Arts escèniques

Hermann Bonnín i els oblidats

Hermann Bonnín va ser, abans que res, un avantguardista amant de la paraula, un home que defugia el totemisme del director d’escena per ser l’artista que convencia xiuxiuejant, un gran renovador que mai no va alçar gaire la veu, algú que feia i que provocava que passessin coses.

Fa tretze anys, el 2007, Hermann Bonnín va rebre l’encàrrec del Teatro Español madrileny, que aleshores dirigira Mario Gas, de portar a escena el ‘Don Joan’ de Josep Palau i Fabre. El poeta era viu (moriria el 2008) i patia el que sovint els passa als grans autors d’aquest país quan tenen una certa edat, que sembla que ja siguin morts, que fan nosa. Doncs, Bonnín, amic dels oblidats, havia fet mans i mànigues per recuperar el seu teatre i ningú no li havia fet cas. Fins que va aparèixer Gas i li va obrir les portes de l’Español.

“El país és el que és”, em va dir llavors, Bonnín. I rere aquesta frase seva hi havia tot un pensament, tota una experiència vital. Perquè ell havia estat a tot arreu, a dalt, dirigint l’Institut del Teatre i el Centre Dramàtic de la Generalitat, i a baix, obrint una petita cova teatral al Born en homenatge al seu amic Joan Brossa. Bonnín sabia de què parlava, de com oblidem, de com maltractem. Ell, però, no alçava la veu i si ningú no en volia saber res, de Brossa o de Palau, se les empescava per fabricar-los un refugi, per parlar-ne tothora, per transmetre el seu llegat.

Bonnín va enrolar la seva filla, Nausicaa Bonnín, per fer ‘La dama de les camèlies’, de Dumas, a La Seca-Escenari Brossa el 2014. Foto: La Seca

Vaig poder parlar moltes hores amb l’Hermann. Caminava a poc a poc i t’agafava del braç, sempre vestit de manera impecable. De tant en tant em convidava al 7 Portes —on hauran de posar-li una plaqueta amb el seu nom—, sobretot quan vam gestar el festival Alcools. Poesia en escena, que ara sobreviu a la Sala Beckett. Gràcies a ell, molts vam aprendre que hi ha una història del teatre català que no ens han explicat, la dels oblidats.

Segons el relat oficial, el teatre català contemporani s’aguanta damunt de tres pilars: Guimerà, Rusiñol i Sagarra. Bonnín, però, dissentia d’aquesta versió canònica que obviava el camí que van traçar els poetes de la postguerra i que per una raó que mai no he sabut per què, van ser apartats del ‘mainstream’ teatral als anys 70 i 80. Ell creia que, injustament, el gloriós teatre independent dels 70 va decidir deixar-los de banda, sobretot a Brossa, que era un autor amb 300 obres (!). “Ell va anar fent i no es va dedicar a fer trucades, com feien d’altres”, em va dir abans d’estrenar ‘Diumenge’, el 2017.

El 2011, Bonnín va dirigir ‘El comte Arnau’, de Maragall, al TNC, amb Ernest Villegas de protagonista. Foto: David Ruano/TNC

“Als anys 60 i 70, el que manava era el teatre compromès i aquests autors, que també hi estaven, de compromesos, gaudien d’una mirada més universal i aleshores van ser marginats per mirar més enllà”, m’explicava. Bonnín comparava l’obra de Brossa, Palau o Espriu amb les dels seus contemporanis francesos, com Camus, Claudel o Anouhil. En la importància que atorgaven a la paraula ben dita, a la imaginació poètica, a la precisió. Em deia que era curiós que, sense conèixer-se, treballessin els mites d’una manera paral·lela, desacomplexada, fent que el teatre arribés a ser l’autèntic aparador de la paraula. I és que si alguna vegada el teatre català ha estat a l’altura de les grans tradicions europees va ser aleshores.

Joan Maragall i J.V. Foix —si poden, recuperin el film de Jordi Cadena ‘És quan dormo que hi veig clar’, on veuran un Bonnín esplèndid fent d’actor— també eren objectes de la seva devoció, autors que trencaven el cànon de la comèdia de situació, de la història ben explicada per a cervells adotzenats. Autors, com Brossa, com Palau, que creien que l’espectador podia portar a terme altres viatges quan s’asseia en una platea. I que si calia fer política, es feia de cara, sense subterfugis. No he vist cap obra més dura, més real, amb el catolicisme nostrat que ‘La confessió o l’esca del pecat’, de Palau, que Bonnín va dirigir a l’enyorat Espai Escènic Joan Brossa.

Sense Carles Santos, sense Rosa Novell, sense Bonnín, qui farà bé avui Brossa als nostres teatres? Fa una dècada que va morir Ricard Salvat, i no hem tornat a veure un Espriu com déu mana. I així anem fent. I a cada bugada, perdem un llençol.

Maria Mercader (dreta) fent ‘Savannah Bay’, de Marguerite Duras i direcció d’Hermann Bonnín al Romea, el 1986. Foto: Teatre Romea

Bonnín va ser un obridor de portes. Va ser qui posava el peu perquè alguna no es tanqués per sempre. I va ser qui, cofoi, ensenyava el piset als que acabaven d’arribar. Els anys que va exercir de director del Centre Dramàtic, per exemple, va portar-hi Maria Mercader a protagonitzar el ‘Savannah Bay’ de Marguerite Duras (amb traducció de Marta Pessarrodona) i va intentar que Xesc Forteza, un ‘local hero’ mallorquí, es fes un nom a Barcelona. Si mirem tot el que va passar pel primer Brossa entre finals del segle XX i la primera dècada del XXI, caurem de la cadira. La frase més escoltada en aquella època era: “Si el Brossa no existís, l’hauríem d’inventar”.

Al final, el llegat d’un director de teatre, feina efímera com poques, es troba en el record que deixa en la gent que ha treballat amb ell. I en les obres que ha dirigit. En una època en què tots els directors sembla que vulguin fer el mateix, ara un Txékhov, ahir un Shakespeare, demà un Lorca, sense cap engruna d’originalitat, la nòmina de Bonnín em sembla especial, de Maeterlinck a Vilaregut, de Porcel a Labiche, d’Eliot a De Filippo. Grans autors, grans poetes, com ell. No l’oblidem.

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close