En gairebé cinc anys han traspassat uns quants destacats artistes i teòrics catalans de l‘art: l’escultor Xavier Corberó, els arquitectes Bohigas, Correa i Bofill, el teòric Arnau Puig i, ara, el filòsof Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939-2023). Tot un grup de creadors compromesos amb els postulats estètics, morals i polítics de l´anomenada “Modernitat”.
Uns dels llibres clau de Xavier Rubert és precisament De la Modernidad (1980), revisat més tard com a Crítica de la Modernidad (1998), on retreu el manierisme i els tòpics en què aquesta havia caigut, buidant-se del seu propi sentit. Aquest posa de manifest les contradiccions dels formalismes contemporanis, però per tal de subratllar la importància de la forma en el moviment modern, ja el trobem al primer dels llibres de l‘autor, El arte ensimismado (1963), publicat quan tenia només 24 anys, i en els seus altres llibres més destacats sobre la matèria: Teoria de la sensibilitat (1969), que meresqué el premi de la Lletra d‘Or, i La estètica y sus herejías (1974), Premi Anagrama d‘assaig.
A part de la modernitat artística i cultural, les altres dues temàtiques generals de Rubert han estat la moralitat contemporània i la política, centrada sobretot en l‘àmbit català i hispànic. Recordarem que Rubert havia estat catedràtic d‘Estètica a l‘Escola d’Arquitectura de la UPC i, durant una dotzena d‘anys, parlamentari a Madrid i Brussel·les pel grup dels socialistes. En el fons del personatge hi ha un pensament i una actitud morals, però aquestes graviten sobre el mateix que en la seva estètica: la sensibilitat. Rubert no veu essències ni fa conceptualitzacions; registra la seva pròpia experiència a partir de la sensibilitat i la lliure intuïció, per a intentar moure’s d’una manera pragmàtica i intel·ligent entre les coses, més que no pas voler “comprendre-les”. Entenc que el conjunt del seu pensament és el d’una fenomenologia existencial. Posava de vegades l’exemple de l’ocellet a la mà: cal mantenir-lo amb suavitat. Altrament, l’ofegaràs. No hi ha necessitat de penetrar ni categoritzar les coses, ni es troba plaer en fer-ho. El món és tan incert com el nostre pensament i ens hem d’acostumar a conviure amb la incertesa. Que no és la indecisió ni la indiferència.
L’ethos o tarannà moral del nostre autor és vital, i tan vital que no pot més que remetre a la experiència individual, a l’espontània sensibilitat. L‘individu, abans que una elecció o un dret, és per a Xavier Rubert un estat, el fenomen bàsic de la seva existència, en la qual s’inscriu el fet de la sensibilitat. Aquesta no s’explica del tot ni per mecanismes causals ni tampoc per nocions essencials. La remissió als sentits és empírica i alhora és interpretativa: ambdues coses són inevitables. Però és més que aquestes dues coses: és el desvelat d‘un fenomen abans del qual no hi ha “causes” ni més enllà del qual “categories” que el justifiquin. Aquest fenomen només pot ser descrit —“allò que em passa”— i interrogat. La filosofia no té per objectiu “veure-hi clar”, sinó veure i deixar les coses en la seva justa proporció. Conceptualitzar és fer-les artificialment més transparents o innecessàriament més fosques. Crec, doncs, que Rubert s‘hauria avorrit en una facultat de Filosofia; li esqueia més parlar entre arquitectes i artistes.
Ell tenia entre els seus llibres preferits l’Oceanografia del tedi d’Eugeni d’Ors, on el seu protagonista intenta deixar-ho tot en suspens, abandonat a la seva sensibilitat, fins que reconeix que la ment que s’ho proposa és justament allò que li ho impedeix. De D’Ors li havien parlat molt bé José Luis L. Aranguren, a Madrid, i José María Valverde, a Barcelona. Rubert adopta la mirada distant de D’Ors sobre les coses, però sempre tancada als límits canviants del mateix observador. No era un clàssic amb l’afany de la transparència, ni tampoc un romàntic amb el de la identitat. L’autenticitat pot arribar a ser gairebé una obscenitat. Era més aviat un barroc. El subjecte no és un ésser estàtic i constant, fix ni tancat, sinó obert a l’experiència, a través d’una sensibilitat que és, però, la seva.
Recordo la gesticulació de Xavier Rubert quan em parlava del Barroc i amb les mans imitava els cossos entrellaçats dels retaules. El seu estil d’escriure i pensar era també aquest: seguir el detall i l‘instant, la vicissitud i la impressió, per a descriure’ls i interrogar-los sense fer-los desaparèixer en una abstracció. Inútil empresa, aquesta última, perquè tot és sempre a punt de ser revocat i tot símbol pot canviar de significat. Cosa que no deixa de sorprendre en algú, com Rubert de Ventós, crescut entre les pedres d’Empúries i enamorat del món grec antic. La reflexió ha de girar entorn diversos centres i no apuntar a la serenor, sinó a mantenir, personalitzada, o millor, individualitzada, la sorpresa. Per això crec que el llibre més indicat per a introduir-se en el pensament de Xavier Rubert és, a part de Per què filosofia (1983), el seu dietari Ofici de Setmana Santa (1978), on trobarem in nuce l’antropologia que subjau en l’estètica, l‘ètica i la política del nostre autor.
Després d’una llarga entrevista seva amb l’antropòleg Claude Lévi-Strauss, al pis d’aquest a París, Rubert, un cop al carrer, girà el cap i va veure com un Lévi-Strauss vell i petit li feia adeu amb la mà, darrere la finestra. “Va ser el moment més emocionant de l’entrevista”, em deia Xavier Rubert. Al cap i a la fi, els grecs que ell admirava no l’haurien interessat per la veritat si abans, sensibles, no ho haguessin estat per la bellesa. L’estètica ha de resistir la total conceptualització, com ja va escriure a Teoria de la sensibilitat.
