Exposicions

Guerrero Medina.

Fa deu anys de la darrera exposició de José María Guerrero Medina (Laguardia, Jaén. 1942) a la Fundació Vila Casas, concretament a Can Framis, que portava com a títol La retirada. Exilis. Recordo que em va impressionar per la seva espectacularitat i cruesa de les imatges d’un conflicte bèl·lic que sempre ha estat motiu de preocupació i de rebuig, en què mitjançant olis i dibuixos demostrava un gran coneixement de la realitat que va viure el nostre país fa vuitanta anys i que avui dia ens continua afectant.

Guerrero Medina. El meu compromís
Espais Volart. Fundació Vila Casas
Ausias March, 22, Barcelona
Idea i direcció: Antoni Vilacasas i José Mª Guerrero Medina
Fins al 24 de maig de 2020

El desaparegut escriptor Manuel Vázquez Montalbán amb motiu d’una exposició que va fer a la galeria Rayuela de Madrid l’any 1997, assenyalava que Guerrero Medina era “un dels millors pintors espanyols actuals”. D’aquest comentari han transcorregut més de dues dècades i, amb el temps, ha quedat demostrat que  aquestes paraules d’un personatge tan polifacètic com va ser el creador del detectiu Pepe Carvalho s’ajusten perfectament a la realitat. Precisament, el mateix any l’artista va presentar a la Galeria 13 de Ventalló una exposició de 120 retrats, entre els quals hi havia Manolo , pintat el 1977, com a homenatge al propi Vázquez Montalbán.

Guerrero Medina. Retrato de mi padre. 1978.

La comissària de La retirada. Exilis, va ser la desapareguda crítica d’art Maria Lluïsa Borrás, gran coneixedora de l’obra de l’artista, que malauradament no va poder assistir a la inauguració ja que feia poc temps que havia mort, i per tant l’exposició va ser com una mena de reconeixement a la seva figura. Borràs afirmava que la pintura de Guerrero Medina “constitueix una obra singular aliena al vaivé de la moda, inclassificable, única, com és el camí que ha seguit el seu autor, des de la seva exposició de 1963, fins avui”.

L’artista va arribar a Catalunya el 1959, concretament a L’Hospitalet de Llobregat, on “cada nit després de la feina anava a l’Escola d’Art”. Encara que de formació autodidacta, va freqüentar la Llotja i al Cercle Artístic de Sant Lluc. Va ser el 1963 quan va fer la primera exposició individual a Sant Lluc, encara que dos anys abans ja havia obtingut un accèssit de dibuix artístic a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. El mateix any va aconseguir el Premi Fundación Rodón Giró de pintura jove. O sigui que des dels seus inicis ja s’endevinava que tindria un futur prometedor dins del món creatiu.

Guerrero Medina. Figura 1. 1974.

La seva obra s’ha pogut veure principalment a França, Suïssa i Alemanya, a banda de diferents localitats espanyoles. Des de finals dels 90 fins al 2018 hem pogut contemplar els seus treballs a les sales Trama i Parés de Barcelona, encara que exposa habitualment a Girona. Viu i treballa a la petita localitat empordanesa de Sant Tomàs de Fluvià .

El crític i periodista Josep Maria Cadena, amb motiu d’una exposició a la Sala Parés l’any 2005, referint-se als personatges que apareixien en els seus quadres, hi veia una nova manera de mostrar el cubisme, ja que no volia “reduir-ho tot a esquemes, sinó que esquematitza les formes perquè aquestes adquireixin més força a través del color. Perquè aquest és el que importa com a manifestació de les limitacions que els éssers humans, que volen aconseguir la màxima llibertat, ens hem marcat a través de la complexitat de les formes socials”.

Guerrero Medina. Crit 1. 2009.

Neofiguració expressionista

A Guerrero Medina se’l situa dins de la neofiguració juntament amb Robert Llimós, Francesc Artigau i Xavier Serra de Rivera, encara que el pintor de Jaén s’aproxima més a l’obra del pintor irlandès  Francis Bacon, sobretot per la utilització de la deformació pictòrica dels seus personatges. Aquesta generació d’artistes de les primeres avantguardes de la postguerra, en lloc d’obrir-se camí dins de l’informalisme, com van fer els integrants del Grupo El Paso o els informalistes catalans, es va decantar cap a un expressionisme de marcat accent figuratiu, tot i que en alguns moments s’aproxima també a l’abstracció, tal com ho va fer en el seu moment el pintor aragonès Francisco de Goya, ja que el podem considerar com un dels precursors de l’expressionisme abstracte, encara que sense ser-ne massa conscient.

Respecte a l’exposició Guerrero Medina. El meu compromís als  Espais Volart, no es tracta d’una antològica, sinó d’una gran exposició on només apareix la figura humana, ja que l’altre tema recurrent de l’artista, el paisatge, no hi és representat. Serà el proper mes de març al Centre d’Art La Mercè de Girona on es farà una exposició centrada únicament en el paisatge, sent la comissària Natàlia Chocarro, que ha seleccionat pintures de gran format en que “la vibració del traç és sotmesa a la vel·leïtat  del color i la mirada del pintor es fon en l’instant precís, en el moment en el qual el paisatge que ens habita s’abandona a les emocions”. La proposta, la idea i la direcció de l’exposició dels Espais Volart, està compartida pel propi artista i pel president de la Fundació, Antoni Vila Casas, que ha aplegat 120 obres de diferents etapes creatives, entre pintures de diverses dimensions, aquarel·les sobre papers, dibuixos en tinta xinesa i escultures, que omplen totes les sales dels Espais Volart, fet aquest excepcional, ja que únicament dues exposicions anteriors d’un sol artista –les de Lita Cabellut i Josep Guinovart- havien ocupat tots els espais sencers de la seu d’Ausiàs March, que té unes dimensions d’uns 1.500 m2.

Segons el director d’art de la Fundació Vila Casas, Àlex Susanna, l’artista és expressionista per sobre de tot, on “la importància de la forma i el color és evident”, a més de que la “seva pintura és de compromís”. La mostra es divideix en quatre apartats: Art-denúncia, Exilis, Fragments de la memòria i la sèrie Pintant Velázquez. Es tracta de temàtiques que li han interessat molt al llarg de la seva trajectòria artística i que, d’alguna manera, cobreixen la major part de la seva obra, doncs sempre ha estat un autor a qui li han interessat tots els temes històrics, així com els que li són més propers, cas dels socials i polítics. El seu compromís amb la societat sempre es troba present en la majoria de les seves creacions.

Guerrero Medina. Garrote 1. 1974.

Memòria, denúncia, compromís i humanitat

A l’apartat d’Art-denúncia és on es troben la major part de les seves creacions més antigues, o sigui, de la dècada dels 70, i a la vegada les que tenen una forta càrrega de contingut social, possiblement perquè va ser poc abans de la mort de Franco i dels inicis del postfranquisme. D’aquest moment hi ha obres molt colpidores, com per exemple les corresponents a la sèrie La cadira de la mort (1974), que fa referència a l’anarquista i antifeixista català Salvador Puig Antich, que va ser l’ultima persona executada a Espanya i que va morir pel sistema del garrot vil. S’exhibeixen tres peces de la sèrie Garrote I, II i III. En totes elles s’adverteix el dramatisme d’aquell moment, on la referència a Bacon és evident, sobretot per la distorsió de les imatges, fet aquest que augmenta encara més la sensació de la tragèdia ocorreguda. Una altra peça significativa de la dècada dels 70 és Paredón y fusilamiento (1975), que retrata l’horror de la guerra o de qualsevol altre conflicte existent al món.  Hi ha un oli de grans dimensions que pertany a la sèrie Procesión de los necios, titulat  Procesión I, on es veu un grup nombrós de gent portant una imatge. Àlex Susanna comentant l’obra deia que és necessari aproximar-s’hi, ja que així es pot observar millor cadascun dels personatges que hi apareixen, ja que tots ells són diferents, encara que aparentment no ho sembli.

Quant a la llarga sèrie Exilis, em ve a la memòria el treball de Juan Genovés quan mostra grups de persones al carrer, protestant o simplement manifestant-se contra la dictadura espanyola. Aquí, en canvi, l’artista de Jaen tracta de mostrar les preocupacions i la por que milers de persones tenien en el moment de creuar la frontera cap al Pertús, esperant trobar l’aixopluc del país veí, cosa que després no va tenir el resultat esperat, però que en un principi existia l’esperança que representés un alliberament. De fet, “l’autor fa una regressió per sentir el trasbals i l’horror de l’èxode humà”. Però tampoc caldria anar massa lluny, ja que avui dia també tenim múltiples exemples per tot el món d’aquesta barbàrie,  i que si ell ho volgués plasmar tot seguit en les seves pintures, seria una tasca inacabable.

De totes les obres presents en aquest àmbit és difícil destacar-ne alguna, ja que totes elles són colpidores i serveixen per adonar-se de la dimensió d’aquesta tragèdia humanitària, tant des del vessant de les columnes de refugiats marxant del país (sèrie La retirada, 2008) o bé dels que ja es troben en el camp de concentració d’Argelès-sur-mer, tal com ho veiem en el díptic Platja d’ Argelès (2008) , que ocupa tota una paret d’una de les sales. Entre els anys 1939-1941 van passar 100.000 republicans espanyols per Argelès. També ocupen un espai preferent les diverses versions en tinta xinesa que ha fet respecte del milicià que cau abatut i que va captar Robert Capa durant la Guerra Civil. Hi ha un altre artista, concretament Daniel Berdala que també ha tractat aquest tema, reinterpretant diverses escenes de Robert Capa (en aquest cas quan compartien aquest pseudònim els fotògrafs  Endre Friedman i Gerda Taro) durant la Guerra Civil, des dels bombardejos a les ciutats en el moment de  l’exili. Aquesta temàtica també hi  és present en la sèrie Rostres del 2009, on es veuen els rostres d’homes i dones anònims dibuixats en tinta xinesa sobre paper de grans dimensions que, posats un al costat  de l’altre, omplen tota la sala creant un efecte visual molt espectacular, donant més transcendència a l’obra en el seu conjunt. També hi ha una altra sèrie, Retrats anònims de 2013, on l’artista procura aproximar-se al màxim al que devien sentir i pensar aquests personatges aliens al que els hi oferiria el seu futur. 

A Fragments de la memòria potser veiem el Guerrero Medina més intimista, ja que “sense pretendre rescatar les imatges de la memòria nostàlgica i dotar-les d’una forma evocadora”, va deixant que aquestes apareguin lliure i espontàniament sobre la tela o el paper, i que com assenyala el psiquiatra alemany Wolfgang Hagemann, “l’art que commou representa un contrapunt, una “taula de salvació” que ens permet mantenir el record, l’orientació i la balança de l’equilibri vital”. Són obres on sorgeixen personatges sols o acompanyats, en molts casos nus, en diverses actituds, però quasi sempre estan en moviment. En tots ells sobresurt el color vermell, sigui com a fons compositiu o bé ocupant una part del quadre. Les obres pertanyen al 2015. Per a l’artista, “quan l’obra comença a néixer, la tela adquireix sentit i aparentment es defineix”.

Finalment, dins de l’àmbit Pintant Velázquez l’artista fa una reinterpretació d’alguns dels personatges que solen aparèixer en l’obra del pintor barroc, pel qual sent una gran admiració, així com també de Rembrandt. De fet, molts artistes han fet reinterpretacions de creadors importants, com per exemple Picasso i Manolo Valdés  amb el tema de les Meninas o Antonio Saura amb determinades pintures de Goya. Com a porta de presentació d’aquest apartat, el públic es troba en primer lloc un gran mural d’aquarel·les sobre paper, on apareixen alguns dels personatges habituals de Velázquez, als quals Guerrero Medina dóna un cert protagonisme, ja que solen tenir un paper secundari . El mural està treballat a mode d’esbós, però després ho pinta a l’oli en dimensions més grans i de manera individual. Per a ell,  l’esbós és el camí de l’obra final. Segons Natàlia Chocarro, directora de projectes externs de la Fundació,  a l’artista  li “sembla haver trobat l’expressió capaç d’emplaçar-lo a l’altre costat del llindar, al lloc on el sentit platònic de la condició humana adquireix un singular significat”.

Paral·lelament a l’exposició es portaran a terme diferents activitats, entre elles, els Diàlegs per a descobrir l’obra de Guerrero Medina, en que durant tres sessions es parlarà de l’exili, amb la participació de Jaume Sobrequés, Centre d’Història Contemporània de Catalunya, Jordi Font, director del Memorial Democràtic i de l’artista visual  Matei Glass, moderat per Montse Frisach; hi haurà la conferència del filòsof i crític d’art Arnau Puig, únic supervivent de Dau al Set, que aproximarà l’estètica a l’obra del pintor, i l’ultima sessió que versarà sobre el fragments de la memòria, on hi intervindran Josep M. Campistol, director de l’Hospital Clínic, Jordi Camí, Director de la Fundació Maragall i l’actriu Silvia Bel, moderada també per la periodista i coordinadora cultural Montse Frisach.

Ramon Casalé Soler

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close