Banda Sonora Premis El Temps de les Arts

“Utòpics, idealistes, ingenus”

Amb la cançó del torrentí Pau Alabajos “Utòpics, idealistes, ingenus”, amb la qual es tancava el programa especial dedicat a lliurar els III Premis El Temps de les Arts, fem la cloenda també d’aquesta sèrie dedicada a les cançons del film. Un tema alhora combatiu i optimista, que és com una mena d’elogi de la utopia i l’esperança com a motors, un cant a continuar posant en peu lluites en un món abonat al realisme i el cinisme.

Utòpics, idealistes, ingenus
VOCALISTES:
Pau Alabajos, Anna Ferrer, Bego Salazar, Marina Rossell, Gemma Humet, La Maria, Cris Juanico, Cor In Crescendo.
MÚSICS:
Xavi Lloses (piano)
Oriol Aymat (violoncel)
Marc Clos (bateria i percussions)
Edurne Arizu (acordió)
Miquel Àngel Cordero (contrabaix)
DIRECCIÓ I REALITZACIÓ:
Lluís Danés
DIRECCIÓ FOTOGRAFIA:
Anna Molins
MUNTATGE:
Marc Mitjà (AMMAC)

Fa més d’una dècada, el cantautor de Torrent (Horta Sud), publicava el que encara és un dels seus millors àlbums, Una amable, una trista, una petita pàtria (2011), un títol manllevat d’uns versos de Vicent Andrés Estellés procedents de Coral romput, una de les obres mestres del poeta. El disc contenia cançons que es convertiren en autèntics himnes de Pau Alabajos, com ara “Inventari” o “Una nit a Berlín”, ambdues en una clau intimista i commovedora i una instrumentació ambiciosa i convincent. L’Alabajos combatiu, amb tot, el cantautor de les lletres polítiques directes i sense circumloquis també hi és, però amb una cançó que és un manifest personal i col·lectiu de vida activa i amb objectius.

Per fer una mica de context, la cançó “Utòpics, idealistes, ingenus” sorgeix en un moment molt concret. L’any 2011 el País Valencià viu un moment convuls: la corrupció del PP arriba al zenit amb la imputació de centenars de càrrecs, entre ells el president de la Generalitat, Francisco Camps, i els carrers bullen amb moltes i molt variades reivindicacions. Amb tot i amb això, els conservadors arrasen en les eleccions, el mes de maig. Una mica abans, apareix el disc de Pau Alabajos i un tema que sembla premonitori, una crida per no caure en el pessimisme i la desmobilització: “D’acord, nosaltres som els utòpics, / idealistes, ingenus / que no fan més que somiar. / Però estem farts de creuar-nos de braços/ mentre la terra s’afona sota els nostres peus”.

És una lectura que es fa des de l’autocrítica, reconeixent febleses, errors i imperfeccions. Però també des de la convicció: “Almenys vivim amb la consciència tranquil·la, / perquè hem fet tot el possible per tal de canviar el món”. La cançó acaba reivindicant la necessitat de sumar esforços i gent, de fer-se “més forts cada dia”. “Mai no perdem l’esperança i seguim avançant”, conclou el darrer vers.

Aquesta visió realista —el reconeixement implícit de la lluita per la utopia— però optimista és el que buscava el director del film, Lluís Danés, com a epíleg musical abans del comiat del programa. És l’escenografia més senzilla de totes: comença cantant Alabajos i uneixen les seues veus la resta de vocalistes que havien participat en la gravació, Anna Ferrer, Bego Salazar, Maria Rossell, Gemma Humet, La Maria, Cris Juanico i el Cor In Crescendo. Musicalment, les tries també són senzilles, amb un acostament que no busca grans girs respecte de l’original. Allò que fa d’aquest un moment emotiu és el missatge: mentre escoltem els versos escrits pel torrentí, des dels laterals, on hi havia les cel·les de l’antiga presó Model, sorgeixen activistes reals de molt diferents camps, encapçalats per les germanes de Salvador Puig Antich, un dels protagonistes d’aquella emissió.

Rostres que miren a càmera, amb causes identificades pels cartells que porten, per les samarretes que vesteixen o per les publicacions que exhibeixen. El bo i el millor de la societat ingènua i utòpica que, malgrat tot, sosté un teixit cívic i cultural de primera magnitud. Des que Alabajos va gravar la cançó, han passat coses bones i dolentes. I tot just ara, sembla que ens trobem en un d’aquells períodes que tot s’enfonsa. En la recambra, tanmateix, hi ha un exèrcit d’utòpics, idealistes i ingenus. Les persones que han decidit que mai no llançaran la tovallola.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close