Debat

Hem quedat que tornarem a quedar

[Debat sobre [la] cultura catalana. 9 de desembre de 2019. Maria Bohigas, Najat El Hachmi, Àngels Margarit, Mercè Picornell, Simona Skrabec]

Potser perquè feia temps que no teníem cap catarsi cultural col·lectiva, hi havia una mica d’expectatives abocades al debat que es va celebrar la setmana passada al CCCB. Era un debat que en volia replicar un altre. L’any 67, tancats en una casa a Vallvidrera, Castellet, Molas, Fuster, Ferrater Mora i Porcel discutien sobre l’estat de la cultura catalana. L’Avenç ha publicat el debat dels senyors en un llibre, i la mateixa editorial volia replicar-lo mig segle més tard. Aquella discussió, vam explicar, no és gaire interessant, i l’envolta un aire de solemnitat que no es correspon amb la realitat del què s’hi diu.

[Debat sobre [la] cultura catalana. 9 de desembre de 2019 al CCCB. Imatge: CCCB.

Al debat del CCCB (comandat per l’Avenç i amb la col·laboració del diari Ara, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Ajuntament de Barcelona) va passar una mica el mateix. Se’ns va explicar que el debat era en femení per evidenciar el canvi d’època, però les idees no han canviat gaire. No és una crítica exclusiva d’aquest debat. Tots sabem, i vam tornar a constatar-ho, que debatre sobre cultura vol dir queixar-se de la manca de diners i de la qualitat de l’educació. És un mantra que es repeteix a cada col·loqui, xerrada i conferència, i per això va ser una mica avorrit, però no sorprenent, que les participants s’hi entreguessin.

La idea de repetir el debat se sustenta sobre alguns problemes. El primer és que els assistents de l’any 67 tenien una certa influència al món cultural i eren noms que ocupaven un espai en el debat públic, que volien influir com a intel·lectuals. Al debat de 2019 hi havia cinc professionals de la cultura, amb uns currículums impecables i brillants, però l’única que té una influència cultural comparable a la d’aquells senyors és Maria Bohigas. De fet, totes van negar que fossin intel·lectuals (és a dir, que renuncien a la missió d’influir en l’espai públic) i només començar se’ns va dir que allò no era una reflexió canònica sinó una conversa més.

Que el nom de Bohigas era el més influent es notava a l’ambient: entre el públic hi ha havia molts noms coneguts del món de la literatura i l’edició. Tampoc ens ha de sorprendre ni d’estranyar gaire, perquè a Catalunya la literatura marca el rumb del debat cultural i és el sector amb més pes ideològic i influència. De les cinc participants, quatre estan vinculades al món de la literatura: Mercè Picornell i Simona Skrabec són doctores en teoria de la literatura, i Najat El Hachmi és escriptora. Àngels Margarit ve del món de la dansa: és ballarina, coreògrafa i directora del Mercat de les Flors. 

Un altre problema d’intentar replicar el debat del 67 és que els senyors participants tenien una mica de voluntat de discutir i de contraposar idees més o menys contràries. El debat de la setmana passada era més aviat una posada en comú d’idees i reflexions, on els discursos de les participants es complementaven i es confirmaven amb cops de cap d’aprovació. La que tenia més voluntat de discòrdia era la moderadora, Esther Vera, directora del diari Ara. Probablement perquè és de fora del món cultural i no podia repreguntar ni improvisar gaire, Vera s’havia preparat qüestions directes i concretes que donaven peu a discutir. Quan va començar preguntant “¿la cultura catalana és la cultura que es fa aquí?” ens vam posar en alerta, però de seguida les participants van conduir les respostes cap a l’abstracció i cap al debat d’idees etèries, i crec que Vera va veure que el seu paper es limitaria a anar fent preguntes mentre les participants acabessin educadament el seu torn de paraula.

El Hachmi va explicar que no sap què és cultura catalana i en quin lloc se separa d’altres cultures. Va queixar-se de la distància que hi ha entre la cultura i la gent, que no s’hi sent representada. És una idea que anirà repetint durant tot el debat, presentant la cultura com un element elitista. Bohigas va dir que la cultura és treball i no abstracció. Margarit opinava que la cultura és com l’aigua, líquida i gasosa. Picornell exposava que lo important és assumir la pròpia heterogeneïtat, i Skrabec va explicar que la cultura és complexitat, dubte i crítica.

Vera va intentar concretar novament: “¿Hi ha una percepció de manca de llibertat en la cultura?”. Segons El Hachmi, cultura és contrapoder, i una alternativa als discursos oficials (però sembla que ningú té gaire clar quins són els discursos oficials ni contra què lluita la cultura). L’escriptora deia que hi ha “un excés de susceptibilitat en la crítica. Intentem fer callar qualsevol veu crítica perquè tenim un problema d’autoestima i la sentim com un atac”. Picornell afegia que l’única manera d’existir és assumir els conflictes interns i la complexitat, mentre Skrabec reivindicava la noció de “fragilitat” com a eina per explicar-nos, perquè vivim massa acomplexats davant les cultures poderoses i no ens sabem apreciar prou.

Bohigas deia que el problema és que la crítica interna no té on produir-se perquè en el moment que critiques ets identificat com un enemic: “Hem heretat d’una manera molt injustificable que criticar la cultura és posar-la en perill”. L’editora posava el focus de la culpa en el lligam entre la cultura catalana i el projecte polític, des de la Mancomunitat fins al procés. Els creadors, deia, “tenen una relació malsana amb el poder”. Aquest debat polític, que és interessant, va quedar soterrat al debat i tractat com un apunt a peu de pàgina. Com que no es va atacar de cara, només va servir per deixar anar comentaris sarcàstics o punyents sense possibilitat de desenvolupar-se, com si amb la música de fons n’hi hagués prou perquè tots ja ens entenguéssim.

La queixa econòmica va ser un tema estrella: tothom estava d’acord en la precarització de la cultura des dels temps de la crisi i els seus efectes funestos. Vera va intentar tornar a picar les participants: “El pressupost no ho és tot. ¿Fins a quin punt falta valentia al sector?”. Es va agrair la resposta directa de Picornell: “Vivim gràcies a les institucions, però la col·laboració no vol dir que no els puguem criticar. Per a mi això seria la valentia: cobrar la subvenció mentre els critiques”.

Bohigas va dir que no creu que la cultura sigui menys valenta, i va centrar el seu discurs en una crítica a les institucions per haver abandonat l’escola pública. L’educació també va ser un tema central. Segons Bohigas, hem renunciat a una escola pública que sabés què volia fer i cap a on volia anar: “el govern va considerar que no calia una escola pública de qualitat i això és el gran error fundacional de la cultura catalana”. Picornell va insistir en el problema de l’educació, i Margarit va alertar sobre la distància enorme que separa la manera com entenem la cultura i la manera com s’ensenya a l’escola.

El Hachmi insistia: “estem creant ciutadans de segona, i per això ens permetem una escola de segona”. Deia que la cultura és un luxe, que hi ha molta exclusió i que el lloc on et toca viure marca una diferència irreversible a l’hora de mirar el món. També es queixava que una part de la realitat social queda fora dels focus, perquè la cultura catalana és una cultura lligada a una classe social. Segons El Hachmi, les classes socials són negades a les novel·les i hi ha un territori enorme del que és la realitat catalana que en queda fora (la visió de la literatura catalana com a literatura de rics és una imposició espanyola quan, després de la guerra, els vencedors inicien un procés de substitució cultural. Hi ha gent que el 2019 segueix comprant acríticament la teoria, però això seria un altre article).

Bohigas va carregar una part de la culpa cap als catalans compromesos: “la societat catalana que es mobilitza no considera que l’escola sigui important”, fent referència, suposo, a les poques reivindicacions i queixes que hi havia davant d’aquest suposat abandonament de l’escola. Picornell va aportar una dada interessant: cal reclamar preus universitaris més baixos perquè si no ho fem, Catalunya deixarà de ser un espai de referència per als estudiants de València i Mallorca. La professora explicava que molts alumnes dels països catalans anaven a universitats espanyoles perquè el preu de la matrícula els ho facilitava i així perdíem lligams culturals.

L’únic moment de tensió, molt lleu i relativa, va venir de part del públic, quan es va preguntar a les ponents si es podia fer cultura catalana en castellà. Bohigas va respondre, molt decidida, que no es pot pensar en la cultura catalana sense el castellà des de fa molts segles, i el públic va aplaudir. El mateix públic també va aplaudir quan Picornell reivindicava la necessitat de pensar culturalment en els països catalans com una unitat més enllà del Principat.

El Hachmi va dir que això era una pregunta trampa perquè és molt difícil definir que és cultura catalana, i que a més la realitat inclou altres llengües i que cal trencar aquest binarisme. Bohigas va explicar l’afirmació anterior: “¿quina és la proporció de gent a Catalunya que per família té dues llengües a casa? És que amb això queda tot dit (…) Això no treu que hi hagi d’haver una sèrie de reflexions, reflexions, observacions i mesures per una llengua que té una quantitat de parlants molt menors i unes institucions que la defensin molt vulnerables no pugui obrir les ales, però és innegable que el castellà forma part de la cultura catalana”. I afegia: “I t’he de dir que una de les coses que a mi em preocupen del que reflecteixen les tramposíssimes xarxes socials és de veure tanta gent que ho nega”.

Segons Picornell, aquesta és una pregunta trampa perquè hi ha una confusió entre cultura i literatura: “És diferent si la pregunta és per la literatura. Si és així, en podem parlar, però això és una altra pregunta. I així aprofito i no t’he contestat”. Skrabec va concloure dient que “tot vessa cap a molts costats”, i que la cultura catalana i castellana es van reptant constantment a jugar, i això és que anem bé. Com si el joc fos net i es produís en igualtat de condicions.

Quan Vera preguntava, per concloure, què s’havia de fer en els propers vint anys; Bohigas va parlar del grau d’asfíxia material que impossibilita la possibilitat de treballar i que tot ho relega al voluntarisme frenètic. Totes les ponents coincidien en la importància de crear espais de discussió per a dir el que volem i que no parlin en nom nostre, perquè va molt bé discutir i fer aquestes teràpies de grup i perquè cal posar en comú el malestar. Les últimes paraules del debat van ser de lloança per part d’Skrabec al feminisme i la feminitat, i aquí el públic també va aplaudir, content de celebrar-se. Els assistents van sortir una mica avorrits però no gaire desenganyats de constatar que havíem tingut un altre debat sobre cultura que havia consistit en tornar a passejar i airejar les mateixes idees i queixes que tots ens sabem de memòria. La conclusió del debat va ser la mateixa que quan et veus amb un amic per compromís, i a l’hora d’acomiadar-vos, quedeu que tornareu a quedar.

Marina Porras
Marina Porras: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close