Exposicions

Helios Gómez, l’art elegant al servei de la revolució

Li deien “l’artista de la corbata vermella” i la seva biografia dona per una sèrie televisiva o per a un biopic cinematogràfic. El més increïble d’Helios Gómez (Sevilla, 1905-Barcelona, 1956) és que el seu nom no soni a pràcticament a ningú en aquest país. Ni que hagués treballat sol a casa sense sortir-ne mai! Va ser tot el contrari i va viure sempre de la seva feina com a artista i il·lustrador, de cara enfora. Compromès fins al final amb la revolució, la vida i l’art. Activista pels drets dels més desfavorits i lluitador pels drets dels artistes des del Sindicat de Dibuixants Professionals, que va fundar i dirigir des del seu començament. I posseïdor d’un talent excepcional i un estil artístic únic.

Dies d’ira. Comunisme llibertari, gitanos flamencs i realisme d’avantguarda 
Comissari: Pedro G. Romero
La Virreina Centre de la Imatge
Fins al 2 de febrer de 2021

Malgrat que ja s’havien celebrat importants exposicions d’Helios Gómez, com la que l’IVAM  li va dedicar el 1998, i s’han fet publicacions i documentals, potser no ha estat fins ara, amb l’exposició Helios Gómez. Dies d’ira. Comunisme llibertari, gitanos flamencs i realisme d’avantguarda, que es pot veure fins al 7 de febrer a La Virreina Centre de la Imatge, que l’obra d’aquest gran artista pren una centralitat especial a la seva segona ciutat -es considerava tan sevillà com barceloní-. Per això, abans de glossar-la, s’ha de remarcar que aquesta era una exposició necessària per col·locar l’obra d’Helios Gómez en el context de l’avantguarda artística catalana i espanyola i per situar-la dins del grup d’artistes que van lluitar pels ideals de la República i que van tenir un paper actiu des de dins a través del seu art com Josep Bartolí o Carles Fontserè.

‘En el cafè cantant’, il·lustració publicada a la revista Las Fiestas de Sevilla, 1928. Helios Gomez.

L’exposició, comissariada per Pedro G. Romero, repassa tota la trajectòria d’Helios Gómez, sempre vinculada a l’activisme polític que es mou en el territori, de vegades controvertit en el seu cas, del comunisme llibertari. Bàsicament, des dels seus inicis vinculats a la intel·lectualitat moderna sevillana de principis de la dècada dels anys 20, Gómez utilitza el seu art al servei de la militància política d’esquerres. La mostra descobreix la importància d’espais com el Kursaal Internacional, una barreja d’ateneu, casino obrer i sala de festes a Sevilla, llavor de la modernitat i avantguarda artística a la ciutat i on es feien vetllades ultraistes. És al Kursaal on Gómez exposa per primer cop. Marcat per l’ultraisme, el seu llenguatge ja és profundament personal: figuratiu, sintètic, directe, elegant i amb una preferència clara pel blanc i negre, encara que la seva obra en color és esclatant, com en un retrat femení del 1926, amb el cabell verd, gairebé art-déco, o la kandisquiana portada de la revista Ondas, del mateix any.

L’obra d’Helios Gómez com a il·lustrador i grafista és especialment remarcable. Fa portades de llibres, publica a diaris i revistes obreres. La mostra inclou també els seus treballs a publicacions alemanyes i de la Unió Soviètica, on va entrar en contacte amb els dadà-constructivistes. En obres com la carpeta Días de ira, en benefici de l’Associació Internacional de Treballadors, es consolida el seu llenguatge sintètic i directe. En cadascuna de les escenes d’aquestes estampes, el treball manual dels pagesos és representat realísticament, mentre quan dibuixa els ambients urbans i de les fàbriques, el traç és més abstracte.

J.Bladergroen, ‘Spanje’, Revista ‘Fundament’, núm 8, (Amsterdam, 1937).

La seva lluita es pot resumir en una de les cites de Gómez que es poden trobar a l’exposició: “Un jour viendra, en què els productors no es veuran tractats com avui es veuen, un dia vindrà, en el qual els que tot ho produeixen -obrers intel·lectuals i manuals- seran els veritables amos de tot el que ha estat produït en el transcurs de les generacions que ens va precedir”, escrivia l’artista el 1929. Lluita dibuixant i pintant, escrivint i recitava Lorca, canta i balla flamenc, però també, lluita com un soldat de la revolució durant la Revolució d’Octubre del 1934 i evidentment durant la Guerra Civil, des del primer dia.

Helios Gomez: ’Evacuació’, MNAC, dipòsit de Gabriel Gómez Plana, 2003.

Sense abandonar mai una actitud de dandi sofisticat i “guapot”, Helios Gómez va fer gala de la seva condició de gitano i va esdevenir un activista de la causa gitana, lluny d’actituds folkloristes o paternalistes, com acostumava a passar a l’època. Gómez fa militància política del seu “gitanisme” i fa una denúncia clara del patiment i discriminació del poble gitano en obres con la magnífica Evacuació (1937), que habitualment es pot veure al MNAC i que es va exposar al Pavelló de la República Espanyola. És una escena universal d’un poble fugint de la guerra però dona visibilitat als gitanos com a poble oprimit. És curiós com la forma com Gómez representa la figura i el rostre humà en aquestes pintures, com també farà a la Capella Gitana de la presó Model, té una connexió estilística amb alguns dels pioners de la pintura afroamericana contemporanis seus, com Aaron Douglas i Archibald Motley. En això, de nou, Gómez s’avança al seu temps, com apunta Pedro G. Romero, i s’acosta en el seu enfocament gens victimista, als actuals estudis postcolonials.

Rèplica de la desapareguda Capella Gitana de la presó Model de Barcelona.

L’exposició no oblida un episodi artístic i vital que va marcar els darrers anys de la seva vida, quan va estar empresonat a la Model del 1947 al 1954. El capellà de la presó, Bienvenido Lahoz, li va encarregar que pintés una capella dedicada a la Mare de Déu de la Mercè. Gómez, inspirat sembla ser per la cançó de moda a l’època, Angelitos negros, d’Antonio Machín, va decidir pintar els protagonistes de l’escena religiosa amb trets gitanos. Malauradament, el 1998 aquesta obra tan singular va desaparèixer per un dels atemptats al patrimoni artístic més absurds dels últims anys a Catalunya, perpetrat per la mateixa Generalitat. La pintura va quedar enterrada per sempre sota una capa de calç i sembla ser que és irrecuperable. Per primer cop, es pot veure una rèplica a mida natural d’aquesta obra en l’exposició, que dona una idea de la magnitud del desastre.

Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Actualment és col.laboradora freelance de temes artístics i musicals en mitjans com El Mirador de les Arts, Catorze i El Temps de les Arts. També realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques com el Museu Picasso i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close