Teatre
'Les tres germanes', '53 diumenges' i 'Karaoke Elusia'

Germanes, germans i amics

Mentre Julio Manrique fa una versió dramàtica de ‘Les tres germanes’ de Txékhov, Cesc Gay posa Pere Arquillué en el rol d’un actor de quarta amb els seus germans, i Oriol Puig millora el ‘Wasted’ de Kae Tempest a ‘Karaoke Elusia’. Dos drames entre una comèdia.

Les tres germanes
D’Anton Txékhov (versió de Marc Artigau, Julio Manrique i Cristina Genebat)
Amb: Mireia Aixalà, Joan Amargós, Ivan Benet, Carme Fortuny, Cristina Genebat,Jordi Rico, Marc Riu, Maria Rodríguez, Lluís Soler, Elena Tarrats.
Teatre Lliure: Montjuïc
Fins al 17 de gener

Maria Rodríguez és Maixa a ‘Les tres germanes’ de Julio Manrique. Foto: Sílvia Poch

Quan un director s’enfronta a ‘Les tres germanes’ té l’opció de recolzar-se en una d’elles per dir-nos alguna cosa. Pot posar l’accent en Irina, la jove somiadora que vol canviar el món, que comença la funció com un tro i l’acaba vençuda. En Maixa, la més convencional, l’única casada, que viurà un gran amor. O en Olga, la mestra soltera, la gran, l’autèntica ‘mater familias’ molt implicada en la vida del poble. I no sé si és per l’esplèndida feina de Maria Rodríguez com a Maixa, però crec que Julio Manrique, conscient que totes tres perden, va decidir apostar per la mitjana. Ella és l’única que fa alguna cosa de profit durant la funció (enamorar-se), l’única que s’arrisca, i bé es mereix el protagonisme. Ja ens va corprendre amb l’Ofèlia al ‘Hamlet’ de Pau Carrió. Aquí, tanmateix, es marca, molt ben acompanyada per Ivan Benet, potser el millor paper de la seva vida teatral.

Feia molt de temps que no vèiem al Teatre Lliure una gran producció local, com aquelles de fora que sovintegen els nostres festivals, amb un important aparell escènic i una idea del teatre pensat en gran, operística. Això és ‘Les tres germanes’, tot just el segon Txékhov de Manrique, un gran muntatge amb una plantilla d’intèrprets de primera que es deixen la pell i que confirmen, si calia, la bona mà del director a l’hora de treure el millor dels seus ‘casts’.

Però res no és perfecte. Els dramaturgs que han versionat el clàssic del rus han comès un error que, en cert sentit, desnaturalitza la peça. Crec que no pots fer ‘Les tres germanes’ i treure-li pes a Moscou, al concepte ‘Moscou’. En l’original, les dones viuen al camp i somien tornar a la capital, allà on van néixer. Estan cansades d’una existència sense expectatives i veuen en Moscou una mena de paradís.

Manrique, Cristina Genebat i Marc Artigau, primer, deslocalitzen la peça (no passa a Rússia) i, per tant, Moscou és el lloc on les germanes van venir al món, sí, però no la ciutat on tornar a començar. Sembla, més aviat, l’objectiu d’un viatge. Res més. I això fa que tota l’acció dramàtica perdi sentit. Potser per aquest motiu, el director emfasitza el drama, el drama interior de la família, amb el suport de cançons tristes com ‘Everybody hurts’, de R.E.M. Quan Daniel Veronese ens va ensenyar fa més d’una dècada que amb ‘Les tres germanes’ fins i tot podíem riure. No ha estat l’opció de Manrique.

53 diumenges
De Cesc Gay
Amb: Pere Arquillué, Àgata Roca, Lluís Villanueva i Marta Marco.
Teatre Romea
Fins al 7 de febrer

Àgata Roca, Pere Arquillué i Lluís Villanueva a '53 diumenges', de Cesc Gay, en cartell al Romea. Foto: David Ruano
Àgata Roca, Pere Arquillué i Lluís Villanueva a ’53 diumenges’, de Cesc Gay, en cartell al Romea. Foto: David Ruano

Amb ‘Els veïns de dalt’, Cesc Gay ens va sorprendre com a dramaturg i director, ja que va ser capaç d’aixecar una molt bona comèdia, molt influïda pel millor Woody Allen. I amb ’53 diumenges’ confirma que estem davant d’un autor que ha sabut dominar el mitjà per presentar-nos una peça que és encara millor, que podria haver subtitulat com ‘La història d’una bombeta’, ja que és aquest simple i convencional instrument el que mou l’obra. Tot passa per aquí, perquè algú li posi una bombeta al pare.

Gay dibuixa molt bé els quatre personatges de l’obra: tres germans i la companya del petit. Cadascú sap molt bé què ha de fer. Pere Arquillué és el tarambana, l’actor en hores baixes, que en cada gest, cada ganyota, accelera el riure. Marta Marco és la primmirada, l’angoixada, la confident, el super glue de la família. I Lluís Villanueva és el triomfador, qui es va casar bé i ensuma l’èxit tothora. Àgata Roca és la parella d’Arquillué i, alhora, l’agent extern que ens explicarà el que els germans no es diuen.

Ni Yasmina Reza, ni Alan Ayckbourn, ni Michael Frayn. Gay no té res a envejar a aquests tres grans mestres de la comèdia contemporània intel·ligent. Perquè, a més, defuig el xaronisme dels que només pretenen el riure pel riure. I sap jugar molt bé amb els pocs elements que té: unes anxoves, un gerro, un llibre i una bombeta. I, sobretot, amb la llengua. No hi ha comèdia sense el control del llenguatge ni actors que el dominin. Bravo per tots ells.

Karaoke Elusia
D’Oriol Puig
Amb: Lluís Arruga, Biel Montoro i Valèria Sorolla.
Sala Beckett
Fins al 3 de gener

Lluís Arruga, Biel Montoro i Valèria Sorolla a ‘Karaoke Elusia’. Foto: Kiku Piñol.

Apuntin-se aquest nom: Oriol Puig. En sentiran a parlar. Perquè amb la primera obra, aquest ‘Karaoke Elusia’, ha aconseguit aixecar la funció que tots els xavals aniran a veure. I no és precisament una festa, sinó un drama amb tots els ets i els uts que tracta un fatídic cas d’assetjament escolar, molt ben defensat per tres joves actors que no són a la Beckett per passar l’estona, sinó per donar-nos una lliçó.

L’obra té molt a veure amb ‘Wasted’. I ben bé podria ser-ne la prèvia. Si Kae Tempest reuneix tres amics per parlar d’un quart que ja no hi és, Puig ens parla del que va passar. Ell col·loca tres amics en un karaoke i fa continus salts endavant i endarrere per explicar-nos la seva relació, què li va passar al Sam a l’institut i què van fer l’Anita i el Cristina al respecte. El dramaturg i director català ho fa encara millor que el britànic. Se la juga molt més i quan s’acosta a l’abisme, no dubta a prémer l’accelerador. Cap avall que fa baixada.

A Puig només li calen un parell de micros i tres cadires per presentar-nos la seva història. I tres actors que, des del naturalisme, no han de fer cap escarafall per endinsar-nos en la tragèdia.

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close