Secció: Exposicions

Hannah Collins. L’artista com a etnògraf

Hannah Collins (Londres, 1956) apareix i reapareix de tant en tant en el panorama de les arts a Barcelona, ciutat on ha viscut entre 1989 i 2010 i amb la que manté uns lligams a través de la Galeria Joan Prats, que mostra puntualment els seus treballs fotogràfics de recerca, com el que presenta actualment a la Fundació Tàpies, continuïtat de les mateixes preocupacions que generaren el que aquesta galeria presentà el mes de març amb el títol de The Fertile Forest (2013-2015).

Hannah Collins va més enllà de la fotografia com a disciplina, que expandeix cap al vídeo i el cinema. Però al darrera ha de tenir un motiu, una situació anòmala al món que ella pot assenyalar o donar a conèixer mitjançant la imatge. El document és la base del seu relat. La imatge en sí mateixa ha de contenir el relat, aquell punctum que Roland Barthes va definir com a intrínsec en la fotografia i que revela el que aquesta denota a nivell cultural, lingüístic i polític.

Hannah Collins.
I will make up a song and sign it in a theatre with the night air above my head.
[Escriuré una cançó i la cantaré en un teatre envoltada de l’aire de la nit]
Fundació Antoni Tàpies
Aragó, 255. Barcelona
Fins al 13 d’octubre

Foto: Hannah Collins
Foto: Hannah Collins

Si a The Fertile Forest Collins documentava com els membres de diverses tribus de l’Amazones ajudaven a la preservació del bosc, perquè allà hi trobaven el jardí de les plantes guaridores, portadores del benestar quotidià o plantes que tenien un significat simbòlic, posà especial èmfasi en les plantes de la conca amazònica colombiana, on es va entrevistar amb la tribu Cofàn. El resultat, però res no tenia a veure amb els reportatges del National Geogràphic, sinó una lectura poètica d’aquest jardí selvàtic apreciat pels seus habitants.

A Hannah Collins sempre l’acompanya l’experiència del viatge, el document, l’entrevista, una funció que Hal Foster ja va assenyalar amb la seva teoria sobre l'”artista com a etnògraf”. L’exposició de la galeria Prats portava per títol I will make up a song [Escriuré una cançó], part del títol de la nova pel·lícula de Hannah Collins, creada amb el músic Duncan Bellamy i que ara es presenta a la Fundació Tàpies amb el nom complert de I will make up a song and sign it in a theatre with the night air above my head [Escriuré una cançó i la cantaré en un teatre envoltada de l’aire de la nit].

Foto: Hannah Collins
Foto: Hannah Collins

Des de fa uns anys, Hannah Collins viu entre Londres i Almeria, una ciutat banyada per la llum de l’Àfrica Nord. Atreta per aquesta llum i l’arquitectura pobra de l’Àfrica feta de tova de fang, Hannah Collins ha fet un seguiment de l’arquitectura abandonada de les ciutats egípcies New Gurna (1945-1947) i New Baris (1965-1967), un projecte de ciutat i vivendes socials creades per l’arquitecte egipci Hassan Fathy, i avui abandonades per la gent a qui havien estat destinades. Cases, places, mercat, mesquita, escoles, magatzems, s’han convertit en una escenografia buida. Imatge rere imatge desfilen en aquest documental que va deixant constància de l’ús teatral d’aquestes parets i estances buides, una modernitat rebutjada pels seus usuaris, quan es tractava d’una de les millors contribucions a l’ arquitectura i l’ urbanisme del món àrab des del punt de vista ecològic i sostenible.

Foto: Hannah Collins
Foto: Hannah Collins

Gurna, fins aleshores a l’antiga Tebes de l’Alt Nil, vivia de l’espoli arqueològic. Els seus habitants no van acceptar la reubicació de la ciutat, malgrat que podien disposar d’aigua potable i espais confortables. No va servir de res que l’arquitecte respectés tècniques antigues romanes i nubianes de construcció de les ribes del Nil per apropar-se als seus futurs usuaris. Als anys 60, Fathy rebé l’encàrrec de construir Nova Baris, un altre poble de maons de tova, a l’oasi d’El-Kharga, a tres hores del desert de Luxor, amb la intenció que els seus habitants poguessin cultivar i exportar fruita i verdura. A causa de la guerra de 1967 la construcció va quedar interrompuda i la seva restauració, prevista el 2011, aturada per la revolució.

L’arquitectura va desapareixent i ensorrant-se en el seu desús. Què ens expliquen aquestes imatges? La proposta d’una modernitat que no ha estat culturalment acceptada? L’optimisme i l’esperança que les utopies de la modernitat encara són vius? Que un futur sostenible és encara possible?

Foto: Hannah Collins
Foto: Hannah Collins

Quan les imatges ens parlen només d’arquitectura, l’espai esdevé una abstracció: el sostre, les arcades, els murs, les finestres, les portes immenses. Quan Hannah Collins hi fotografia un grup de nens jugant, com a la fotografia Hassan Fathy Theatre New Gourna (2018), de la que s’ha editat una sèrie expressament per a l’exposició, la fotografia esdevé performàtica i les arquitectures esdevenen escenografies que esperen una acció. És en la tensió de l’espera del que pot esdevenir on hi ha la poesia.

La recerca de Hannah Collins aplega en un sol fil diverses disciplines i interessos, que van de l’antropologia i l’etnografia en un món global, que la fotografia pot documentar, però més enllà de la imatge, també és important el text, la cançó, la música, el moviment i la forma viure de la gent en diferents comunitats del món. Una forma de treballar que li ha valgut diversos reconeixements, entre ells el Premi Internacional de Fotografia Spectrum 2015.

Foto: Hannah Collins
Foto: Hannah Collins

Pilar Parcerisas

Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.
Pilar Parcerisas

Pilar Parcerisas: darrers articles (Veure-ho tot )