Ens acompanyen a un article molt poc convencional? Ah, sí… I parlarem de les arts, d’unes arts diferents, amagades, que només els iniciats poden conèixer. Vosaltres. Perquè avui descobrirem racons de València que respiren bellesa, mentre les masses de turistes passen pel costat sense fer-los ni cas…
Descobrir les entranyes d’una ciutat, cercar-ne les vísceres més íntimes, trobar elements estranys que formen part d’una cultura subterrània i poc convencional, és l’objectiu del nostre article. Perquè València –com Reus, Barcelona, Girona, Mallorca, Alcoi, Morella, Elx, Prunyans, Planes…– tenen elements que fan d’aquests pobles únics: són instal·lacions, petites andròmines disperses i amagades dins de la trama urbana que juguen en una altra lliga. Deixem a banda la Champions del Patrimoni convencional. Paradoxalment, el turisme s’ha convertit en una de les maquinàries més potents de fer diners en el nostre món, però també ha esdevingut una manera de degradar el patrimoni, de banalitzar-lo, de convertir-lo senzillament en producte. Així, les masses es dediquen a ocupar espais i a sobresaturar-los. Perquè hi ha qui distingeix entre “turistes” i “viatgers”…
En els nostres escrits hem passejat per llocs bells, hem visitat museus, ens hem posat davant d’objectes preciosos, hem admirat pintures sublims. Però en el nostre darrer article volem posar en valor la figura de Kenneth Tynan, un xicot que nasqué a finals dels anys vint del segle passat a Birmingham i que va escriure en capçaleres tan prestigioses com el The Observer de Londres i el The New Yorker de Nova York. A més, es va fer viralment famós per crear una comèdia musical que va significar un abans i un després en els escenaris d’aquells finals dels anys 60: l’obra es deia Oh Calcutta! I va ser un impacte per la dramatúrgia i la temàtica.
I a banda d’estar relacionat amb persones tan importants com Tennessee Williams, Orson Wells o Marlene Dietrich, va ser un abrandat militant de l’esquerra marxista. I vés per on, en juliol del 1970 va escriure un article al The New Yorker sobre València. I la va proclamar “capital mundial de l’antiturisme”. La versió espanyola de l’article –amb uns altres- de Kenneth Tynan no va arribar fins a 1979. I gairebé clandestinament, ja que la dictadura franquista havia prohibit la publicació d’aquest escrit. El títol original semblava que no importava per a la versió castellana i en l’editorial Anagrama es digué: La pornografia, Valencia, Lenny, Polansky y otros entusiasmos. Com es veu, els criteris de traduïbilitat s’apartaven quan apareixia la paraula “pornografia”, que en cap cas trobàvem al títol original: The Sound of Two Hands Clapping. Ara mateix, podem llegir la versió catalana en el llibre publicat el 2021 per la Companyia Austrohongaresa de vapors: València, capital de l’antiturisme.
En el text conta les seues vivències en una urbs mediterrània que havia descobert cap a finals dels anys 50. A partir de les seues visites a la ciutat, havia trobat un poble antisistema, lliure, gamberro, totalment allunyat de la humiliació que implicava la reverència al turista, que ja anava fent estralls per la Mediterrània. Perquè en aquell moment en què començava el “moviment coral de masses” i les ciutats es convertien en negoci, València podia convertir-se en una ciutat “antiturística”. D’alguna manera, romania verge i resistent davant dels soldats d’Àtila. “Hi ha gent que va de vacances per conèixer estranys. Uns altres, per a conèixer-se a si mateixos. Per aquest grup, València, capital mundial de l’antiturisme, és el seu refugi, l’amagatall que hi tenen predestinat”.
De la seua mà, volem recuperar una ciutat que encara s’entrelluca entre un procés de gentrificació malaltís, cases de fons voltor, restaurants globals, franquícies d’hotels, negocis de bicicletes per a guiris i grumolls de gent que deambula pel centre sense saber ben bé què els expliquen…Volem recuperar un poble, el de sempre, el senzill, el tranquil. Avui tot es compra i tot es ven. Fins i tot les ciutats: el seu patrimoni, els seus aborígens que es veuen desplaçats dels centres perquè les grans empreses hostaleres munten petits hotels. Barcelona és possiblement una de les ciutats més visitades d’Occident, i per això una de les més afectades per la plaga del turisme de masses… Però València també vol ocupar un lloc de privilegi en aquesta cursa de despropòsits i degradació patrimonial i humana.
Mentre el ramat de turistes profanen espais sagrats com ara catedrals, llotges, palaus i museus, nosaltres proposem una expedició més provocadora i subversiva, més extravagant si voleu. Volem mostrar una ruta alternativa per a iniciats. On només uns quants podran fruir del relat de les petites coses, dels racons perduts que ens traslladaran a universos trobats i amagats pel concepte del “gran turisme”… En aquest article reivindiquem el plaer de “l’antiturisme” per a retrobar de nou, l’ànima i el somriure còmplice dels nostres pobles, que no esperen que ningú vinga de fora a contemplar-los. Perquè amb nosaltres, els aborígens, ja en tenen prou. Volem que les nostres ciutats continuen sent pobles. Amb bona gent que se’ls estima.
Per València havien passat Hemingway o Dorothy Parker, una periodista que va descobrir la ciutat l’any 1938, en plena guerra. Tennessee Williams –el de La Gata sobre la teulada de Zinc calenta– va visitar València invitat per Kenneth Tynan. Conten que Tennessee hagué de banyar-se en aigua mineral a la llum d’uns ciris a l’hotel de València perquè durant dies s’havien quedat sense electricitat i sense aigua. I de seguida, va marxar. València era així en els anys 50 i 60 del segle passat. Com Barcelona, possiblement. Ciutats bellíssimes, venerables, i amb més de 2000 anys d’història que havien acumulat edificis, racons, fets, gents i secrets. Unes ciutats que no necessitaven vendre el seu patrimoni, perquè els mateixos aborígens no sabien que el tenien. No calia transformar el patrimoni en negoci, perquè de fet, era molt més que això.
Tynan en els anys 50 i 60 considera València lletja, poc empàtica i gens acollidora. Igual que Giaccomo Casanova 300 anys abans. La ciutat exercia una mena d’atractiu sadomasoquista per al visitant, i que per això la convertia en un paradís perdut, en un indret allunyat del turisme estabulat. I parlava dels 60 del segle passat. “En la Fira de juliol de 1964 vaig anar a València (…) recorde l’endemà a l’hora de dinar, esperant sota el sol abrasador a la Plaza del Caudillo els focs artificials diürns anomenats “mascletà”. El soroll era tan horrible que feia l’efecte que València havia declarat la guerra al món sencer”.
Per això Tynan nomena València “capital internacional de l’antiturisme”. La ciutat no vol mostrar-se amable, ni caure simpàtica a ningú. Si volen venir, benvinguts. Però hauran de fer el que nosaltres fem. Recordeu que Tynan visitava una ciutat trista, devastada per la guerra, despoblada per gent que s’havia exiliat, l’havien exiliada o l’havien afusellada. Una ciutat que en els anys 40 romania en silenci, perquè moltes cases eren buides, moltes biblioteques havien acabat en llibreries de vell, que joves ciutadans en silenci –com Joan Fuster – els trobaven i els acollien. I com diu Tynan, si les muralles havien estat un motiu d’admiració al llarg dels segles, les autoritats municipals decidien eliminar-les a meitat del segle XIX. Un Tynan compromés, pacifista i d’esquerres que es fascina per l’art de la tauromàquia espanyola, heus ací la contradicció que ell mateix mira d’explicar, sense èxit.
Però quan Tynan mor el 1980 d’un emfisema pulmonar provocat pel tabac, València es disposava a canviar, de la nit al dia, i a traïció. L’antipàtica València començava a transformar-se per a fer bona cara a la massa de turistes que la cobririen, i la transformarien en una ciutat més, com va passar amb Barcelona . La dignitat que habitava en molts ciutadans, que vivien dels seus negocis, dels seus treballs, de carnisseries, d’adrogueries, de les botigues de salses, de parades de mercats, del tèxtil… es convertiria en una mena de societat servil cap a tot allò que apareixia en pantalons curts, mitjons i sandàlies. És el món perdut que evoca la novel·la Noruega, de Rafa Lahuerta, una mirada exigent i evocadora cap al passat pròxim desaparegut. I des d’ací, en aquest darrer article, tant Alfons com Vicent reivindiquem les sardines de bóta, el pa amb oli i –si us ve de gust– refregat amb tomaca. Perquè potser els hedonistes tenien raó. Unes rialles, una llesca de pa… i a viure.
El mateix que va passar amb Barcelona . La banalització del patrimoni va començar a fer-se evident sobretot a conseqüència dels Jocs Olímpics del 92. Abans, el seu riquíssim patrimoni valia per alimentar els aborígens, que ja era prou. O si més no, l’arribada de forasters per a contemplar els valors que oferia la ciutat, no s’assemblava en res al que ara mateix s’observa… Amb la posada en valor del Modernisme, Barcelona va entrar en la Champions League del turisme devastador, i esdevingué un parc temàtic. I tothom tenia dret a comprar-lo…
Antoni Gaudí es va convertir en un objecte de consum i d’atracció turística. Resultat: es vulgaritzà l’obra i l’autor. València no té un Gaudí, no té edificis i elements sorprenents, delirants, coloristes…o sí, però menys. Per això va tardar més a convertir-se en una ciutat-atracció. Ara, ho hem aconseguit. El centre de València, com el de Barcelona, i en menor mesura el d’altres ciutats on diem “bon dia”, s’ha convertit en un cúmul d’hotels, hotelets, restaurants, llocs de lloguers de bicicletes, patins, bars “típics”…
Els autèntics “aborígens” van desapareixent perquè per allí no es pot fer vida de ciutat, com dormir i descansar per exemple. I la gent és expulsada de la seua casa del centre, que es converteix en un palau de pixums, vidres trencats i olors indefinibles…Entre una gran superfície comercial a l’aire lliure i un parc temàtic estabulat. És el progrés, la globalització, i apareix la part més fosca i terrible del neoliberalisme, on tot es compra i tot es ven. Perquè abans, estimades i estimats lectors d’El Temps de les Arts, el patrimoni de les nostres ciutats valia per a descobrir-lo nosaltres, estimar-lo i compartir-lo d’una manera discreta a qui volgués.
I si algú passava per ací, li tocava integrar-s’hi, respectar els costums i la nostra manera de veure les coses. I de parlar. Els visitants eren pocs i normalment, selectes. Viatjar no s’havia convertit en un plaer més de la societat de consum. I si un dia tocava dinar arròs amb penques, doncs arròs amb penques que dinava l’estranger…I si tocava ensenyar-se la llengua pròpia del poble salvatge, doncs un se l’ensenyava. I ja està.
Però la València del 2000 va començar a créixer d’una manera desordenada, es van dissenyar projectes monstruosos, gratacels, estadis inacabats, circuits de cotxes de Fórmula 1… Semblava que la ciutat havia venut l’ànima al diable. Ara mateix, una nova terminal de creuers plana sobre el port de València. Un “port” que fa 120 anys era un “graó”, un “grau” petit i amb encant. Però ara és un port, i vol fer-se més gran. I competir amb el de Barcelona. Divideix i guanyaràs, que diria aquell. Com si no pogueren complementar-se i crear una gran estructura compartida, racional i sostenible per aquesta banda de la Mediterrània. 650 milions d’euros d’inversió de diners públics per a MSC, la gran empresa de la cosa turística. Diners públics a empreses privades, perquè més turistes “desembarquen” en les pacífiques platges mediterrànies. L’atac no només ve de l’oest, dels simpàtics madrilenys que han fet del País Valencià la seua platja privada… L’atac ve de tots els costats que han decidit que aquesta banda de la Mediterrània és el lloc d’oci d’unes masses de persones que els interessa la Llotja de Mercaders o Santa Maria del Mar tant com a nosaltres les declaracions en exclusiva d’algun “famós il·lustre”.
Acabarem amb una instal·lació efímera, com totes. Les masses turístiques passen pel carrer de la Corretgeria de València enmig de restes de solars i d’una ordenació urbana de la ciutat històrica que fins fa poc havia patit intervencions discutibles. En un espai i ocupant una frontera d’edifici ens saluda una “intervenció urbana” que no trobareu en cap altra ciutat. Forma part de l’street-art i representa una gran paella: a dins una dona vestida de roig estén els braços i els obre com una Mare de Déu de la Misericòrdia medieval. És Rosita Amores, una icona sexual de la València reprimida dels anys 60 i 70. Ara la imatge és una obra d’art, però l’any 2014 no existia. Va ser aquell any quan Luís Montolio va idear una dotzena d’obres efímeres per transformar un centre històric que mica en mica es degradava. Una d’elles, la més potent, la més espectacular pel que representa, és la de Rosita Amores. Aquesta –de Nules- és una de les personalitats més conegudes de la València gamberra i psicalíptica dels anys 70.
El cabaret va ser el seu espai i ara mateix s’ha convertit en una icona irrepetible de la València sorprenent, excessiva i carn. Té 85 anys i va ser una musa de Bigas Luna i de Xavier Mariscal. Si Fellini l’hagués coneguda, se l’hauria afillada. La seua cançó “Posa’m menta” era tot un símbol d’aquell ambient que mirava de superar la repressió i les prohibicions. La foto fa 54 metres quadrats i es va fer a Benicàssim, quan un equip humà va anar a la rodona de la famosa paella i amb una grua van col·locar Rosita enmig del recipient. I és en aquell moment màgic quan l’artista començà a cantar la cançó de la menta. Era com quan una nau espacial aterra en un territori desèrtic. Antològic. En Gràcies per la propina Ferran Torrent fa un homenatge a aquesta persona que va ajudar a fer més feliç el personal:
Un dia, amb el Russafa ple de personal, Rosita va eixir amb la roba permesa però ajustada. Generalment, si la censura era present, al teatre s’encenia un llum roig en el camerino de les vedettes. El llum estava apagat i el públic tenia ganes de gresca. Amb tot, Rosita encarà el repte amb la intenció de calmar els ànims amb alguna cançó asèptica. Isqué a l’escenari, va mirar el mestre de l’orquestrina i s’aclarí la gargamella per cantar «Mi ovejita lucera» acompanyada pels espectadors:
Me gusta como canta mi ovejita
(Públic): Beeeee…
Y como le contesta el corderito
(Públic): Beeeee…
Però el bestiar frisava per veure pèl, i Rosita, a contracor però primmirada amb el seu públic (no debades hi havia una forta competència entre les vedettes), va calfar l’auditori espolsant-se a tort i a dret la pitrera i oferint la millor peça del seu mostrari: «El Bichito». «Cuando uno se rasca/ es porque le pica/ alguna pulguita…» De cop i volta el xivarri augmentà de to en el teatre. Impulsada per l’actitud del públic, Rosita va accelerar els sotracs fins que un dels pits s’alliberà de la pressió dels sostenidors i va quedar a la vista de tothom. Dempeus, l’auditori li dedicà una tronadora ovació i crits d’«artista, artista». Ella va seguir cantant, impassible, com si no passara res i, tanmateix, tots els decrets sobre la moral i els bons costums publicats pel franquisme quedaren esventrats en aquell escenari. El que féu Rosita —i ho féu a propòsit— fou d’un valor enorme i és per això que vull palesar-ho ací, atès que desconfie dels llibres d’història. L’oposició al franquisme i el sexe eren les dues prohibicions des d’on s’erigia l’ordre restablit, i Rosita deixà coix per uns instants el feixisme d’una sensacional revolada.
En la memòria subjectiva d’un dels que escriu açò hi ha el record inesborrable d’un any en què Rosita Amores va ser contractada per la Comissió de Festes del Sant Crist de la plaça de Sant Bult. Mentre els confrares portaven el crucificat cerimonialment pel carrer, a uns 5 metres Rosita s’esgargamellava sobre un cadafal interpretant “Posa’m menta”. I en això, el mateix pit que recorda Torrent, se li va escapar. Memorable.
És el progrés imbècil ! digué el viatger mentre es fixava amb veneració en un racó de la ciutat que el traslladava directament a una illa del mar Egeu… Sí, aquesta darrera fotografia és un racó de València… Però de la València secreta, exclusiva, íntima i càlida. Perquè un dia València va ser una ciutat preciosa de la Mediterrània. Estimada –o no– pels seus aborígens.
(Amb aquesta peça especialment brillant i actual tanquem la xicoteta sèrie d’articles inèdits preparats per Alfons Llorenç abans de la seua mort en col·laboració amb Vicent Artur Moreno).
