Ahir feia un volt mig extasiat tot just després de cruspir-me Escala cap al foc, captivadora novel·la de la pentalogia Ciutats de l’interior d’Anaïs Nin, publicada a LaBreu amb una traducció bellíssima d’en Ferran Ràfols Gesa (cal aplaudir les editores Ester Andorrà i Teresa Florit per haver ressuscitat l’autora en aquestes versions de referència). La Nin és d’aquelles escriptores que acostumem a llegir de joves, amb la intenció d’escalfar-nos la prosa i la bragueta, quan encara no som capaços d’admirar-ne la magnitud. Després la rellegim i ens adonem de com, en aquell aparent trencaclosques frívol d’erotisme, s’hi amaga una narradora que es precipita amb molta ciència als racons més sublims i xacrosos de l’ànima. Redescobrir el seu art amb l’excel·lència traductora d’en Ferran (que darrerament porta uns quants home runs a l’esquena; un magnífic Gatsby també a LaBreu i una birgueria de versió de Cims Borrascosos a Viena) doncs ja és la rehòstia.
Bé, doncs jo caminava embadocat pensant en totes aquestes mandangues i recordant les escenes donjoanístiques d’Escala cap al foc en mans de Ràfols Gesa (“No hi ha condecoracions ni diplomes per a l’amant, no hi ha escoles ni experiències viatgeres que puguin ajudar a qui no sent el batec, el tempo i els ritmes del cos, a atrapar els salts de ballet del desig al seu punt més àlgid, a escometre les acrobàcies de la tendresa i l’anhel carnal, a conèixer les virtuositats infinites del silenci”) quan algú se m’adreçà, despertant-me de la inòpia. Pateixo una mica de prosopagnòsia i, vergonya infinita, vaig haver d’esperar que fos el traductor Josep Maria Pinto qui se’m revelés. La puta d’oros santíssima; i mira que he passat hores llegint com tradueixes Proust, fill meu! Bé, en Pinto em digué que rondava per Barcelona perquè li han donat l’Aurora Betrana de traducció pels dos últims volums de la Recherche que va concloure l’any passat a can Viena. Sí a tot.
Però sense desmerèixer el guardó en qüestió (sumat a premis com el Ciutat de Barcelona, el Serra d’Or, el Cavall Verd, el Vidal Alcover, el de can PEN i etcètera) diria que versions com la de Pinto o Ràfols Gesa mereixerien un Premi Nacional de Traducció. El problema, per aquelles coses de la vida, és que no existeix. N’hi ha de quasi totes les categories artístiques o concomitants a l’estètica —incloent-hi el Disseny, el Periodisme, o la Projecció Social de la Llengua Catalana— però encara no n’existeix un que posi els nostres traductors dins l’Olimp de les humanitats que mereix la tasca. Jo, de la conselleria, del CONCA o de qui polles s’ocupi d’aquests temes m’afanyaria a crear-lo, perquè se m’acuden pocs espais d’excel·lència literària tan incontestables a casa nostra com el de la traducció. El premi en qüestió prestigiaria un ofici que molta gent creu de segona fila, del tot fonamental per l’esdevenir de la nostra llengua; també ajudaria a les editorials que arrisquen amb un catàleg de traduccions exemplars.
Els dos traductors que he citat el mereixerien amb justícia i, ben segur, els lectors habituals col·leccionaran aspirants a l’honor entre els seus traductors predilectes. Per una vegada, podríem copiar una cosa ben feta pels nostres enemics, que cada any n’entreguen un parell: un dedicat a una obra i l’altre a la trajectòria. Seria oportú. Doncs faci’s. Si em llegeix algú de l’administració, que hi pensi una mica (la frase exigiria pensament a l’administració de la tribu i ja m’ho diràs…). Volem un Premi Nacional de Traducció. Ja veieu quines coses se t’acuden quan llegeixes i passeges. Aprofito per recomanar les dues activitats.
