Patrimoni

Grans mestres de la pintura mundial desapercebuts

Tendim a creure que els nostres artistes més coneguts del passat no són famosos arreu del món per injustícies de la vida, però això és veritat només a mitges, ja que ho podríem dir de la majoria d’artistes de molts altres països. Anant pel món et cures dels tòpics, i t’adones que arreu hi ha molts artistes dels quals la immensa majoria no n’han sentit parlar mai, sovint ni els especialistes, i que en canvi alguns d’ells són extraordinaris.

A Rússia, per exemple, pàtria d’escriptors vuitcentistes sòlidament instal•lats en l’Olimp de la literatura universal, com Pushkin, Gogol, Dostoievski, Tolstoi, Txekhov, Gorki…, o de músics com Glinka, Mussorgski, Rimski-Korsakoff, Borodin, Txaikovski... igualment famosos arreu -i ja no parlo de molts de posteriors en el temps tan coneguts com ells-, tenen en la mateixa època pintors i escultors d’un nivell similar però que no solen estar instal•lats en la memòria col•lectiva de la majoria de gent culta de la resta del món. No es aquest el lloc per aclarir el per què d’aquesta diferència, però si que és bo constatar-ho i fer ni que sigui un mínim toc d’atenció sobre alguns d’aquests creadors que caldria conèixer millor.

Entrar a la Galeria Tretiakov, de Moscou, t’obre els ulls a molts artistes de gran nivell semblants i equivalents als de la resta de països europeus, alguns dels quals amb els seus accents específics. L’enorme Crist apareixent-se al poble (1837-57) d’Alexander Ivanov, peça emblemàtica de la Tretiakov, és en la tradició davidiana i natzarenista alhora. Els olis d’Ilia Repin, especialment els retrats, ben coneguts arreu de grans figures russes del seu temps, es poden classificar sens dubte entre els millors olis europeus del realisme vuitcentista. El delicat verisme del retrat de la filla del mecenes Mamontov (1887) de Victor Serov –una altra de les imatges més reproduïdes de la col•lecció museística a la que em refereixo-, és talment com la captació fortuïta d’una visió quotidiana sense forçar gens l’anècdota. Son obres tanmateix, que dins la seva extraordinària qualitat, potser sovint podrien passar per mostres típiques de la pintura europea de qualsevol altre país de l’àrea occidental.

Arkhip Kuindzhi. Noch na Dnepre, 1880

Però per altra banda hi ha aquí altres artistes sorprenents que no s’assemblen a ningú. No són desconeguts, naturalment, però la seva popularitat fora de Rússia és escassíssima. Arkhip I. Kuindzhi (1842 – 1910) feia uns paisatges nocturns i diürns d’un misteri irrepetible, amb una tècnica personal que transmet una inquietant solitud, jugant amb llums fredes i ombres tallants, molt contrastades, enquadrable en un Simbolisme profund, dins la tendència general tan habitual en l’art del segle XIX final, al que no li cal recórrer però a representacions sobrenaturals per a crear atmosferes especials.

Vasily Vereshchagin. The Apotheosis of War, 1871.

El seu coetani Vasili Vereschagin (1842 – 1904), esdevingué un dels més declarats denunciadors de la barbàrie de la guerra, quan la majoria de la gent, inclosos els intel•lectuals i no diguem els polítics, l’enlairava com una qüestió heròica i patriòtica, cecs a les seves terribles conseqüències per a les persones. La seva muntanya de cranis escurats per ocellots L’apoteosi de la guerra (1871), quadre a l’oli impressionant, és potser la imatge més directa i colpidora al seu temps –i no sols a Rússia- dels tràgics resultats humans de la guerra, la més bèstia de les activitats humanes, i pintada precisament per un artista que havia començat com a militar de carrera, i just en una època eufòrica d’imperialisme rus.

A Mikhail Vrubel (1856 – 1910) ja se’l coneix una mica més entre nosaltres, però no prou. Utilitza els colors amb brillantor extraordinària i sovint els organitza com si es tractés de vitralls o trencadís ceràmic –especialitat que també abordà-, com anunciant el que faran més endavant Klimt o Anglada-Camarasa. I tot això al servei d’una temàtica fantàstica, sovint demoníaca, on les formes poden quedar sepultades sota interessos purament plàstics. Gran nom de la pintura mundial del tombant de segle.

I ara que tot el que és femení sembla que hagi de tenir un plus ineludible de presència, com és que encara no ens han inundat d’imatges de l’obra vigorosíssima de l’escultora Anna Golubkina (1864 – 1927)? Les seves figures torturades, d’expressivitat accentuada i formes contínues, que fonen els cossos amb els suports i amb els fons, ens fan pensar en el nostre Carles Mani, que era pràcticament de la seva mateixa edat. L’actual Patrícia Riveras podria ser la seva besnéta formal.

I així podríem continuar, amb altres exemples interessantíssims, un dels quals torna a ser una dona, Zinaida Serebriakova (1884 – 1967), neboda del gran Alexander Benois dels Ballets Russos, que el 1909 pot autoretratar-se pentinant-se, en un realisme nítid i clar -parent del que farà el nostre Feliu Elias-, i una expressió de complicitat trapella que sembla la d’una noia actual i no de la de fa més de cent anys.

Hi ha molt a descobrir, doncs. No ens conformem amb aquella tria que ens donen els manuals i les guies: molts creadors originals poden portar un segle o més sense que se’ls hagi dedicat l’atenció que la seva obra reclama a crits.

Francesc Fontbona

Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) és un dels historiadors de l’art més eminents i prolífics del país. Entre les seves obres, destaquen La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Anglada-Camarasa (1981, amb Francesc Miralles), dos volums de la Història de l’art català (1983 i 1985), Josep Mompou (2000), Manolo Hugué (2006)... A més, ha dirigit o codirigit l’obra en cinc volums El Modernisme (2002-2004), el Diccionari d’historiadors de l’art català (en línia, encara en procés de creació i en col·laboració amb B. Bassegoda i Hugas) i Pintura històrica catalana. Art i memòria (2015), entre altres.

És un col·laborador històric d’EL TEMPS.
Francesc Fontbona

Francesc Fontbona: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca