De les sis mil llengües que es parlen actualment al planeta, la UNESCO apunta que, d’aquí a cent anys, se n’hauran extingit la meitat. Segons el Catàleg de Llengües Amenaçades de la Universitat de Hawaii, cada tres mesos s’apaga una llengua del món. Yásnaya Elena Aguilar, originària de la comunitat mixe i del poble d’Ayutla, a Nëwemp (Mèxic), és lingüista, escriptora, traductora i activista per la promoció de la diversitat cultural i lingüística —i, en particular, de les llengües originàries de Mèxic.
Al llibre Manifiestos sobre la diversidad lingüística (Almadía, 2023), un recull d’articles i assajos fan llum a la situació i l’estatus de les llengües minoritzades en un dels contextos lingüísticament més heterogenis del món, ens parlen dels reptes de les societats multilingües, ens sensibilitzen sobre la importància de regar la diversitat lingüística i cultural i sobre la necessitat de reconèixer els drets lingüístics dels parlants en aquelles comunitats que els deixen a la intempèrie. Aguilar reivindica el valor d’aprendre una nova llengua com una manera de “viatjar a nous territoris cognitius”, de “construir-li múltiples llars al pensament”, i atribueix la mort de les llengües als estralls del racisme estructural. Just després de la seva recent intervenció al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, hem aprofitat la seva visita a casa nostra per entaular-hi una conversa.
Al començament de la vida independent de Mèxic, el 65% de la població parlava alguna llengua originària. Actualment, només ho fa el 6,5%. Comentes al teu llibre que el multilingüisme de la societat mexicana estava millor gestionat a l’època colonial que en l’actualitat.
No vull pas defensar l’administració colonial, que va ser terrible: entre guerres, epidèmies de verola, treball forçat i fam, van morir nou de cada deu persones indígenes. Hi va haver una baixa de població immensa.
Dit això: és veritat que, mentre que per l’imperi espanyol era fonamental la imposició de la religió, no ho era tant la de la llengua, com sí que ho va ser i ho continua sent per l’Estat mexicà. Sempre dic que cada imperi o cada tipus d’opressió s’actualitza de maneres diferents: a l’època colonial, no hi havia una posició monolingüitzant. Sí que és veritat que amb tres-cents anys passen moltes coses i que, per exemple, hi va haver un canvi amb els borbons: a l’època borbònica es van fer lleis, edictes, normativitat, per imposar el castellà com a llengua nacional. Ara bé, al principi, la impremta de Mèxic (la primera impremta del continent) imprimia en moltíssimes llengües, i a la Real i Pontifícia Universitat de Mèxic podies fer càtedres en llengües originàries com el nàhuatl i altres. Una curiositat: la primera gramàtica de la llengua zapoteca, que és una llengua indígena de Mèxic, es va publicar vuit anys abans que la primera gramàtica de l’anglès. En definitiva, tenim la concepció (fins i tot nosaltres, els mexicans) que va ser amb l’arribada dels espanyols que es va imposar la llengua espanyola, però en realitat va ser un assumpte molt més complex: és l’Estat de Mèxic el que ha anat escurçant la nostra diversitat lingüística.
Afirmes que els estats nació són a la diversitat lingüística el que l’aigua és a l’oli. Quina relació té la configuració dels Estats moderns amb la minorització i la desaparició de les llengües?
Estat i Nació s’han tornat una mica sinònims, però en realitat, per mi, no ho són. Els Estats tenen aquesta idea de voler ser també una nació. Per ser una nació es necessita un territori comú, però també una llengua comuna. Com que la realitat ho nega, perquè la realitat és múltiple, els estats necessiten imposar-la. Aleshores comencen a fer polítiques dures per la imposició d’una sola llengua, d’una sola identitat i d’una sola idea cultural.
És per això que cal parlar de llengües minoritzades més que no pas minoritàries?
En efecte. Hi ha llengües indígenes que tenen molts més parlants que llengües de països sencers, però aquestes últimes pateixen una opressió a què no estan subjectes les llengües que tenen un estat propi. Moltes llengües sense estat viuen un procés de minorització. M’agrada més parlar de llengua minoritzada, perquè la terminació –ada indica un procés, en canvi, una llengua minoritària és com si ho hagués estat sempre, per naturalesa.
Quines implicacions té parlar amb orgull una llengua minoritzada? Per què no té la mateixa connotació parlar amb orgull el mixe que l’anglès?
L’Estat mexicà ha fet moltes coses per esborrar la diversitat lingüística. De cop, un dia va començar una campanya per la promoció de les llengües indígenes amb l’eslògan: “Parla-la amb orgull”. Primer de tot, aquest eslògan traslladava tota la responsabilitat al parlant. I jo penso: “no em diguis què he de fer: canvia les condicions estructurals que fan que la meva llengua sigui una llengua oprimida!”. Molta gent diu que parla orgullosament una llengua oprimida o que pertany orgullosament a una cultura oprimida precisament com a resposta a una opressió. Dir: “soc orgullosament mixe” no deixa de ser una evidència de la ferida. Imagina’t que et dic: “soc orgullosament alemanya”, “soc orgullosament blanca” o “soc orgullosament home”: et saltarien totes les alarmes, degut al seu context d’anunciació. Declarar-se orgullosament dona, per exemple, ja és diferent. I aquesta diferència és l’evidència d’una opressió. Jo, per exemple, no he triat tenir el mixe com a llengua materna: i amb tot el que l’estimo, no considero que sigui una llengua millor que qualsevol altra. Vull parlar-lo des del gaudi, des de l’alegria; però no des de l’orgull.
Parles de discriminació negativa contra les llengües indígenes, però també de casos de discriminació positiva. Per què aquesta última és igualment nociva per la preservació i la dignificació de la llengua?
Penso que la naturalesa de la discriminació és la mateixa, sigui positiva o negativa, perquè en ambdós casos es nega que algú altre sigui igual que tu: en un cas, se’ns tracta d’inferiors; en l’altre, de massa meravellosos. Pensem en el mite del bon salvatge, per exemple: aquest mite nega als indígenes la capacitat d’exercir la maldat, que és totalment humana; per tant, és un prejudici que ens deshumanitza. Un altre cas de discriminació positiva: molta gent creu i diu que les llengües indígenes són per naturalesa poètiques: no, perdona, jo no vaig fent poesia sempre que parlo, de la mateixa manera que aquell que parla espanyol s’expressa des de molts registres diversos. Això representa, altra vegada, negar la igualtat de les llengües. Jo entenc que aquesta discriminació positiva ve, en molts casos, de la bona voluntat, però també intento explicar-la per fer-la evident.
El filòsof britànic Kenan Malik considera que és necessari deixar que morin les llengües. Segons el seu parer, per cap concepte s’ha de forçar els seus parlants a mantenir-la viva si consideren que la comunicació a través seu ha deixat de ser útil. Però, la mort d’una llengua és un assumpte amb implicacions merament lingüístiques?
No. Realment, el fet que mori una llengua és un fenomen extralingüístic. N’hi ha moltes, moltíssimes raons per aprendre noves llengües, però només n’hi ha una per deixar de parlar una llengua: la violació sistemàtica dels drets lingüístics dels seus parlants durant molt de temps. Quan una llengua desapareix és perquè els seus parlants han estat sotmesos a tot un sistema repressiu que els reprimeix sistemàticament fins al punt que arriben a pensar que, al deixar de parlar-la, en renunciar transmetre-la, viuran millor. El que penso que Kenan Malik no entén és que la desaparició d’una llengua no és una cosa que passi de manera natural, com un procés orgànic, sinó que hi operen una sèrie de violències, de càstigs, de repressions. Si no fos per tot això, les llengües indígenes continuarien vivíssimes, com ho han estat durant milers d’anys. La mort d’una llengua és un assumpte de drets. I aturar les violències que hi menen és el que m’importa a mi.
Per altra banda, Malik simplifica el sentit i la funció de la llengua a la de mer instrument comunicatiu. Però la llengua és molt més que això, oi?
Exactament. Que la llengua és una eina de comunicació només és parcialment cert: per sobre de tot, la llengua és un instrument de cognició. La llengua s’utilitza per pensar, vehicula aquell pensament que ni tan sols se sent: et lleves i no parles, però estàs fent servir la llengua. Amb la llengua narrem els nostres sentiments, la nostra realitat psicològica, ens entenem a nosaltres mateixos.
Sembla que veiem i entenem la realitat d’una manera o d’una altra segons les paraules que tenim a l’abast. Els límits del nostre món són els límits del llenguatge, es diu. Ens en pots posar algun exemple?
En la meva llengua, el mixe, els colors verd i blau (i tota la gamma que va del verd al blau) pertanyen a un sol terme de color, a una mateixa categoria. En castellà, en canvi, tenim diverses paraules per designar els tons de blau: el blau marí, el blau cel, etc., però tots dos són tons d’un mateix color, pertanyen a la mateixa categoria, el blau. I segurament en una altra llengua existeix una paraula per designar el blau marí (palitroche, per exemple) i una altra de ben diferent per anomenar el blau cel: en aquesta llengua, el blau marí i el blau cel passen a ser dos colors diferents. El que vull dir amb això és que decidir que el blau cel i el blau marí són un mateix color és realment una operació lingüística: en realitat, són visualment ben diferents, són propietats ben diferents.
Al llibre també expliques que és absurd lliurar un premi de literatura indígena, perquè les llengües originàries, amb les seves respectives famílies, tenen mecanismes de construcció literària i poètica molt diversos.
Té sentit donar un premi per a llengües romàniques a la Fira Internacional del Llibre a Guadalajara, és clar que sí. Per què? Doncs perquè les llengües romàniques, que pertanyen a una mateixa família lingüística, tenen estratègies poètiques i literàries semblants. I donar un premi per llengües otomangues o yutunaguas a Mèxic també té sentit, perquè són llengües relacionades, que comparteixen estratègies poètiques i literàries. Però la categoria indígena no és una categoria poètica. Tots els premis literaris a Mèxic haurien de respondre a la realitat multilingüe, i tots ser multilingües, o bé s’haurien d’agrupar, almenys, per famílies lingüístiques que comparteixen mecanismes de construcció literària i poètica.
Aristòtil parlava de la metàfora com a mecanisme central de la nostra poètica. Però també ho és en la poètica mixe, per exemple?
No: existeix una diversitat ingent d’estratègies, que difereixen segons la llengua o la família lingüística. No tot és la poètica d’Aristòtil! Hi ha certes tradicions, per exemple, en les quals la repetició és central, perquè genera un efecte estètic (sobretot en els resos); s’anomenen les estètiques de la repetició. En aquest cas, el nombre de repeticions també és important, perquè té implicacions rituals. En llengua mixe, una estratègia poètica molt comú és el difrasisme, que funciona de la següent manera: en la parla no poètica hi ha paraules que tenen un significat literal (posem per cas asseure’s o aixecar-se); en la parla poètica, quan s’uneixen aquestes dues paraules, es genera un tercer significat que sí que és poètic: asseure’s i aixecar-se, junts, signifiquen habitar o viure (no el viure del llenguatge ordinari, sinó un viure poètic). Aquesta estratègia no la comparteixen altres llengües indígenes d’una altra regió de Mèxic: les estratègies poètiques es comparteixen regionalment. La diversitat poètica és una cosa que no deixa de meravellar-me sempre que viatjo i conec noves llengües.
Moltes vegades, també dins el mateix moviment indígena, la llengua s’entén com un assumpte proper a les manifestacions culturals tradicionals. Però, la llengua és només un assumpte cultural?
Vaig dir, una mica per provocar, que “la llengua no és cultura”. Existeixen diversos sentits de cultura. Però jo em referia, aquí, al sentit de la cultura com a seguit de manifestacions estètiques. En anglès existeix el terme culture (la definició antropològica de cultura) i arts, que fa referència a les manifestacions estètiques, però l’espanyol no fa aquesta diferència. Jo penso que la llengua no és cultura si l’entenem com a seguit de manifestacions estètiques, perquè a diferència d’altres expressions culturals, com la música, que té el seu espai concret, limitat (no sempre estem fent música), la llengua inunda tots els espais de la nostra vida: quan penses, quan somies… intenta tenir un moment sense llengua! Aquesta habitació on som és plena de llengua. Som al CCCB: les lletres de Centre de Cultura Contemporània de Barcelona estan escrites en català, i no en castellà; això és l’evidència d’una lluita, i de certes condicions polítiques i històriques. L’activista maputxe Víctor Naqill deia que la llengua no és un fenomen cultural, sinó un fenomen societal.
A Catalunya estem massa acostumats a canviar de llengua quan algú se’ns adreça en castellà (malgrat que aquesta persona ens pugui entendre) o adreçar-nos-hi directament nosaltres quan algun prejudici ens indica que ens entendrà millor. Sembla que carreguem una culpa per parlar català.
Les persones que no parlem català podríem fer la deferència d’intentar entendre el català. Jo no visc aquí i no he après el català, però tinc curiositat per sentir els fonemes, la musicalitat de la teva llengua. Al cap d’una estona de sentir-te, segur que començo a entendre’t (de fet, ja he començat a entendre el català, des que vaig arribar fa dos dies). El fet d’intentar entendre’t és una deferència que tinc cap a tu (i penso que és important tenir aquesta deferència, com a parlant d’una llengua opressora, i a més, quan el salt d’una llengua a l’altra no és tan gran); però a la vegada, quan tu em parles en la teva llengua, m’estàs regalant l’estímul que em permetrà aprendre’l. Quan he anat a llocs on es parlen llengües molt diferents, agraeixo moltíssim poder escoltar-les: no només m’agrada sentir-les de fons i no entendre res; m’agrada asseure’m, sentir-ne amb atenció la música. De vegades, quan no entenem la llengua, pensem que per nosaltres només és soroll. Jo penso que és important fer atenció, perquè la llengua és sempre música.
Moltes vegades, en el meu context, quan algú veu un nadó, se li adreça automàticament en castellà en comptes d’en mixe. No ens adonem que a aquest nadó li podem fer el regal de la seva vida fent-li moixaines en mixe.
I encara més tenint en compte que pel nadó tot discurs és música!
Exacte. En realitat, el que hi ha al fons d’això és el pensament que pel nadó és millor sentir el castellà. Són coses que en la majoria dels casos no reflexionem, les fem sense pensar, ens surten per defecte. Cal donar-hi alguna volta.
Com resistir? Com insistir en la importància de la diversitat lingüística?
Crec que el primer pas és conèixer: és difícil gaudir del que no es coneix. Moltes persones que mantenen postures monolingüistes parteixen de la ignorància i evidencien una gran ignorància (que pot ser la seva responsabilitat o no). Quan coneixem l’existència de llengües diverses i les seves particularitats, això ens desperta un entusiasme. Per tant, el primer pas és informar-se. Ara bé, per altra banda, s’ha de treballar per tal que estructuralment, aquesta informació arribi. Fa anys, jo no sabia que a Espanya, a França o a Itàlia es parlen més llengües; tampoc no sabia que a l’Argentina, a Xile i a Noruega es parlen llengües indígenes, o que al Japó hi ha un poble indígena, el poble ainu. Per què no ens eduquen en aquest sentit? Hi ha una espècie de censura estructural que s’ha de trencar. Una vegada es coneix la nostra realitat multilingüe, és molt més difícil defensar postures de llengua única. Amarar-se de diversitat és un primer pas molt important.
I com ho fem? Al llibre dius que en va es va educar ideològicament a favor de la diversitat lingüística; que més que no pas amb arguments, l’ús d’una llengua es promou amb experiències de gaudi concretes. En aquest sentit, quina ha estat la teva experiència?
En la meva experiència, el gaudi i el coneixement han estat sempre la millor resposta. Jo no em voldria tornar una Real Acadèmia de la Llengua. Hi ha un plaer en saber. És evident que hi ha coses que ens interessen més o menys. Però per exemple: si t’interessen els esports, és bo saber que en el mundial de Sud-àfrica, l’himne sud-africà es va cantar en onze llengües sud-africanes.
A la serra mixe fem classes de gramàtica, però des del gaudi i els jocs. També ensenyem la llengua a través de la història dels nostres pobles, la qual cosa és fonamental, perquè és quelcom que ens uneix: quan la gent entén quina ha estat la nostra història, on són les nostres ciutats, quines han estat i quines són les relacions amb altres pobles indígenes, quan s’aprèn que la nostra llengua té una enumeració vigecimal (i no decimal), de base vint, i que les muntanyes tenen noms de números, i que la muntanya sagrada és la muntanya vint, que el vint indica també la completesa, i que el queixal del seny és el queixal vint…! Quan es coneix tot això, les persones volen aprendre la llengua. I no pas perquè algú els digui que és necessari per X i per Y, sinó perquè tenen ganes de participar d’ella, d’habitar-la.
Així doncs, per aquelles comunitats migrants que ja no estan vinculades al territori de la seva llengua, té menys sentit aprendre-la?
No. L’aprenentatge pot estar desvinculat de la terra, però no del territori. Penso en les comunitats indígenes migrants que van a viure a Los Angeles i que recreen, allà, una noció de territori. Jo sempre faig aquest símil: la terra és el significant, i el territori és el significat. En societats nòmades, la configuració d’un territori no necessàriament està lligat a una terra concreta. Es poden recrear nocions de territori. Per tant, malgrat que a vegades s’aprengui desvinculada de la terra, la llengua no s’aprèn desvinculada del territori.
