Arts escèniques

Hermann Bonnín. El mètode de saber escoltar

Notes de Jordi Coca sobre Hermann Bonnín a partir de la Introducció del Llibre “Hermann Bonnín. El mètode de saber escoltar”. Editat per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Barcelona 2018. Converses, 2.  

El traspàs d’Hermann Bonnín ens obliga a dedicar-li en un altre moment un treball extens que determini a seva evolució artística i de gestor cultural. Ara com ara, resumeixo en forma de notes breus el que jo mateix suggeria a la Introducció del llibre que li vaig dedicar fa dos anys i en el qual ell mateix s’explicava a través d’una llarga conversa. Inicialment, després de referir-nos als diversos guardons que han reconegut les seves aportacions, es recordava en el llibre un fet poc habitual en el nostre país: la continuïtat, la coherència i la transcendència de la feina feta. Efectivament, hi ha una continuïtat clara en l’evolució que va del jove que descobreix el teatre amateur a l’home unànimement respectat per tothom que ens acaba de deixar. Les etapes d’aquesta evolució, molt resumides, podrien ser: el teatre amateur que dèiem; la formació a l’Institut del Teatre que des de 1939 dirigia Guillermo Díaz-Plaja; la primera docència ja transformadora a l’Institut des del 1962; la càtedra de direcció d’escena a la Real Escuela Superior de Arte Dramático y Danza (RESAD); la direcció determinant d’aquest mateix centre madrileny; la determinant direcció durant una dècada de l’Institut del Teatre; el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya del 1982 al 1988; la fundació el 1997 de l’Espai Brossa amb el prestidigitador Jesús Julve Hausson; el trasllat el 2011 a La Seca-Espai Brossa; la presidència del 1997 i fins el 2005 de l’Associació d’Actors i Director de Catalunya i d’altres entitats professionals… Tot això sense deixar de ser actor, director d’escena, ocasionalment director de cinema, estudiós i enamorat de la figura d’Adrià Gual, assagista de divulgació de temes escènics… 

Si hi ha un fet fonamental en aquesta evolució és que Bonnín sabés entendre primer a Barcelona, després a Madrid i novament a Barcelona a partir de 1970, que per dessota de l’aparença del teatre diguem-ne convencional, hi bategava una realitat més complex i rica que calia consolidar. A Catalunya, aquesta realitat que buscava renovar i institucionalitzar alhora, passa entre d’altres noms per Josep Yxart, Adrià Gual, el crític Julio Coll, la directora Dolly Latz, Juan German Schroeder i Mercedes de l’Aldea, la singular “Pipironda” d’Àngel Carmona, el “Teatro Experimental de Barcelona” i la “Companyia Maragall” liderats per Esteve Polls, l’ADB que bàsicament va dirigir Frederic Roda, Ramir Bascompte amb el grup La Palestra i al teatre Candilejas, el fonamental Ricard Salvat amb l’EADAG, i, posteriorment, l’anomenat Teatre Independent, on hi conviuen iniciatives molt diverses… 

Bonnín, sense fer diferències, sense imposar els seus gustos personals, sense buscar cap mena de protagonisme, va fer possible a partir del curs 1970-71 el miracle de transformar radicalment la vida escènica de Catalunya tot propiciant que una part significativa dels protagonistes del Teatre Independent passés a treballar a un Institut del Teatre renovat. Era un conjunt absolutament formidable de dones i homes que, des d’especialitats diverses, van començar a posar les bases del que avui és el teatre en el nostre país. És a dir: la realitat entrava en el món de les institucions cinc anys abans que la mort del dictador suposés la transformació si més no aparent de tot l’estat. Bonnín mateix ha dit: “Jo, és a dir l’Hermann, des de la perspectiva de quaranta anys després d’aquell setanta, em veig, en aquells moments, com un ferroviari convençut que calia estar ben atent a una caldera en plena ebullició i, contribuir, per tant, a obrir el regulador que impedia alliberar l’energia reprimida.” El projecte d’Hermann Bonnín, com també ho feia el de Ricard Salvat, recuperava la figura d’Adrià Gual i basava la projecció cap el futur en la consolidació institucional, la professionalització, les millores pedagògiques i l’impuls de projectes innovadors i de recerca. En Hermann Bonnín, aquests eixos vertebradors els trobem tant a l’Institut del Teatre com al Centre Dramàtic de la Generalitat, a l’Espai Brossa i a la Seca.

Hermann Bonnín © Laia Requesens.
Hermann Bonnín © Laia Requesens.

Si reviséssim els muntatges teatrals de Bonnín com a director escènic constataríem de seguida que al costat d’una amplitud de mires considerable pel que fa a la tria dels autors, hi ha igualment l’esperit inquiet a què ens hem referit en els muntatges. Esmentem aquí únicament alguns títols dirigits per Bonnín: Voces de gesta, de Ramón Maria del Valle-Inclán; Asesinato en la catedral, de T.S. Eliot; Los de la mesa 10, de Osvaldo Dragún; Història del zoo, d’Edward Albee; La gavina, de Txèkhov; El guant negre, de Strindberg; L’ombra d’un copalta damunt l’asfalt, de Foix; El sarau, de Brossa; Savannah bay, de Marguerite Duras; És així, si així us ho sembla, de Pirandello; La gran il·lusió, de Di Filippo; La metamorfosi, de Kafka; La mà de mico, de Vilaregut; Mots de ritual per a Electra, La confessió o l’esca del pecat i Don Joan, príncep de les tenebres, de Palau i Fabre i La intrusa i Interior, de Maeterlinck… També hi ha dues aproximacions dramàtiques a Joan Maragall, una al festival Grec de Barcelona 2006, Nausicaa, i l’altra al Teatre Nacional de Catalunya, El comte Arnau (2011). A aquestes referències merament orientatives s’hi haurien d’afegir els muntatges, els tallers i els treballs de recerca dramatúrgica que diversos directors han pogut dur a terme gràcies al generós suport de Bonnín. 

Hi hauríem d’afegir moltes més aportacions per poder valorar la veritable dimensió del llegat que ens deixa Hermann Bonnín: tot passa per l’impuls constant d’accions culturals, per les dotzenes de projectes de divulgació, pels intents reiterats de cohesionar i articular, per la voluntat integradora que valorava i veia les diferències com una riquesa, per la passió per la cultura popular i l’acadèmica, per la bonhomia i la capacitat negociadora… 

Jordi Coca
Jordi Coca: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close