Teatre

Generositat i perseverança

Un home sol ens parla en un espai pràcticament buit, similar a una aula abandonada o una sala d’espera. Explica que l’individualisme avança sense treva malgrat que habitem un sistema que exigeix treballar conjuntament, incideix en què el neoliberalisme post II Guerra Mundial s’ha imposat i ens recorda la nostra insignificança com a espècie i la necessitat de ser col·lectiu.

Títol: Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers
Autoria i direcció: Àlex Rigola
Assistència a la dramatúrgia: Dobrin Plamenov, Alba Pujol i Irene Vicente
Intèrprets: Pep Cruz i Alba Pujol
Del 31 de gener al 23 de febrer a la Sala Beckett

Ell és Josep Pujol Andreu, catedràtic del Departament d’Economia i Història econòmica de la UAB, universitat on va estar vinculat durant més de 40 anys fins que va morir l’octubre de l’any passat. Aquest espectacle és fruit de les hores de conversa amb la seva filla, l’actriu Alba Pujol, i el director Àlex Rigola durant el seu darrer cicle de quimioteràpia. Hores de transcripció i d’excel·lent bisturí dramatúrgic han donat com a fruit un diàleg entre Pep Cruz i la mateixa Alba Pujol, a més de Rigola en forma de preguntes en pantalla (pare i filla bromegen que no el volien a l’escenari) on es desgranen les moltes qüestions que fonamenten l’espectacle Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers, títol manllevat d’un vers de Hamlet.

El procés d’un malalt conscient de la seva mort i com enfrontar-s’hi és el motor d’aquesta obra. Aquesta és una mort que va vestida com un dels personatges de la Dansa de la Mort de Verges, que evoca l’humanisme escèptic pagà, s’allunya de la tradició de l’alta cultura i es comparteix en comunitat, és a dir, al teatre. I l’eternitat és una fotografia prenyada de referent barthià, que repeteix mecànicament allò que mai més podrà repetir-se existencialment, un pare i una filla en un dia d’estiu, suspesos en el temps dins una piscina en ple moviment de rostres desdibuixats i quotidiana felicitat.

Pep Cruz i Alba Pujol durant la representació.
Pep Cruz i Alba Pujol durant la representació. Foto: Sala Beckett

EL LLEGAT IDEOLÒGIC
El protagonista és un intel·lectual marxista. El llegat ideològic de Pujol impregna tot l’espectacle i es manifesta en afirmacions rotundes “el veritable càncer de la humanitat és l’individualisme”
, en el seu rebuig a l’ortodòxia de Sartre, en l’avís benjaminià quan parla dels anys 30 del segle passat i el context que vivim actualment o en el seu consell vital de recuperar comportaments col•lectius en contra del sistema. Aquest batec s’escola com qui no vol la cosa i va de la mà de la defensa constant de la cultura com a eina emancipadora de l’individu.

La cultura entesa com la paraula poètica (Jaime Gil de Biedma, Peter Handke), teatral (William Shakespeare), cinematogràfica (El gran Lebowski) i l’espai compartit entre pare i filla, intercanvi on de vegades és ella qui descobreix experiències a qui li va donar la vida, escena meravellosa sobre Pina Bausch. La cultura com l’aprenentatge permanent d’una disciplina, la Història, ordre i mètode però també afirmació directa sense impostura ni afany de transcendència “la Història és Filosofia amb exemples”, expressions d’aquelles que un alumne escolta a classe i es guarda per sempre.

L’esperit crític del teòric Josep Pujol aterra en el seu medi natural, la universitat, on viu des de la repugnància el mercantilisme del coneixement, ell és mestre més enllà de professor, investigador que renega de la competència que podreix un espai concebut per compartir tot allò que s’aprèn.

Com es prepara per al final un home com aquest? Escoltant el discurs i triant el que vol de tot el que li diu Enric Benito, metge amb dècades de trajectòria, primer com a oncòleg i ara a pal·liatius. Imprescindible missatge que es resumeix en “l’art del bon morir”, és a dir, informar-se, perdre la por, acceptar ser cuidat i preparar-se igual que com ho fem per a un naixement. A l’espectacle Benito intervé a través d’un vídeo, aquí podeu escoltar-lo en una extensa i útil conferència.

LA CONVERSA QUOTIDIANA
El malalt no està sol, l’acompanya la seva filla en un diàleg a les antípodes del discurs acadèmic, ja que aquesta dramatúrgia és conversa farcida de quotidianitat. Preguntes i respostes sobre qüestions com l’amor, les amistats, la feina, les drogues i les pors. El càncer? “Pos bueno, una putada” diu ell. “Un putada”, respon ella. Cadascun dels temes tractats poua en emocions comunes a tot el públic, que recordarà els seus morts, i n’extreu l’humor en cada escena. Domini de la ironia, acte de presència ocasional de la hilaritat com ara en la conversa sobre quin menú servir el dia de l’enterrament i el desig d’ell d’anar mudat perquè “no és un acte qualsevol”.

Alba Pujol és qui acompanya: “com s’ha de fer?” Pregunta clau de qualsevol persona quan la vida ens porta a assumir el seu rol. Ella, a primera línia, és conscient de la impossibilitat de tenir un manual d’instruccions perquè és inexistent, es tracta de ser-hi i no mirar el calendari a llarg termini. Qui cuida escolta, però també aporta les seves sensacions i opinions, fins i tot protesta quan el seu pare recomana no tenir fills i aprèn que hi ha dies que cap pregunta és absurda.

Aquest país no descobert... és una obra excepcional i un dels millors treballs d'Àlex Rigola
Aquest país no descobert… és una obra excepcional i un dels millors treballs d’Àlex Rigola. Foto: Sala Beckett

En un moment de la funció cadascú explica què destacaria de l’altre. Alba Pujol tria la generositat del seu pare, ell la perseverança de la filla: l’espectacle uneix indissolublement les dues qualitats.

LA PROPOSTA ESCÈNICA
Aquest país no descobert… és una obra excepcional, una dramatúrgia que pot ser perfectament representada més enllà d’aquest muntatge. Per al públic m’atreviria a dir que és de visió obligatòria.
Alba Pujol diu en una escena que lamenta no haver assistit a una classe del seu pare. Ha fet una cosa molt millor, no envair-li l’espai professional, i atrevir-se a plantejar aquest espectacle amb Àlex Rigola regalant una lliçó de vida compartida col·lectivament. El director signa un dels seus millors treballs a base d’espai buit i direcció d’intèrprets excel·lent. No em puc imaginar ningú més que Pep Cruz forjant aquest personatge, brillant en la reflexió i servint la ironia de la manera més perfecta.

Alba Pujol s’interpreta a ella mateixa com l’actriu de trajectòria consolidada que és, sense escarafalls. Vaig veure-la per primer cop dalt d’un escenari l’any 2007, a l’espectacle 2666 d’Àlex Rigola. Era un cos ensangonat embolicat en un plàstic que cridava tot l’horror del feminicidi de Ciudad Juárez. Actriu i director han evolucionat artísticament, molt sovint plegats, des d’aquella mort universal i un espectacle de gran format a aquesta pèrdua personal plasmada en la intimitat escènica. A mi, com a Josep Pujol, també m’agradaria veure la seva filla actriu fent de clown en una obra. Rigola, prengui nota!

Teresa Ferré
Seguiu-la a:

Teresa Ferré: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca