de passejar per un llibre d’escultures a l’aire públic sense sortir de casa; avui, no pas per comoditat, he provat de posar al costat la lectura i la provatura. Escric a mà, sense ordinador ni teclat -com els nostres clàssics; i practico l’esport domèstic, sol i sense pilota. Em sé privat de metafísica car la tècnica, mitjancera entre l’humanisme i la ciència, no pot matar el que no és viu. La cultura es muta. Els llibres amb els quals sobrevisc aquests dies -els clàssics grecs i romans, la biblioteca especialitzada en art romànic i gòtic i una selecció curta de llibres de poemes- s’ajunten amb l’escriptura de la llum, que baixo del núvol. Agustí d’Hipona donà fe que ell llegia el que li era dictat des de dalt, damunt del gran pergamí enrotllable que era el cel de nit. En línia oberta tampoc no vivim tan lluny d’aquelles creences, i res no ens fa iguals sinó semblants. Conèixer els clàssics ens fa veure que la ciència i la humanitat avança per errors, i relativitzem les certeses del món. Som en el cop final de la vella revolució industrial que anhelàvem substituir per la societat del coneixement i de l’empoderament, de la qual la nostra joventut n’ha acabat sent esclava. Quan tornem a sortir al carrer, ajudeu a fer renéixer una nova classe en un sistema de coneixement. No pot haver una reforma del sistema sense esforços pel canvi de sistema.
