Patrimoni

Genius: Picasso

Les darreres setmanes va passar-se per TV2 la recent sèrie dramàtica (2018), produïda per National Geographic, Genius: Picasso, dedicada al màxim pintor del segle XX, creada i produïda per Kenneth Biller, i co-produïda per Noah Pink.

És molt difícil sintetitzar la figura d’un creador tan dens i de personalitat tan forta com Picasso, encara que sigui en deu episodis, que són els que té aquesta sèrie, però si l’enfocament que se li dona és superficial, com és en aquest cas, la dificultat es multiplica.

Estructurat en constants flashbacks que alternen èpoques primerenques de la vida del biografiat, amb èpoques més recents, el fil de la narració pot enredar-se, i malgrat els molts episodis de que consta la sèrie tot es precipita a tota velocitat. Però aquest no deixa de ser un inconvenient de segon ordre.

Un producte fet per una empresa de tan alta volada esdevé lògicament molt professional, especialment en la fotografia. El contingut, tanmateix, no passa d’esbossar el tòpic previsible de l’artista contestatari, amb frases lapidàries i converses de vol gallinaci on l’art nou esdevé matusserament desgranat com una religió, que després però no hi ha temps ni ganes de sustentar-les amb el cos dramàtic dels films. El drama oscil·la entre el biòpic més convencional, amb diàlegs, i un tractament de xafarderia on sembla que s’hagi comptat amb la col·laboració d’ultratomba de clàssiques del gènere com Elsa Maxwell. Les múltiples parelles del pintor surten totes, com qui diu, i vés a saber per què unes son les “bones” i altres les “dolentes”. Així Olga i Jacqueline són pintades amb antipatia, i en canvi Françoise –convincentment interpretada per Clémence Poésy– és dibuixada amb molta complicitat, encara que s’hi perdi l’ocasió de narrar un dels aspectes més destacables de la vida personal de Picasso, que a estones en lloc d’un artista colossal sembla un estúpid: la depressió que li produí ser abandonat per ella, la única de les seves dones que va tenir la personalitat de fer-ho. Hauria estat un element dramàtic de primer ordre i substancial en la vida de l’artista, que el guió tanmateix desaprofita.

El protagonista és Antonio Banderas, que fa de Picasso madur i vell, ben caracteritzat pels maquilladors. Sovint sobreactua, i posa veu enrogallada per l’estil del doblador del Ciutadà Kane quan evocava Rosebud. Francament queda molt més convincent –i igualment ben caracteritzat– Alex Rich, l’actor que hi fa de Picasso jove. Per cert que durant la promoció de la sèrie, a la primavera del 2018, Banderas, davant la situació catalana, va despenjar-se urbi et orbi amb la opinió que Picasso avui seria constitucionalista. L’actor malagueny ignorava que, com explicà Feliu Elias i recollí Santos Torroella, el jove pintor tingué durs enfrontaments amb la policia en manifestacions del catalanisme extremista de la Barcelona del tombant de segle, i que de fet a la seva primera exposició individual, a “Els 4 Gats” el febrer del 1900, bona part dels retratats aleshores per ell serien empresonats l’any següent a rel d’una sorollosa manifestació de l’onze de setembre.

En una producció fílmica d’aquesta ambició es nota que no hi ha hagut problemes de localitzacions. Les càmeres han viatjat on els ha convingut: per això resulta xocant que per situar una escena a l’Academia de San Fernando de Madrid s’hagi filmat la façana de la Generalitat a Barcelona, que un episodi que figura que passa a no sé quina ciutat de França l’hagin filmat a l’interior de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, i en canvi en una de les vegades que ha de sortir Barcelona–crec que al tercer capítol– els exteriors siguin d’edificis solemnes que no tenen res a veure amb la ciutat. I o molt m’equivoco o els joves Picasso i Manuel Pallarés al film es passegen per Vilanova i la Geltrú, on diria que no varen anar mai plegats.

Altres aspectes de l’ambientació són igualment impropis. Isidre Nonell surt sempre amb una poblada barba que mai va portar –era dels pocs artistes de l’època que anava afaitat del tot–, i la dèria d’estatalitzar-ho tot fa que Ceret es situï concisament al Pirineu “francès” i Gòsol a “Espanya”. Pocs quilòmetres hi ha entre un lloc i altre i bé que una frontera artificial hi és al mig, els dos són a Catalunya, concepte geogràfic que no recordo que aparegui a la pel·lícula. Per això no és rar que la música de fons que acompanya aquest episodi sigui d’una guitarra flamenca. I embolica que fa fort.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Francesc Fontbona

Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) és un dels historiadors de l’art més eminents i prolífics del país. Entre les seves obres, destaquen La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Anglada-Camarasa (1981, amb Francesc Miralles), dos volums de la Història de l’art català (1983 i 1985), Josep Mompou (2000), Manolo Hugué (2006)... A més, ha dirigit o codirigit l’obra en cinc volums El Modernisme (2002-2004), el Diccionari d’historiadors de l’art català (en línia, encara en procés de creació i en col·laboració amb B. Bassegoda i Hugas) i Pintura històrica catalana. Art i memòria (2015), entre altres.

És un col·laborador històric d’EL TEMPS.
Francesc Fontbona

Francesc Fontbona: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca