L’editorial Comanegra publica ‘Tardes de diumenge’, un nou volum assagístic del traficant d’idees Vicenç Altaió. El llibre proposa una panoràmica aventura emocional i intel·lectual per alguns dels referents clau d’un hàbil observador del món que va publicar aquests textos, originàriament, a El Temps de les Arts. Es presentarà aquest dissabte 16 de juliol a la Galeria Cadaqués, un dels molts espais psicogeogràfics que tenen una importància cabdal en la prosa sinàptica d’un autor eclèctic i hiperactiu que, de bell nou, es nega a caure en les etiquetes fàcils o en les categories prototípiques.
En una entrevista per promocionar un dels seus darrers films, Jim Jarmusch va aprofitar per fer un elogi encès del diletantisme. El cineasta assegurava que tenir interès en moltes coses, i molt diverses, és sempre un estímul: sentir molta passió per coses aparentment diferenciades, sols “aparentment” perquè és el subjecte qui les uneix en una harmonia personal que admet la incoherència i el caos, et convida a reinventar-te contínuament. També és una bona medicina contra la desídia o el cinisme, i un antídot perfecte contra cofoismes estantissos. No puc evitar re-cor-dar, tornar les coses al cor segons Blai Bonet, aquest vivificant grapat d’idees ara que he de parlar de l’activitat frenètica del polifacètic Vicenç Altaió i la seva sèrie Tràfic d’idees, que s’ha tornat a reinventar amb el recentíssim onzè títol: Tardes de diumenge, a l’editorial Comanegra, que ja li va publicar Un traficant d’idees a les fronteres de l’art fa gairebé una dècada.
Tardes de diumenge de Vicenç Altaió es presenta com un volum de converses, postals i proclames en un moment clau per al món en general i per al País Català en particular. La crisi política que vivim des de fa anys s’uneix al reset global dels temps postpandèmics. Les crues i duríssimes realitats contextuals s’han imposat amb tot el seu pes, i la nova normalitat s’uneix a una pujada de l’autoritarisme i al desprestigi de la classe política, dels mitjans de comunicació i de les elits culturals. La pantomima s’ha acabat. I amb plena consciència de l’acabament de la farsa, Vicenç Altaió ens proposa la seva escriptura més directa, una prosa que no abandona la complexitat d’estil i d’idees, però que en el fons es presenta nua amb tot el que vol dir, i hi ha molt a dir. De tots els llibres de Vicenç Altaió que he llegit, i no són pocs, aquest és el seu recull més clar i clarivident. Això segurament és així perquè els textos que conformen el llibre varen néixer com a intervencions textuals per a El Temps de les Arts, i aquest caràcter urgent, periodístic en el millor sentit de parlar d’una volcànica realitat immediata, es trasllada al ritme prosòdic de la lectura, cosa que constata la capacitat en prosa d’un poeta de raça com Altaió.
Tenen raó Pasolini, Mesquida i Altaió en aquestes pàgines quan expressen que vivim no en un país sinó en una pallissa, una soll de porcs, una porquera. Conversar enmig d’aquestes cruïlles complexes, i bastir una enciclopèdia d’enciclopèdies com són aquestes Tardes de diumenge, és un gest que honora els postulats de Simone Weil i fa justícia a Josep M. Sala-Valldaura, company definitori d’Altaió al llarg del seu periple vital i responsable del pròleg que acompanya el volum, quan fa referència a “l’empatia creativa” del traficant d’idees, mogut per una borbollejant curiositat tonificadora, i és en aquesta curiositat àvida on es troben una sèrie de vincles inesperats, esperançadors, que van des de l’ou com balla fins a la sempre conflictiva integració de l’art en els sistemes de poder. Hamletianament, per a Altaió l’art opera dins i fora del poder al mateix temps en una realitat gairebé quàntica en què la transgressió, hereva de les postavantguardes, és la guia que mena cap a un present en constant expansió.
Roberto Bolaño proposava fer combinacions impossibles en un còctel Molotov d’inputs de tota mena: llegir Emily Dickinson al costat de Lou Reed, o devorar Rainer Maria Rilke amb la cadència rítmica de Patti Smith, o enfrontar-se a un quadre de Paula Rego amb la literatura en moviment d’Albert Serra, per citar i inventar alguns exemples il·lustratius. És el que fa Vicenç Altaió quan, en una mateixa frase, comença parlant de la barba afaitada de Jordi Cuixart i acaba cantant les sandàlies de Joan Brossa després de fer una anàlisi atentíssima dels films de Pere Portabella a través del prisma d’algunes teories de Walter Benjamin, tot davant la presó. I això poc després de fer una genealogia de les dones arbre, de les mares tel·lúriques i de les gates de l’Anna del Tao, o després de celebrar el poder de la mèdium Josefa Tolrà i arriba al final del trajecte fent una defensa de l’art nou de Rosa Tharrats. I no només això, sinó que després d’una escriptura indomesticable, absolutament alliberada, Altaió convida diferents noms del sistema cultural a través de cartes d’estiu, postals per a la festa de la Mercè reclamant l’amnistia o proclames per a l’11 de setembre del 2020, i aquí s’esdevé un festival cognitiu que va de col·laboradors habituals, com Alfredo Jaar o Ester Xargay, fins a diàlegs encesos amb Joan Fontcuberta, Enric Casasses, Isona Passola o Sílvia Bel. En aquest sentit, els llibres d’Altaió són festes mutants que sempre troben noves sortides i clamen col·laboracions actives dins i fora del paper.
En una contínua explosió d’observacions, Vicenç Altaió va de l’ultralocal a l’universal. El seu és un viatge mental per diferents possibilitats culturals i diferenciades generacions creatives unides sota un mateix ull que mira, cor que uneix, cervell que lliga i mà que escriu en un llenguatge elèctric, hiperactiu, fet de sinapsis permanents, hiperconnexions adrenalítiques. L’escriptura altaionesca és sempre un enllaç que mena a altres possibilitats, un enllaç perpetu que s’esdevé a través d’una prosa més evocativa que descriptiva. Hi llegesc la intenció que tots aquests cúmuls palpitants, que totes aquestes cosmogonies vives, no mori mai del tot. És a dir: una proposta de fer País. Almenys una possible, una de moltes, aventura de País. Perquè Tardes de diumenge de Vicenç Altaió no planteja unes memòries d’ultratomba sinó d’ultravida, un collage grupal o “autobiografia col·lectiva”, com molt bé explica Sala-Valldaura. Al meu entendre són una orgia cultural, una bacanal en paper, una excitació en curs, un banquet renaixentista. Són vint-i-nou textos perquè el trentè l’escrivim nosaltres mentre llegim aquestes pàgines il·luminades pel sol de Cadaqués i marcades per l’ombra dels confinaments vírics i per l’amenaça del retorn d’un feixisme cada vegada més vehement.
En el principi de la seva trajectòria, ja marcada per la necessitat de col·laborar amb artistes de la mateixa generació i tot venerant els llegats rebels de les generacions anteriors, Vicenç Altaió va consagrar la seva vida a la cultura. Després de tot el que ha après, viscut i experimentat, i a punt de fer setanta anys tot i el seu esperit sempre jove, Altaió consagra la seva cultura a la vida, i ho fa per regar els futurs futuribles en un gest empàtic, humanitari, savi, emotiu i generosíssim. Llegir Tardes de diumenge de Vicenç Altaió és un goig de sensibilitats i sapiències, així com una porta oberta a la creació i l’esperança. En un país en què “la gent fa d’institució”, jo dic que Vicenç Altaió és en ell mateix una institució, i casa seva és el primer fonament per a una Fundació o un Museu que contingui algunes de les joies més destacades entre els anys setanta i l’actualitat de tots els sabers de la nostra immediatesa. Unes altres institucions unipersonals són, com bé ho sabem, Ariadna Mas, Eliseu Climent i Rosa Raga, a qui va dedicat el llibre. Si en una de les converses Altaió proposa a Mesquida que comenci a sembrar les bases d’un espai per a la revolta, el mateix dic jo a Altaió: que no es perdi el rumb fet i l’esforç invertit durant tantes i tantes dècades! Com el poema “Llibertat” que Paul Éluard va escriure i prodigar després de l’ocupació nazi, amb Tardes de diumenge Vicenç Altaió proposa una conscient i amarada escriptura de combat, resistent i resilient. El planià, i antiplanià alhora, títol Tardes de diumenge és indiscutiblement irònic: s’hauria de titular Jorns frenètics.
El poeta i catedràtic de química inorgànica Àngel Terron té la teoria que la gent clau del segle XX va passar per Mallorca d’una manera o l’altra. Vicenç Altaió ens proposa que en Cadaqués ell ha trobat el centre de l’univers, i així assevera que “Tot Cadaqués és ple de rutes en l’escaquer de la història literària i artística”. Un d’aquests camins tornarà a portar el traficant d’idees en aquest lloc emblemàtic el dissabte 16 de juliol, concretament a la Galeria Cadaqués. Tardes de diumenge de Vicenç Altaió mereix passar als annals de la història de Cadaqués però també del País Català en la seva magna amplitud. Es tracta d’un volum d’indiscutible referència, una destacada brúixola cultural en temps d’inquietud i incertesa. “Hem de tornar a l’espai alternatiu” diu Hermann Bonnín davant d’un teatre de mecàniques barbies erotitzades, doncs jo dic que hem de tornar a escriptures radicals, lliures, transgressores i alternatives, alliberades perquè trenquen estereotips i fronteres absurdes entre gèneres, com les que ens regala Vicenç Altaió amb unes pàgines memorables, inspiradores i imprescindibles per copsar les altes complexitats que ens envolten i el gran art que pot fer el poble català. Una lectura immortal perfecta per a qualsevol temporada.
