Arts visuals

Gino Rubert. El món de l’art despullat pel seu voyeur, àdhuc

Amb el decret d’estat d’alarma provocat per una cosa ben petita que l’ha feta molt grossa, tot ha quedat suspès, tenia la intenció de fer un article sobre l’obra EL MÓN DE L’ART (UNA TRAGICOMÈDIA) que l’artista Gino Rubert (Ciutat de Mèxic,1969) tenia programada aquests dies al Teatre Romea i com que, a hores d’ara, encara no sabem quan podrem tornar al teatre, doncs, aquí parlarem amb ell d’aquesta performance i del seu treball.

Gino Rubert: Preconfinaments. Marcel Duchamp, 2020.
Gino Rubert: Preconfinaments. Marcel Duchamp, 2020.

Gino Rubert és un artista peculiar, català nascut a Mèxic, fill del filòsof Xavier Rubert de Ventós i de la psicoanalista i escriptora mexicana Magda Català, la seva obra plàstica ens converteix en voyeurs inconfessables de fets i comportaments socials que no deixen indiferent a ningú i que, en aquesta obra, contextualitza en el món de l’art, com ara les inauguracions d’exposicions. Exposa arreu del món i ho fa regularment a Barcelona, a la Galeria Senda, on tot just fa un any va mostrar obres de grans dimensions, tècnicament molt riques, absolutament seductores i inquietants, que ens aboquen a un món ben personal. Rubert pinta espais arquitectònics que pobla de personatges concrets -reals i ell mateix també s’hi representa, les cares són fotografies treballades plàsticament que sempre mantenen els grisos-, als quals pinta i posiciona en una conjuntura de situacions -amoroses, sicalíptiques, inquietants, obscenes, grotesques, hilarants, etcètera- que donen joc a tota mena d’interpretacions, comencen despertant el sentit crític i acaben induint a la suspensió de judici en un tot oníric captivador, farcit d’humor subtil, agosarat i sorneguer, amb picades d’ullet, on l’artista també etziba coces alliberadores que destronen tòpics i prejudicis. Val a dir que la majoria dels seus personatges són dones, que sempre pinta, primes i estilitzades a la Gino Rubert, algunes de les quals il·lustren les cobertes, dissenyades per ell, de la trilogia Millennium de Stieg Larsson. L’obra que ara ens ocupa, pendent de tenir nova data al Teatre Romea, Gino ens la presenta així “una performance -petita obra de teatre- basada en la pintura The opening. S’hi planteja un retrat paròdic en què uns personatges principals (el galerista, el crític, el col·leccionista, l’artista…) posen al descobert els mecanismes i dinàmiques menys confessables del món de l’art. El format escènic és el d’una galeria d’art on s’inaugura una exposició de pintura que al final de la representació el públic és convidat a visitar.”

Gino Rubert: The opening , 2017.
Gino Rubert: The opening , 2017.

Pregunta Ester Xargay: El 23 de març tenies programada l’obra EL MÓN DE L’ART (UNA TRAGICOMÈDIA), al teatre Romea, comptes amb una nova data? És la teva primera incursió en el món de les arts escèniques, és una obra escrita, tu ets l’únic personatge que hi apareix?  L’obra parteix de la pintura The opening”, què s’hi veu?

Resposta Gino Rubert: Ara mateix, s’ha ajornat al setembre, però cal veure com es desenvolupa tot plegat, haurem d’esperar per confirmar-ho. En efecte, és la meva primera incursió en les arts escèniques i, sí, és una obra escrita. A l’obra hi apareix un artista -que no sóc jo-, un galerista, un col·leccionista, dos crítics d’art i una dona de fer feines.

The opening forma part d’una sèrie de pintures de gran format, hi retrato l’art i el món de l’art, els seus llocs, entorns i actes, el glamur de la vida social, la inauguració de l’exposició. Però, també s’hi evoca el silenci, la soledat i el vertigen que assalta a l’artista davant del fet inevitable de mostrar la seva feina al públic. Per tant, també tracta del ple i del buit, del naixement i de la mort, Arts longa, vita brevis. Hi plantejo el joc retòric-visual de la “metapintura”, el quadre dins del quadre, la galeria dins de la galeria, sense desatendre, en cap moment, els aspectes formals clàssics, perquè, amb la pintura prioritzo la llum, el color i el dibuix sobre derives i discursos literaris o conceptuals. Tanmateix, sí que poso en evidència aspectes com ara, la vanitat “vanitat de vanitats”, tot és vanitat, aquesta planeja sobre la sala on apareixen tots aquests personatges excèntrics, engalanats, que assisteixen a aquesta inauguració.

Detall de l'obra de Gino Rubert: The opening, 2017.
Detall de l’obra de Gino Rubert: The opening, 2017.

La teva obra és narrativa, crítica, àcida i molt irònica. El crític d’art Juan Bufill, ha definit les teves pintures com a retaules del segle XXI, s’hi mostren situacions, ambients determinats on s’expressen relacions humanes. De què, de qui, parlen els teus retaules?

Del món místic, del món jeràrquic, del món prosaic, de tots plegats. També del món interior de l’artista i del món social en el qual, inevitablement, aquest es mou, ple de personatges de tota mena, alguns d’interessants, altres de poderosos, altres de roïns, altres de seductors i un llarg etcètera. Sovint, he sentit a dir que la meva obra conté una tesi o discurs sobre el gènere, els conflictes o les dificultats dins la parella, tocant a això, m’han dit, fins i tot, que la meva pintura pot semblar misògina. Doncs, no!, estic en absolut desacord amb aquesta visió. En tot cas, penso que, si alguna cosa destil·la la meva pintura, és un cert menyspreu per al gènere masculí i no pas a la inversa. Com diu el meu oncle, el pintor Mario Català, al meu vídeo “Cual Mujer”: “No es tracta pas d’una dona, sinó del diable disfressat”.

Gino Rubert: Open house, 2017.
Gino Rubert: Open house, 2017.

Les teves pintures són molt riques tècnicament, per raons diverses, com ara el collage fotogràfic que les caracteritza, també perquè incorpores materials que creen jocs amb el que hi representes. Com ho treballes tot plegat?

M’interessa la dimensió objectual de la pintura, alhora que el recurs clàssic del trompe-l’œil. M’agrada que la gent senti la necessitat d’acostar-se i de tocar la pintura per entendre el que veu. Pel que fa a les fotografies, haig de dir que en tinc moltes, centenars de fotos classificades de diferents maneres: per gènere, per llum, per estil, per mida. Començo les pintures tot desplegant sobre el llenç retrats fotogràfics de persones anònimes i de conegudes (algunes d’aquestes fotografies les he fetes jo mateix, d’altres són baixades d’internet o les compro als Encants). Així, doncs, entre aquests personatges i jo, anem configurant una escena sense idees prèvies, de manera que realment aflorin les químiques entre aquests personatges/presències i un punt de direcció d’escena per part meva. Aquests serien els ingredients d’un pastís que, a priori, no sé mai quina forma, ni quin gust, tindrà. Tocant a això, voldria afegir unes paraules de Cees Nootboom que il·lustren molt bé la meva relació amb les fotografies, diu: “De sobte, et trobes amb un àlbum de fotografies groguenques, retrats de persones que no coneixes ni coneixeràs mai. No tens res a veure amb aquesta gent i, no obstant això, quelcom t’impedeix de tancar l’àlbum: voyeurisme, curiositat, malenconia. Sigui com sigui, t’has endinsat en un món màgic en el qual no regeixen les relacions de poder normals. Per molt que miris a aquestes persones, elles no et miren pas a tu, tot i que en realitat sí que ho fan: et miren sense haver-te vist mai. No cal pas que sàpigues qui van ser; el nom que potser figuri o no figuri a la fotografia no els resta pas misteri. Per la roba, els pentinats i la tècnica fotogràfica, pots saber quan es van fer aquests retrats. En alguns casos, això significa que la persona que t’està mirant amb tanta vivesa, ja ha desaparegut de la faç de la terra. A mi això em resulta un misteri.”

Gino Rubert: Gisela, 2016.
Gino Rubert: Gisela, 2016.

També s’ha dit dels teus personatges que encomanen una certa por.

Diuen que les meves pintures fan por, penso, justament, que aquest efecte rau en els retrats fotogràfics. Per motius diversos, primer, si hom s’hi fixa bé, podrà comprovar que gairebé sempre faig servir fotografies de persones que miren directament a càmera i sense expressió. Es tracta d’una mirada que no camufla pas la profunditat de l’ànima, que no expressen res i això resulta ser insuportable, o bé, com a mínim, inquietant, fins i tot els animals o els nens petits, ho perceben. Quan mirem un nadó, fem cares, carotes, per tal de tranquil·litzar-lo, per guanyar-nos la seva confiança. La inexpressió fa por, perquè convida al fet que la imaginació, hi posi el que els ulls no veuen. I si a això hi sumem el format del retrat fotogràfic, doncs, més encara, com explica Roland Barthes a La càmera lúcidaTota fotografia és sempre «catàstrofe», hi ha en ella quelcom de «terrible»: «el retorn d’allò que ha mort»: la fotografia repeteix mecànicament fins a l’infinit, allò que mai més podrà repetir-se existencialment”.

Gino Rubert: True love, 2012.
Gino Rubert: True love, 2012.

De petit vaig viure aquest efecte, la meva mare, també hi va posar el seu granet de sorra en això de les pors, sense mala fe, és clar, una dona amb caràcter, mexicana, psicòloga, feminista. Recordo que en una ocasió, quan jo tenia sis o set anys, va marxar la llum, amb molta por vaig córrer per la casa a les fosques i vaig trobar la meva mare davant la pica del bany, mirant-se al mirall, amb una espelma que li il·luminava la cara per sota, ella va veure que jo estava terroritzat i, en comptes de consolar-me convencionalment, es va limitar a mirar-me en silenci, sense cap mena d’expressió a la cara. Em va mirar així, totalment inexpressiva, durant uns quants segons, que se’m van fer eterns.

Pel que fa als meus personatges, doncs, vés per on que un amic els va definir d’aquesta manera: “(…) tots aquests personatges són vampirs!, morts-vivents, per això són grisos, perquè no tenen sang, els cabells llargs -un altre tret dels vampirs, ja que tot i morts els cabells encara creixen-, la voracitat en les seves mirades (…)”.

Gino Rubert: True-Love-tattoo, 2014.
Gino Rubert: True-Love-tattoo, 2014.

La teva obra conté moltíssimes referències a l’art, a les tendències i a les tècniques artístiques. Hom hi pot veure retratats molts artistes, com, posem per cas, Marcel Duchamp confinat dins una gàbia. Recorden el realisme màgic, el surrealisme mexicà, els exvots. En algunes de les teves pintures, hi apareixen calaveres que evoquen vaixells, les presentes amb l’humor alliberador i vitalista com  les “calaveritas” s’entenen a Mèxic, oi?

Suposo que sí, jo no entenc la bellesa sense una dosi d’humor. Però també comparteixo amb Chejov allò de: “no pot ser bell allò que no és greu”. I sempre, és clar, les matemàtiques, la geometria, etcètera.

Pel que fa als exvots Mexicans, que comentes, és un format que em sembla particularment enginyós, per la comunió que representa entre imatge i text. Solen ser una explosió d’innocència, sovint morbosa, que, en molts casos, se cerca conscientment i en altres s´hi troba per accident amb sentit de l’humor. Un sentit de l’humor que resulta ser una la barreja aleatòria, o no, d’ingredients tan dispars com ara, la mala sort, la fe, la malaltia, i amb anècdotes quotidianes tan prosaiques o mundanes, o bé com, posem per cas, l’atracció inconfessable que sentim pel veí de sota o el bitllet de cinc euros que ens trobem al terra del bus. Aquest diàleg, que originàriament només tindria lloc en la intimitat del confessionari o dels precs mateixos, de sobte, amb l’exvot es mostra, amb tota la seva nuesa obscena, penjat a les parets d’una capella o, excepcionalment, a les parets d’una galeria. Tirant del fil de la fascinació que aquests exvots em produeixen, vaig convertir una sèrie de pintures en exvots, bo i gaudint molt amb el procés d’inventar una història a partir d’una imatge pròpia.

Gino Rubert: Vanitas IV, 2015.
Gino Rubert: Vanitas IV, 2015.
Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

També treballes amb vídeo i fas instal·lacions, és amb aquesta eina que fas més evident el teu interès pel voyeurisme? És molt bona la peça DER SPIEGEL, és un autoretrat? També apareixes sovint a la teva obra plàstica, són autoretrats? La teva obra, en general, assenyala el voyeur com a ell mateix, és un gaudi eròtic?

Absolutament! Estic convençut de què la major part de la meva pintura són simples autoretrats. Narcisisme en estat pur! Tot i que la meva pintura no és  gens autobiogràfica.

Moltes gràcies, per valorar Der Spiegel! Sí, és un autoretrat a través dels miralls, als quals reconec que en sóc addicte de fa molts anys. I, la tensió eròtica!, un altre “imprescindible” en la cocció de la bellesa, penso. I el voyeurisme, el desig inconfessable! Vital! Ben segur que, quan mori el teu voyeur, hauràs mort tu, també.

Gino Rubert: El esclavo y la modelo, 2013.
Gino Rubert: El esclavo y la modelo, 2013.

L’escriptura forma part del teu quefer creatiu, has publicat diversos llibres. Quina diferència experimentes a l’hora d’escriure o de pintar?

Una pregunta complicada. Gràcies! Finalment, probablement, trobaria poques diferències. Però, em reconec més “preparat” davant d’una tela en blanc que davant d’un full en blanc. Sempre entenent el fet de tacar un llenç o un full en blanc com un salt al buit.

He escrit una novel·la, “Api, notas caninas”, escriptura automàtica crua i pelada, adaptada després a un format novel·lat. Una de les sorpreses, més aviat decebedores, que he tingut amb la meva breu experiència com a escriptor, va ser constatar fins a quin punt un és el que és, faci el que faci. Creia que, conreant diferents pràctiques, hom podia manifestar diferents dimensions, aspectes o angles d’un mateix. Comprovar com aquest text destil·la, en les mateixes proporcions, els mateixos ingredients que la meva pintura, em va fer sentir que sóc tan impostor quan escric com quan pinto. Crec produir des de la llibertat del meu enginy, però, en realitat, ho faig des de la presó de les meves vanitats, incompetències i anhels.

Ester Xargay
Ester Xargay: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close