Art World

Germano Celant, un dels grans curadors d’art del segle XX

El Coronavirus ha arrasat entre els ésser anònims i els més significats, no ha mirat currículums ni wikipèdies, la dalla ha fet estralls a tort i a dret, i no gens menys en la cultura i l’art.
Germano Gelant (Gènova, 1949-Milà, 2020), un dels tres curadors d’art més remarcables de la segona meitat del segle XX, que encunyà la nova actitud artística rebel dels artistes italians dels anys 60 sota l’etiqueta d’ “arte povera” ha mort a Milà el passat 28 d’abril després de lluitar dos mesos contra aquesta malaltia. La seva darrera aparició pública a l’Estat espanyol va ser el passat mes de febrer en la inauguració de l’exposició de Richard Artschwager que comissarià al Museu Guggenheim de Bilbao.

Germano Celant.

Pare de l’ ”arte povera”

Germano Celant, al costat  de Harald Szeemann  i Pierre Restany, és un dels grans comissaris que han marcat la història de l’art de la segona meitat del segle XX, perquè han fet avançar el discurs teòric des de la pràctica de l’art, recollint l’actitud dels artistes, donant forma i interpretació a unes pràctiques artístiques experimentals, noves i sense nom. El nom d’ ”Arte povera” ha fet fortuna historiogràfica. La seva exposició a la Galeria La Bertesca de Gènova al setembre de 1967 titulada “Arte povera E Im Spazio” presentà obres en l’apartat d’art pobre d’Alighiero Boetti, Luciano Fabro, Iannis Kounellis, Giulo Paolini, Pino Pascali i Emilio Prini, i, en l’àmbit dedicat a l’espai, obres de Bignardi, Ceroli, Mamboa i Mattiacci.

La mostra posava en valor l’ús de materials ordinaris, pobres i naturals, com la terra, el carbó, i el seu comportament, el so, l’espai físic donat, en un moment de regressió i empobriment de la cultura; artistes que suprimiren les convencions iconogràfiques, els signes, i optaren per la presentació de la realitat com a art en si mateix, donant forma a una actitud, des de l’ antiforma, el que derivà en una via performativa amb les “accions pobres”.  Maurizio Calvesi n’havia fet una altra sobre els quatre elements (terra, aigua, foc aire) a la galeria l’Attico de Roma, amb alguns d’aquesta artistes tres mesos abans. Germano Celant seguí perfilant noves exposicions sobre l’ “arte povera” a Bolonya, a Trieste i a Amalfi, incorporant nous noms, com Mario Merz, Giovanni Anselmo, Piacentino, Pistoletto, Zorio, entre altres, mentre el discurs interpretatiu s’anava dibuixant sobre un retorn al que és primari, a la natura de l’home i, en cap cas, crear una nova formalització estilística. Artistes que estaven contra el minimalisme nordamericà, el mercat de l’art, i és per això que el mateix Celant el qualificà d’ ”art de guerrilla”. Des de tots aquests punts de vista, l’ ”arte povera” va ser una de les “fàbriques” de l’ ”art conceptual”.

Llibre Arte Povera, Milà, 1969.

El novembre de  1969 publicà el llibre Arte Povera a Milà, mentre Harald Szeemann havia exposat pocs mesos abans a la Kunsthalle de Berna l’exposició When attitudes become Form. Live in your Head amb 68 artistes que representaven els nous corrents posteriors al pop art i al minimal, aplegant l’ Anti-Form, l’ arte povera, els Eartworks i el postminimalisme, amb artistes d’una banda i  l’altra de l’Atlàntic, amb una impressionant participació nordamericana, un esglaó que serví a Szeemann per dirigir la Documenta 5 de Kassel el 1972 i reblar el clau amb la consolidació de l’art conceptual. El mateix Szeemann escriu: “L’arte povera, aquesta explosió artística existencial, anarco-utòpica en la Itàlia dels anys 60… no era solament una nova ètica, molt política, sinó també una nova energia que feia seves les intencions intenses de l’existència i tanmateix de la realitat dels elements i dels productes de l’home”.

Ambaixador al món de l’art italià d’avantguarda

Germano Celant ha fet una carrera brillant com a curador, però els fonaments de l’ ”arte povera” l’han mai abandonat. Als anys 80 va ser acceptada per tothom la seva etiqueta “arte povera” i a partir de 1989 passa a ser conservador del Guggenheim Museum de Nova York, càrrec que exercí fins al 2008, sense abandonar mai l’escriptura, col·laborant com a editor a la revista Artforum des de 1977 i fent compatible les seves responsabilitats curatorials al museu amb la direcció d’esdeveniments puntuals però importants com la 47 Biennal de Venècia, de 1997, institució amb la que ja havia realitzat el 1976 l’exposició “Ambiente Arte”. De 1995 al 2014 ha estat director artístic de la Fundació Prada de Milà, però també ha estat director de d’altres fundacions italianes, com la Fundació de l’arquitecte Aldo Rossi,  la Fundació Emilio y Amabianca Vedova i ha col·laborat amb  la Fundació de Lucio Fontana.

Celant va ser un ambaixador de l’art italià del segle XX al món gràcies a la seva capacitat seductora i de crear un discurs contemporani sobre la història de l’art, al mateix temps que era sensible a la producció artística actual. Així, presentà l’exposició Identité italienne al Centre Pompidou (1981), El arte italiano 1900-1945 al Palazzo Grassi de Venècia (1989) Metamorfosi italiana 1943-1968 al Guggenheim de Nova York el 1994.

Germano Celant i l’artista Christo abans d’entrar a l’exposició “Christo and Jeanne-Claude, Water Projects” al Museu Santa Giulia de Brescia.

Un dels darrers projectes que ha dirigit ha estat The Floating Piers al llac Iseo, d’ Itàlia, de la parella Christo i Jean-Claude el 2016 i la retrospectiva a la última Biennal de Venècia  del seu amic Jannis Kounellis, que morí el 2017, al Palazzo di Ca’Corner della Regina, seu veneciana de la Fundació Prada, on l’any 2012 havia presentat una mostra sobre l’art en l’era de la reproducció mecànica, partint de la teoria de l’”aura” de Walter Benjamin, amb el títol The Small Utopia. Ars Multiplicata.

Germano Celant passarà a la història com el pare de l’ arte povera, un dels ingredients fonamentals de la desmaterialització artística que s’opera a partir dels anys 60 en l’art i que és una de les bases i fonaments de l’art com actitud i de l’art conceptual, part indispensable d’un debat que ha construït la realitat artística del moment actual, encara sense recanvi.

Pilar Parcerisas

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close