Exposicions

Gravats d’Antoni Tàpies en confinament al castell de Vila-seca

Abans del confinament s’inaugurà un nou espai de la Fundació Vila Casas a la localitat tarragonina de Vila-seca, concretament al Castell de Vila-seca, que s’uneix a la resta de seus que compta la Fundació: Museu Can Framis i Espais Volart a Barcelona, i els museus gironins de Can Mario i Palau Solterra, situats a Palafrugell i Torroella de Montgrí, respectivament. En aquest cas es tracta d’un conveni de col·laboració de quatre anys entre la Fundació Vila Casas i l’Ajuntament de Vila-seca que es va signar fa un any, recuperant el Castell per a finalitats culturals que, com en aquest cas serveix per mostrar l’art contemporani. Amb l’estat d’alarma a causa del COVID 19 caldrà veure quan i com podrem gaudir de les 8 exposicions programades per aquest any i del mateix fons integrat principalment per pintura, fotografia, escultura i obra gràfica.

Nou equipament cultural
El Castell és considerat com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Es va edificar al segle XII, encara que es creu que els seus orígens són anteriors. En el transcurs del temps ha patit diverses reformes i  en l’actualitat té l’aparença d’una construcció neogòtica la seva  façana del qual recorda l’edifici històric de la Universitat de Barcelona d’Elies Rogent. La restauració que s’ha dut a terme, segons el director general de la Fundació Joan Torras es “pot considerar com a molt lloable”. Va tenir diferents propietaris fins a l’any 1525 que va passar a mans de l’arquebisbe Pere Cardona, senyor de la veïna Vila-seca del Comú, fet que va provocar la unificació de les dues Vila-seques, adoptant el nom de Vila-seca dels Olzina. A finals de segle XVII l’Arquebisbat de Tarragona el va  vendre al cònsol d’Holanda a Barcelona Johan Kies. L’any 1899, tant el Castell com les terres que el circumden van ser adquirides pel comte de Sicart Isidre de Sicart i Torrens, nebot de la primera marquesa de Vilanova i la Geltrú. La seva família el va mantenir fins que el 2005 va passar a mans de l’Ajuntament de Vila-seca.

A prop  del Castell hi ha un celler noucentista de la Cooperativa Agrícola que s’està rehabilitant i que servirà també com a equipament cultural. Es va construir a principis del segle passat, sent l’arquitecte el catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona Pere Domènech i Roura, fill de  Lluís Domènech i Montaner. També va edificar els cellers de l’Espluga de Francolí i d’El Sarral, així com l’Estadi Olímpic de Barcelona, inaugurat l’any 1920.

Imatge de sala de l’exposició “Antoni Tàpies. La resistència del signe”, al Castell de Vila-seca (Ajuntament de Vila-seca / Fundació Vila Casas).

Tàpies, primera exposició amb gravats inèdits 
La mostra que inaugurà l’espai abans del confinament porta com a títol  Antoni Tàpies. La resistència del signe, inclosa dins del programa Itiner’Art  que dirigeix Natàlia Chocarro, directora de projectes externs de la Fundació Vila Casas. En total s’exhibeixen 61 gravats de gran format amb la descripció de bon à tirer, o sigui les obres que l’artista empra com a model per fer l’estampació. Tots els gravats van ser realitzats al taller de Joan Roma durant el període 1989-1993. La Fundació té en el seu fons un total de 214 gravats elaborats per Roma. Juntament amb els gravats s’exposa una escultura d’enormes dimensions feta amb ferro, cera industrial i fusta, titulada Campana (1986-87), que s’exhibeix a la sala dels vitralls. Aquesta col·lecció de gravats és inèdita i fins ara no s’havien mostrat en públic. De fet, es tracta de la primera exposició individual que l’artista barceloní fa a Tarragona. Segons Àlex Susanna, director d’art de la Fundació, el gravat per a Tàpies “té el mateix valor que la pintura”.

El més sorprenent d’aquests gravats són les dimensions, ja que fins i tot hi ha obres que formen un díptic mitjançant la utilització de dues planxes, i ja que és impossible que es trobin papers tan grans –emprava paper d’un gramatge considerable, sobretot perquè oferia més resistència-, algunes de les peces que s’exposen estan cosides pel mig, encara que visualment no ho sembli. Per això el títol de la mostra indica la contundència del llenguatge tapià. A més, pel fet de ser proves definitives, ofereix la possibilitat que hi hagin anotacions personals, el que segons Natàlia Chocarro “es tracta d’un valor afegit, i que demostra la contundència del llenguatge de l’artista”. També hi ha un altre aspecte que defineix perfectament aquest interès pel gravat, com és el d’obtenir unes textures properes a les seves pintures.

Imatge de sala de l’exposició “Antoni Tàpies. La resistència del signe”, al Castell de Vila-seca (Ajuntament de Vila-seca / Fundació Vila Casas).

Degut a les circumstàncies excepcionals de la pandèmia, de moment l’espai està tancat al públic, però quan es reobri es podran contemplar obres com un petit gravat –petit tenint en compte la resta- que representa el logotip de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, dissenyat per Tàpies l’any 1992, cedit per la mateixa universitat.  Al mig del gravat hi ha una “a” que correspon a la lletra alfa de color vermell de grans dimensions i que com és la primera lletra de l’alfabet significa “l’inici de la codificació de tot coneixement, condició per transmetre’l”. Està situada damunt de la “T”, que correspon a la lletra Tau, un homenatge a Tarragona de Tàpies, i al costat apareix una creu petita. La resta de gravats formen part de la col·lecció Vila Casas.

La relació entre Joan Roma i Antoni Tàpies va tenir un llarg recorregut, concretament des dels últims anys de la dècada dels 80 fins als primers anys dels 90. Les obres que aquí es mostren són del moment de plena maduresa de l’artista que, com adverteix Daniel Giralt-Miracle, “Tàpies ja havia definit el seu llenguatge i codificat els signes, símbols i marques que el fan identificable”. La majoria de les peces són aiguaforts i aiguatintes, encara que també hi ha serigrafies, carborúndum i punta seca, on també empra el collage.

Tots els gravats mereixerien un comentari, però només farem menció a alguns d’ells. El primer que més ha despertat la nostra atenció és Ossos i vernís (1990), un aiguafort, aiguatinta i serigrafia en diverses tintes  que mesura gairebé dos metres. En ell es veuen dos ossos en forma d’ics que poden referir-se a la crucifixió, o bé es tracta d’un signe enigmàtic i de misteri. Tanmateix, hi ha diversos números, lletres i grafits, així com una creu. Una altra obra que defineix perfectament el seu treball és Petjades i creus (1990), on apareixen dos peus enormes,  que són una de les parts del cos humà que més sol representar. En cadascun dels peus hi ha una creu. En aquest aiguafort i aiguatinta  incorpora el  collage de paper. Les petjades signifiquen el pas del temps, posant de manifest la fugacitat de l’existència humana. Hi ha altres gravats que fan referència al peu, com són Peu (1989) on al mig hi ha dues lletres en majúscula: la T de Teresa i la A d’Antoni. A la Suite. La llum (1991) també hi apareixen peus.

Imatge de sala de l’exposició “Antoni Tàpies. La resistència del signe”, al Castell de Vila-seca (Ajuntament de Vila-seca / Fundació Vila Casas).

A mà i creu sobre gris (1990), observem una creu vermella al costat d’una mà blanca i gris indicant una direcció determinada. Tàpies comentava que “tots tenim una mà dibuixada a les línies del palmell de la mà, el qual remet a la mort i al peu hi ha unes arrugues en forma de S; tot combinat era Mort Segura”. Hi ha diversos gravats que evoquen el tema del mitjó, la peça escultòrica que hauria d’haver-se instal·lat a la Sala Oval del MNAC, però que finalment va ser desestimada. A la Suite La Llum , hi ha diversos gravats on el mitjó és el protagonista, tot i que també apareixen números, creus i grafismes, tan en blanc com en negre.

Una altra part del cos que sol  incorporar a les seves obres és el crani, tal com es percep a l’aiguafort Crani (1989), en el que l’artista ens indica la seva preocupació per la mort, del pas efímer de la vida per l’ésser humà  fins a arribar al moment de la seva desaparició. Recorda les vanitas dels quadres barrocs, o sigui les natures mortes que tenien una gran importància  simbòlica i religiosa.  A banda de la suite La llum, de la que s’exhibeixen 8 gravats treballats en diferents tècniques: aiguatinta, aiguafort, vernís tou, serigrafia amb quitrà i carborúndum, també hi ha les suites 8 gravats (1993) i Montseny (1993) amb 10 gravats, on empra també el collage de paper o de diversos teixits.

Antoni Tàpies. La resistència del signe serveix per adonar-se que Tàpies és un creador polifacètic, ja que no només s’ha dedicat a la pintura, l’escultura, la instal·lació, l’assemblatge i òbviament l’obra gràfica, sinó que també li ha interessat el món del pensament, la filosofia i l’escriptura a través d’articles, llibres i conferències. Per a Natàlia Chocarro l’artista pretén canviar “la societat i la vida amb l’art; l’observació de la realitat, l’estudi de la ciència moderna, la filosofia, la poesia i la política li ho permetrien”.  De fet, ha estat un luxe haver pogut inaugurar aquest nou espai al Castell de Vila-seca amb una exposició d’un dels millors artistes contemporanis que, a més, servirà per donar a conèixer aquesta proposta cultural per part de l’Ajuntament, tal com la regidora de Cultura Manuela Moya va expressar a la roda de premsa prèvia a la inauguració. Com tots, esperem que ben aviat les circumstàncies canviïn i tornem a tenir la possibilitat de poder visitar-lo.

Ramon Casalé Soler

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca