Teatre
'El jardí', 'La cabra, o qui és Sylvia?' i 'Turba'

Gent amb problemes

A la Marta d”El jardí’ la fan fora de la feina després de dos anys sense anar-hi, el Martin de ‘La cabra’ manté una relació extramatrimonial complicada i a ‘Turba’ ens expliquem que tenim un problema.

El jardí
De Lluïsa Cunillé
Amb: Màrcia Cisteró i Antònia Jaume
Sala Beckett
Fins al 31 de gener

Antònia Jaume i Màrcia Cisteró a 'El jardí'. Foto: Pere Cots
Antònia Jaume i Màrcia Cisteró a ‘El jardí’. Foto: Pere Cots

En les últimes quatre temporades, Lluïsa Cunillé ha estat objecte de dos cicles a dos teatres diferents. A la 2017/2018, al TNC. Ara, a la Sala Beckett. En total, tres muntatges d’obra nova (‘Islàndia’, ‘El jardí’ i ‘Els subornats’), la versió operística d’un clàssic (‘Après moi, le déluge’) i una lectura dramatitzada (‘Boira’). Mentrestant, la Comédie Française va estrenar ‘Massacre’ (2020). Tot, material nou d’una autora de primer nivell, sens dubte. Una escriptora capaç de crear personatges fascinants, els quals, com els de Beckett, et posen entre l’espasa i la paret. Et desafien. La Marta i la Laura d’‘El jardí’ no en són una excepció.

Moltes de les històries de Cunillé són fosques, poblades d’éssers que mai no són el que semblen i amb algun cadàver a l’armari. La Marta (Antònia Jaume) és una jardinera municipal que rep la visita d’una treballadora dels serveis socials, la Laura (Màrcia Cisteró), amb l’objectiu d’ajudar-la. Fa dos anys que no passa per la feina i, tot i ser funcionària, l’han despatxada. La Laura vol saber per què. Pregunta. I la Marta li explica la seva història, des del marit ‘fumeta’ a la casa heretada.

Això són els fets objectius, el que Cunillé ens presenta. Però ja sabem que no tot serà tan fàcil. I Albert Arribas, el director, estreny els perns del drama, tot presentant-nos dues dones que podrien estar ben bé dins la peixera que domina l’escena, en lloc de fora, explicant-se, preguntant-se. Són això, peixos fora de l’aigua a la recerca d’un últim alè.

I, en sortir, no sé ben bé què m’han volgut explicar: la impossibilitat de canviar el present quan el passat és tan tèrbol, la monotonia existencials dels funcionaris, l’etern retorn (la Marta i la Laura van anar juntes a escola)… Arribas lobotomitza els personatges. Semblen ultracossos que repeteixen una partitura. És el text? És la direcció? Encara m’ho pregunto.

La cabra, o qui és Sylvia?
D’Edward Albee
Amb: Jordi Bosch, Emma Vilarasau, Roger Vilà i Jordi Martínez
La Villarroel
Fins al 28 de febrer

Emma Vilarasau està esplèndida a 'La cabra, o qui és Sylvia'?. Foto: David Ruano
Emma Vilarasau està esplèndida a ‘La cabra, o qui és Sylvia’?. Foto: David Ruano

Fa quinze anys, ‘La cabra, o qui és Sylvia?’ va meravellar-nos. Era, aleshores, l’últim text del gran Edward Albee i Josep Maria Pou va decidir tornar a Barcelona amb aquest regal sota el braç. La història d’un arquitecte granadet que li fa al salt a la dona amb una cabra ens va semblar del més còmic i excitant, a banda de demostrar el geni del dramaturg nord-americà quan es tracta d’esbudellar la burgesia dels EUA. Avui, després d’una crisi econòmica ferotge i enmig d’una pandèmia letal, no ens provoca el mateix efecte.

I això que estem al davant d’un autèntic recital d’Emma Vilarasau, qui, en el paper de l’esposa banyuda, l’Stevie, ens regala moments d’una intensa dramàtica salvatge. És l’aposta del director, d’Iván Morales, que trasllada a una casa benestant nord-americana la destrossa etílica de ‘La calavera de Connemara’. Si Pol López i Oriol Pla s’ho passaven pipa trencant closques de guix contra el terra, a ‘La cabra’, Vilarasau escomet el marit amb tot el que té al seu abast (gerros, marcs, mobles) mentre aquest li explica, fil per randa, la passió desfermada que sent per la Sylvia, la cabra. És tan forta la presència de Vilarasau que gairebé esborra del mapa Jordi Bosch, en Martin, l’arquitecte.

La Villarroel omple gairebé cada nit per veure la Vilarasau. No m’estranya. Però és una pena que ho faci per veure una obra que encara que sigui de 2002 i tingui un Tony, no és que hagi passat de moda, sinó que és gairebé ridícula. D’acord, un home d’èxit s’ho fa amb una cabra. N’està enamorat. La dona s’emprenya. I què?

Turba
De Mos Maiorum
Amb: Guillem Llotje, Mariona Naudin, Ireneu Tranis, Alba Valldaura i Clàudia Vilà
Teatre Lliure: Gràcia
Del 14 al 24 de gener

'Turba', de Mos Maiorum, un gran espectacle que ha passat pel Lliure. Foto: Magüi Pichinini
‘Turba’, de Mos Maiorum, un gran espectacle que ha passat pel Lliure. Foto: Magüi Pichinini

Amb ‘Gentry’, la companyia Mos Maiorum va demostrar que podia posar en qüestió tot un sistema econòmic, el de l’èxit de Barcelona com a gran ciutat europea, i sortir-se’n amb nota. A ‘Turba’ el repte era molt més gran, ja que l’obra pretenia posar-nos davant dels morros una constatació: hem perdut i no tornarà a haver-hi, almenys en breu, cap revolució. Ens agrada tant el capitalisme neoliberal!

Per ‘Turba’ hi passen des de l’ideòleg ultradretà Steve Bannon a la activista d’extrema esquerra Ulrike Meinhof. I els Mos Maiorum els exhibeixen jugant amb la ràdio. Adapten diferents formats radiofònics per acostar-nos opinions i reflexions de tota mena. Només els cal una taula de so-objecte i una il·luminació de primera. I un gran talent per exhibir un muntatge que circula entre el verbatim i el teatre document, però que, realment, és un assaig dramàtic sobre el nostre temps.

El millor és que no defugen la qüestió catalana, cosa ben típica en les companyies d’aquí que prefereixen mirar cap a una altra banda per intentar agradar tothom. Els intèrprets diuen el que pensen, cadascú en un bàndol. I no passa res. Hi ha un debat més sincer i civilitzat en l’escena sobre el procés a ‘Turba’ que el que haguem pogut seguir en qualsevol mitjà convencional des que va començar. Bravo per ells.

Deia que no hi haurà cap revolució. Però els Mos Maiorum ens demostren que fa poc va haver-n’hi una que ens va passar per alt, perquè no era d’esquerres: la revolució neoliberal. Encara som aquí.

Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close